Personatges populars o imposats

Tota cultura necessita dels seus ídols i herois que esdevenen símbols de conducta i comportament. Molts cops els poders s’encarreguen de presentar-nos aquestes vides exemplars perquè nosaltres els seguim en les seves gestes i tradicions i no ens allunyem gaire de la seva petjada social.

Els sants han estat els models imposats per l’església i els seus acòlits perquè nosaltres seguíssim els seus models i al llarg de la vida coneguéssim la seva biografia com si fossin pautes de comportament. Vides de sant amb les seves imatges omplien les nostres biblioteques, esglésies i llocs freqüentats pel poble sumís que havia de seguir les seves vides i miracles.

De mica en mica els poders polítics van començar a prenen pes social i teníem els seus grans valors dins els perfils de reis, presidents i altres manaires derivats. Amb el pas del temps els sants van quedar en un segon pla i vàrem començar a utilitzar noms de polítics per batejar els nostres carrers, edificis, infraestructures i altres elements materials de les nostra societat. Llavors podien passar coses quan entrava una nova manera d’entendre el poder en un lloc i el primer que feien era canviar alguns elements del nomenclàtor dels seus predecessors. La plaça del Generalísimo es passava a anomenar plaça de la Constitució i després van venir els independentistes i li van posar plaça Primer d’octubre. El proper pas seria doncs el nom de Col·lectiu Lgtbiq+, etc.

Al Vendrell tenim la Plaça Tobies que molts cops surt en algun programa festiu, però encara no és oficial i pobre d’aquell que ho busqui al Google perquè no trobarà res. El més normal que un dia en un acte de fe li donem aquest nom a aquest espai del Vendrell que tots coneixem, però que encara no apareix en els documents oficials. El mateix passa amb el nou escut de la farigola del Vendrell que el tenim a tot arreu menys a la bandera física que encara està per conquerir, però sembla ser que encara no ha estat aprovat pel ple. Primer el posem en funcionament i després si de cas ja el legalitzarem. Coses de l’optimisme.

Tot aquesta llarga introducció ve a deixar constància d’un fenomen social que han viscut tots els sis barris del Vendrell en la seva festa. En el transcurs el darrer any ens ha deixat un personatge molt popular i estimat al Vendrell.

Una persona que no gaudia d’un gran currículum acadèmic, ni havia estat diputat, ni regidor, ni premi Gaudí, ni tenia cap record en 100 metres tanques. Una persona que es feia estimar i que encara que el seu fort no era parlar es feia entendre per tothom i que participava en tot el que podia de la seva manera amb voluntat i de forma natural. Una persona que sempre que tocava estava amb els Nens, ajudava a persones en els comerços quan hi havia alguna cosa especial. Una persona que sempre es veia tombant per la vila. A vegades et demanava un cigarret i sempre et saludava amb el seu estil peculiar, natural i sense estridències. Una persona que s’ha trobat a faltar perquè en la festa dels barris i festa major sempre estava al peu del canó a la seva manera i al seu estil, però ell participava de tot el que es feia al poble. Una persona de poble que tenia una gran família que l’estimava al carrer i que li demostrava cada moment d’alguna manera. Ell és el Juanjo Astudillo, una persona que es va integrar totalment tal com era i sense campanyes institucionals. Una persona que ha tingut als menys tres premis populars del Vendrell a través de les falles del barri: un Gaudi i un Òscar i un Goya amb el reconeixement del seu poble i de la seva gent. Va per tu. Et trobem a faltar. Altres tenen carrers i places i pocs saben ni qui són, ni qui van ser, ni qui van deixar de ser. Tu has deixat petjada en moltes persones i t’ho han agraït com et mereixes.