Que súper guais que som, nano

Em sento profundament decebut per la meva generació (i ja sé que jo mateix en formo part). Declaro que som una fornada fallida, una promoció obviable, un grup sociològic emmalaltit d’egocentrisme i amb complex de superioritat. Segons Jordi Nomen, educar és ensenyar a pensar, a sentir, a conviure i a decidir. Em costa dir-ho d’una tirada sense marejar-me; però si no som capaços d’ensenyar a llegir! Carai, quins fums! Què importants que som! Què súpers! Els nostres infants i joves, sense el nostre ajut en totes les facetes de la seva vida, serien uns autèntics llimacs abúlics. I nosaltres, en canvi, una generació de Sòcrates amb la capacitat d’exemplificar els més alts valors de la humanitat. Bravo! S’ha descuidat que també els ensenyem a ser emprenedors, crítics i digitalment competents. La repolla.

Però diguem-nos-ho! Repetim-nos-ho! Ens fa sentir bé. La nostra tasca és excelsa, angèlica, som imprescindibles, som el centre del món. En cursos i cursets, en articles, en llibres, cridem ben fort que l’educació és ensenyar-ho tot, cridem-ho perquè potser ningú més ens ho dirà mai. Entrem a les classes i la veritat és que en un nombre ben respectable no hi ha manera d’ensenyar gaire res, els mestres emmalalteixen del cap en un nombre creixent i cada cop costa més enrolar personal en aquesta tasca. És estrany, tenint en compte que ensenyem aquestes súper-xulades! L’educació és la bomba, però la feina d’educar no ho sembla.

Els alumnes tampoc semblen sempre disposats a assimilar la nostra manera de fer-los créixer en la manera de pensar, de sentir, de conviure o de decidir. És la nostra pantomima i no hi participen de bon grat. Pensen amb les eines que els donem -de vegades, escasses- però per si sols, molt sovint en contra de la nostra autocomplaença. Senten en el seu grup i expressen en els seus codis, gairebé sempre som els adults els qui anem al darrere per intentar desxifrar-los. Rebutgen les nostres convencions tàcites per a la convivència, posen de manifest les nostres contradiccions i prenen les seves decisions davant el nostre astorament. Si realment la tasca que tenim encomanada és tan elevada, hem de reconèixer un fracàs absolut i continuat.

La nostra generació no parla mai de la humilitat com a valor. La veritat és que ens fa una mica de falta. Un sistema públic fet amb milers de persones no pot sustentar-se en missions quasi religioses. Siguem més humils. Dediquem-nos a ensenyar, a transmetre el que altres persones més intel·igents que nosaltres han anat trobant de valuós. Serem més útils, de debò. Què ens fa pensar que tenim autoritat per ensenyar a pensar? o a sentir? o a decidir? Qui ens ha atorgat aquesta superioritat? Quan hem demostrat que sabem pensar, que sabem sentir, conviure i decidir?

Cada cop que cantem les excel·lències i les bondats de l’educació, estem parlant dels qui eduquen, i els qui eduquen som els adults. L’únic que ens fa diferents als alumnes és que hem tingut més temps per aprendre, sabem més coses, i sembla de justícia traspassar-les a les següents generacions. També els traspassem una sèrie d’errades monumentals a nivell ecològic, econòmic, social… A més els encolomem uns valors amb els quals siguin ells els que solucionin les nostres merdes. Un cinisme bastant evident. El nostre full de serveis com a societat de cara al futur serà ben magre. No volguem donar més lliçons que les que són estrictament necessàries.