Una nova epidèmia a Catalunya

No, aquesta epidèmia no té res a veure amb el virus SARS-CoV-2, i no es transmet principalment per gotes emeses en parlar, respirar, esternudar o tossir. L’actual virus es coneix amb el nom de síndrome d’Estocolm. I, quins símptomes produeix?

La síndrome d'Estocolm explica per què un ostatge o víctima d'una relació d'abús desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. Hem d’anar als CAP o a la farmàcia per cercar una vacuna? No, el procés és més lent i complex: cal ser capaç de pensar per un mateix, de no deixar-se arrossegar pels mitjans de comunicació controlats econòmicament per uns pocs, i que, en les seves mans, esdevenen virus actius i eficients.

El virus es coneix com a 155, versió 2017/octubre/27, un virus que va aniquilar el govern de la Generalitat des del 27 d’octubre de 2017 fins a l’actualitat: l’article 155 de la Constitució es segueix aplicant a Catalunya, i es seguirà aplicant fins que no hi hagi eleccions realment lliures, sense exclusions, i TV3 deixi d’estar controlada i mediatitzada.  

I una conseqüència del 155 és també que Salvador Illa aspiri a una presidència que no li correspondria sense el síndrome d’Estocolm. No li correspondria perquè, entre altres coses, va ser un clar defensor de la repressió violenta contra molts catalans. No li correspondria perquè l’octubre de 2017 va participar a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana fent costat a Vox, PP i Ciutadans. No li correspondria perquè va estar a diferents plataformes contra el dret a decidir. No li correspondria perquè recolzava la violència de la policia espanyola i catalana; el control i amenaces a funcionaris i mitjans; l’activitat de la “policia patriòtica” i l’espionatge.

Va guanyar les eleccions, és cert, però amb l’avantatge de competir amb un contrincant que no hi era, que els seus, els d’Illa, no deixaven que hi fos. És fàcil competir amb el plasma... No es tracta d’invalidar la democràcia, però no hi ha res més antidemocràtic que fer-ne un ús fraudulent.

Però tot això no arriba a la població, que mediatitzada, fàcilment pot contraure el síndrome d’Estocolm. L’espanyolisme ha tingut “l’encert” d’inculcar ineficiència a l’acció independentista fomentant els enfrontament entre ells (que s’hi ha posat molt bé), ofegant-los econòmicament amb lleis i incompliments, atemorint-los amb la llei mordassa. La repressió econòmica, psicològica i física, són armes habituals en la violència contra la dona...

Molts votant han triat fer costat a qui ens reprimeix en lloc de plantar-hi cara, ignorar o oblidar les escomeses contra la institució de la Generalitat o del Parlament, girar-se d’esquena a l’espoli del desequilibri de les balances fiscals... i abraçar-se a l’espanyolisme, a Illa i el que ell representa: un PSC convertit en Federació Catalana del PSOE, tot el contrari del que Pasqual Maragall va encarnar i que fins i tot Montilla va mirar de mantenir.

Ara Illa i el PSOE fan promeses: fem llista de promeses incomplertes? Visca el síndrome d’Estocolm!!!

Si no li correspon a Illa ser President de la Generalitat, a qui li pertoca? Tornem a la casella del 27 d’octubre de 2017 i en parlem.