La veu de les dones

El qui va ser professor meu de literatura catalana en unes classes que donava els dimarts a la tarda a l’ICESB, Ramon Cotrina, va oferir-nos un consell que mai no he oblidat: «Escriu sobre el que coneguis». Cotrina creia en una literatura en què tots els talents, també el de la imaginació, estigués al servei de l’experiència, que inclou la memòria. Fins i tot la literatura més visionària, onírica i simbòlica de Víctor Català i Mercè Rodoreda, per posar dos exemples de dones que han excel·lit en el seu mester d’escriptores, respon a la seva experiència perquè, qui, sinó elles, veien amb total claredat tot el que van escriure?

Quan vaig cursar aquestes lliçons de literatura catalana jo ja havia quedat finalista, l’any 1988, al premi Don-na amb una novel·la titulada Es fa fosc, en la qual hi explico la història d’una meva tieta morta als quaranta-set anys d’un càncer a l’aparell reproductiu. A través de la ficció vaig voler donar veu, presència, a qui ja no en tenia, vaig voler fer memòria d’una dona anònima que, com tantes en el temps, havia patit les restriccions socials imposades al seu gènere. No estic parlant de fa segles: estic parlant d’una dona nascuda l’any 1928 que va passar tota la seva joventut sota el règim totalitari de Franco. Elles, aquestes dones: la mare i la tieta, em van donar les arrels: l’arrelament de què parlava Simone Weil, i les ales necessàries de què parlava Frida Kalho, perquè jo pogués fer tot el que elles no van poder fer. La mare va sentir una gran alegria quan vaig incorporar el seu cognom al meu nom de ploma. Un petit gest, pot semblar, però és tant significatiu.

La veu de les dones ha costat segles a sentir-se i a fer-se visible. Ha estat un camí ple de pedres i de sots que tantes hem travessat en la consciència de la nostra humanitat perquè hi va haver un temps en què es negava fins i tot que la dona tingués ànima. Ara llegim, amb esglai i indignació alhora, que el règim talibà afganès ha promulgat una llei que amb una pila de prohibicions per a les dones, arriba a prohibir que es pugui sentir la veu d’una dona en públic, tampoc a la ràdio i a la televisió. Tampoc no podran cantar, ni recitar ni fer cap representació teatral, res. Aquest règim pretén convertir la dona en un ésser mut, sense cap possibilitat d’expressió a l’àgora. És un cas extrem de voler silenciar les dones en ple segle XXI. Una tragèdia humanitària.

El feminisme retòric institucional, així com el de pancarta cridanera, no ha fet res: el feminisme com a humanisme ja fa temps que està en crisi profunda. Fora de les fronteres afganeses és difícil intervenir, però sí que podem relatar els fets i fer-nos solidàries d’aquestes dones, expressar una empatia que ens surt de l’ànima perquè tenim experiència i memòria d’altres temps restrictius juntament amb les nostres mares, que, amb més dificultats que nosaltres, van aplanar el camí perquè les filles tinguéssim veu, presència i autoritat dins el món que ens toca viure. En resposta –Isak Dinesen parlava de la vida humana com a resposta a través del seu lema: «Respondré»-, em vaig iniciar en el camí de resposta a la vida prenent de molt jove: catorze anys, la iniciativa d’estudiar i treballar al mateix temps, poques hores de discoteca, doncs, per no dir cap. Després escrivint i, més en concret, escrivint en nom d’aquelles dones que no havien tingut veu, com ara escric en nom d’aquelles dones que han fet callar en els pobles i ciutats afganeses, però també per aquelles dones de les quals ni tan sols en tenim notícia perquè no són notícia.