I aquí estem...

L’editorial de El Periódico de 7 d’agost reproduïa una carta del jutge Llarena, i acabava amb un comentari editorial. Les darrers paraules d’aquest comentari eren el títol d’aquest escrit.

I aquí estem... Sí som on som perquè ens hi ha empès amb l’aplicació de lleis trucades i altres ignorades o boicotejades. I si hem arribat aquí és també per la força de la “raó” de les porres, dels empresonaments injustificats i injustificables de moltes persones. Però això no és tot, ni molt menys.

L’any 2017, al castell de la Geltrú, Josep Antic presentava el seu punt de vista  sobre l’independentisme, i detallava els adversaris que tenia. En acabar, al torn de preguntes, vaig reconèixer l’existència d’aquests adversaris, i vaig acabar el comentari amb una pregunta: no creus que l’enemic més important és la incapacitat de posar-se d’acord que tenen els partits que es diuen independentistes? No creus que prioritzen el seu interès partidista i, per tant, tendeixen més a l’enfrontament que a l’acord? I malauradament jo tenia raó.

L’escrit de El Periódico acabava amb “I aquí estem...”. El comentari que vaig fer d’aquest editorial acabava amb Aquí estem... però no ens hi quedarem!!! Crec que no ens hem de quedar on som ara, però que per sortir-ne necessitem uns vehicles nou. Els que teníem no ens serveixen i cal cercar-ne de diferents, nous o no, però diferents. Si mirem uns anys enrere, podem veure que el que proposo és possible, si no repetim els que ha passat des de fa uns anys.

El llibre “La traïció dels líders” va ser publicat entre els anys 1993 i 1997 i Xirinacs reflexionava sobre el paper dels moviments socials i, posteriorment, dels polítics durant la transició. Analitzava les renúncies de dirigents de l’esquerra i del catalanisme en aquell moment. Els partits van renunciar a la Ruptura per abraçar-se a la Reforma, donant l’esquena a tot el moviment de l’Assemblea de Catalunya perquè ja no servia els seus interessos.

L’Assemblea va portar Catalunya fins el caire de la ruptura, i els partits van bandejar l’Assemblea per monopolitzar ells tota la representativitat.

Des del 2017 la història s’ha repetit amb l’ANC, Òmnium i altres organitzacions com l’Associació de Municipis per la Independència. És partint d’aquesta estructura que crec que podem dir que “aquí estem... però no ens hi quedarem!!! Partir d’aquesta estructura no vol dir deixar de banda els partits polítics, vol dir deixar de banda aquests partits en la seva versió actual.

Un exemple d’aquesta imprescindible regeneració dels partits polítics ens la pot donat precisament ERC. El Col·lectiu Primer d’Octubre agrupa militants crítics amb la gestió de l’actual executiva. Aquest col·lectiu es va crear fa cinc anys perquè alguns militants van considerar que la direcció republicana s’allunyava dels postulats del referèndum del primer d’octubre de 2017, i que hi havia una falta d’assemblearisme i d’unitat estratègica en l’independentisme

Es proposa formar una candidatura alternativa per a presentar-la al congrés que Esquerra farà el mes de novembre (si Jonqueres no aconsegueix avançar-lo), i evitar que hi hagi una nova direcció continuista.També hi ha el sector de Marta Rovira (sense Marta Rovira), Nova Esquerra Nacional, que representa un allunyament del centralisme de Junqueras però no sembla garantir un canvi en la ruta d’ERC.

Això que passa dins d’ERC hauria de succeir a l’interior dels altres partits que es defineixen, a si mateixos, com a independentistes. Veurem què passa amb la proposta del Col·lectiu Primer d’Octubre i Nova Esquerra Nacional, però caldrà seguir també amb atenció com modifiquen la seva actitud tant Junts com la CUP.

L’1 d’octubre va ser possible perquè els moviments ciutadans com ANC, Òmnium i Associació de Municipis per la Independència, entre altres  organitzacions, van posar-se en marxa, i el seu moviment va arrossegar els partits polítics. Fins que aquests partits van fer actual altra vegada el llibre de Xirinacs “La traïció dels líders”.

Aquí estem... però no ens hi quedarem.