Crònica de les eleccions europees

El partit vencedor és el PSC, que guanya allà on hi ha major participació, és a dir, la mateixa que el 2019. Ho celebra, encara en català, un jove Javi López que s’ha beneficiat del graner de vots català, és a dir, de la desbandada de Ciutadans i de l'hàbil llei d’amnistia del seu capatàs de Madrid, Pedro Sánchez. Com als vells temps del pujolisme, el PSC guanya àmpliament al Garraf i Vilanova i la Geltrú torna a fer cara de Jaume Casanovas, posada al dia amb Juan Luis López, el nostre Montilla; incapaç de distingir -com els vilanovins de llinatge- entre vocals obertes i tancades, el Juan Luis està destinat a unir l'esquerda tribal que van deixar les autonòmiques del 2017, amb els d'Arrimadas guanyant al poble de Francesc Macià. Nogensmenys.

Considerada l’Ohio català per la seva semblança amb la mitjana del país, a la capital del Garraf el PSC guanya folgadament allà on es manté la participació de fa quatre anys; com al Barri de Mar, on el socialisme, “pesca” el 30% dels vots sense nansa. Es tracta del famós efecte “arrossegament”, aquella art de pesca que tan agafa moll com dorada i que tan bé coneixen els partits indepes, bé que carregant-se'l en temps rècord: dues legislatures.

La conclusió és que el votant cordialment espanyol de Catalunya no ha fallat a la crida de Pedro Sánchez “per aturar la dreta”, mobilitzant tota l’àrea metropolitana a favor de la democràcia, és a dir, de la seva senyora, la primera gran víctima d’una lawfare que el PSOE no va denunciar quan tocava i que ara se li menja els pantalons. A la mateixa regió, en canvi, l’abstenció castiga els partits indepes però no prou perquè el PSC, minoritari a l'interior del país, guanyi a cap comarca; excepte al Sud profund, potser pel fantasma de la batalla de l’Ebre, tan present a les capçaleres de Madrid com absent als carrers. El problema pels indepes és que a la AMB, on viu la meitat dels habitants de Catalunya, els minoritaris son ells. Que Junts guanyés fa quatre anys s'explica per l'efecte Robin Hood del fugit de Waterloo, ara en hores baixes.

La lliçó és clara: la Catalunya austriacista castiga els seus partits i partits desconeguts com ara Se acabó la fiesta (uns friquis que lluiten contra la corrupció amb suports colombians) doblen en escons el partit de Puigdemont a l'estat, mentre l'esquerra xupiguai es comporta com el front nacional de Judea: units pel tema palestí però barallats contra els romans. A Brussel·les només hi quedarà Comín, un ex-socialista que Junts va promoure per rascar vots entre el votant catalanista del PSC, avui una espècie exòtica. ERC, dirigida pel murri entre els murris, Junqueras, s’ha beneficiat de l’aliança amb les esquerres nacionalistes i ha aconseguit una victòria exigua sobre el seu rival amb tres eurodiputats, prou gran com perquè Junqueras es prengui un respir fora dels focus mediàtics, mentre prepara la seva tornada entre nicens i mitra republicana.

En definitiva, a les europees perden els partits que al 2017 ens va posar als peus dels cavalls de Napoleó, tot i tenir els francesos en retirada. Sembla que una part dels votants indepes quan li parlen d'amnistia ells entén amnèsia: una homofonia que els impedeix premiar als abans herois de l'estat propi i les lleis de desconnexió. Més encara quan comencen a sospitar que és el PSOE qui rep la medalla de l'operació, per magnànim, mentre imposa el marc mental del 78 a generacions que no saben qui és Tejero. L'altra meitat d'indepes, posats a votar perdedors, han triat friquisme. Guanya l’home del temps, Tomàs Molina, que feia campanya mediambiental tirant-se des d’un avió. Per què no? Si Catalunya participa a Eurovisió, ningú es fixarà en la tornada de Puigdemont quan torni pel Coll de Banyuls amb aquell jubilat de la guitarra tocant l’Estaca.

Mentrestant a Europa li surt bigotet hitlerià però no és probable que, a mig termini, els alemanys tornin a envair Àustria o Polònia. Vuitanta anys després l’ultradreta guanya al front oriental i de qui més por tenen els ciutadans son dels russos -avançant per Ucraïna amb drons- i dels musulmans -avançant als barris europeus amb valors pre-il·lustrats, com a França, on l'ultradreta arrasa. Per si de cas, Macron dissol l’Assemblea Nacional i mira de guanyar un nou plebiscit, potser el darrer, abans que Le Pen filla es converteixi en la veritable França insubmisa: aquella que les esquerres, els grans perdedors de les europees, li diuen ‘fatxa’ mentre combaten la por amb el sexe dels unicorns.