E ducar

Fa unes dècades, en morir Franco, es van viure moments puntuals d’esperança que poc a poc ens han portat a l’escenari actual, preocupant. És un problema dels alumnes? Els nostres alumnes són com són perquè la societat és com és, i per tant els hem fet com són. La recerca de l’èxit fàcil, l’individualisme, han desdibuixat el paper que l’educació havia d’ocupar en una societat enlluernada pels rànquings i obsessionada pel mite artificiós de l’excel·lència. L’educació hauria de guiar-se per la millora, no per l’excel·lència. Però no tot comença i acaba a l’escola. S’ha desdibuixat fins a deixar-los estrafets recursos que l’escola i les famílies feien servir per ajudar els fills o alumnes a créixer. Se’ls ha fet creure que eines com l'obediència (raonada i raonable) o la disciplina no serveixen, però tampoc se’ls ha donat eines noves per a educar. La nostra societat és individualista i el benestar propi passa per sobre de tot.

L’administració, o les diferents administracions, han anat alterant els plantejaments de l’ensenyament i, de retruc, els educatius també han estat modificats i devaluats.

La digitalització global pot ser una oportunitat però està esdevenint un problema. Es construeixen nous ídols anomenats influencers, persones que realment no sobresurten en res. La digitalització ho envaeix tot, escapa de la supervisió dels adults, i internet posa en contacte els infants i adolescents amb aspectes fins ara reservats als adults, com la sexualitat, les violències o les drogues. Diem que no els volem influir, i deixem que altres, amb més intencionalitat condicionant ho vagin fent.

Deixant de banda la percepció social de l’educació, per millorar el seu estat cal millorar la formació i la selecció dels docents, però també deixar-los treballar com a docents, com a educadors, no cenyir-los a moure’s com a funcionaris. I deixar treballar vol dir poder tenir temps i possibilitats de formar un equip docent, definir un projecte educatiu, significa treballar segons diferents tècniques en lloc de cenyir-se a un mètode únic, per nou que sigui. I donar-los el crèdit i el respecte que se’ls ha anat prenent tant per part de l’administració, com dels pares i dels alumnes. El respecte s’ha de guanyar, és cert, però ho és també que hi ha moltes interferències socials que ho posen més que complicat. En educació em sembla que fa temps que no sabem prou què estem fent. Competències? Bé, competents ho som quan sabem una cosa, és adir quan la sabem i podem fer-la servir i relacionar. Ser competents és el que hauríem d’aconseguir dins de l’escolaritat, abans d’anar a la universitat: tenir una cultura àmplia, sòlida, que permetés a l’estudiant entendre en quin món viu. Ara està tot tan especialitzat que tothom mira el món per un forat. Per desgràcia, les idees neoliberals han penetrat profundament a l’escola i també a la universitat. Però... aquestes idees, accepten que els alumnes siguin fonamentadament crítics? O únicament es vol que ho siguin superficialment i subjectiva per evitar que es qüestioni l'entramat ultra-capitalista que es va imposant entre els que manen. Votem qui governa, però no qui mana, i així ens va dins d’això que en diuen democràcia...

L’Associació de Mestres Rosa Sensat tenia cinc elements que es consideraven vitals per poder educar. Un d’ells era “ajudar a créixer TOTS els infants, perquè TOTS poden aprendre”. És evident que els nens i les nenes tenen capacitats diverses i diferents graus d’intel·ligència. Ho hem d’acceptar. Ara bé, si com a mestre t’esforces a explicar i treballar d’una manera entenedora, TOTS els alumnes poden aprendre alguna cosa. No aprendran el mateix, això és clar. Un potser assimilarà tot el que li transmets i després encara continuarà pensant més pel seu compte i, en canvi, un altre aprendrà només quatre coses, però tindrà la sensació d’haver fet un treball útil, i per tant pot estar disposat a seguir avançant. Cal, sobretot, donar-los temps, ja que donar temps fa possible crear un aprenentatge. I donar temps quan l’alumne ja es sent perdut, és inútil, cal mantenir la sensació que hi ha aprenentatge, que allò que s’està fent té sentit.

Hi ha coses que costen, i el premi ve després de l’estudi. Aprendre demana un esforç i els alumnes han de tenir-ho clar, han de saber que no tot és una festa. Tu, com a mestre, has de fer tot el possible perquè els alumnes aprenguin, preparar-te be, intentar que trobin sentit en allò que estudien... però hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. Has d’ensenyar a escriure bé, a fer les feines ben fetes, a acabar el que es comença, a parlar i a contestar bé... Tot això ho necessitaran els nostres alumnes. Si no ho fem, els estem enredant.

S’ha promocionat moltíssim es mètode de projectes. Jo crec que de mètode no n’hi ha cap de perfecte. Per formar la ment cal utilitzar-ne de diferents: de vegades fer una bona observació, altres un bon debat, o treballar i argumentar una hipòtesi... Hi ha diferents mètodes en didàctica, i tots són importants si s’utilitzen en el moment adequat per fer la feina adequada. Més que mètodes hauríem de pensar que són tècniques de treball obertes. Treballar amb projectes demana dues coses bàsiques: dominar molt bé la matèria del projecte, perquè has de saber fer relacions amb tota la resta i, es necessita molta didàctica perquè els nens s’interessin realment per aquella qüestió, i els doni la motivació per a aprendre-ho tot. Una classe, i no és cap invent, va fer un projecte de tot l’any per planificar un viatge al Sol... El treball estava bé, però es pot ensenyar molt o poc, el que no es pot és ensenyar malament.

L’excés de burocràcia, les interferències polítiques i la manca d’autonomia són un problema creixent als centres educatius. S’ha qüestionat l’exigència actual de la carrera de magisteri, però el problema no són els joves estudiants de magisteri sinó el camí per on se’ls ha fet passar durant el seu ensenyament. La desesperança que es viu a les aules universitàries i a la societat després es transmet als mestres i, de retruc, als alumnes.

Què cal fer per tenir bons mestres? S’ha de poder gaudir de la professió i els alumnes t’han de veure gaudint mentre aprens i ensenyes. Quan un mestre no ho fa bé devalua l’escola i, el que és pitjor, cada curs fa malbé més de vint alumnes.