Avui parlem del dolor...

Amb mesures efectives, però no concloents, els professionals amb eines com escales i qüestionaris, intenten quantificar el dolor.

Però no hi ha cap dubte que el dolor és una experiència sensorial i emocional desagradable, un dolor pot estar relacionat amb un dany real o potencial. Podem afirmar doncs que aquest és un concepte subjectiu i molt invalidant. Quan el dolor dura més de tres mesos, hom el considera un dolor crònic.

Podem classificar alguns tipus de dolor depenent de la durada, la patologia, la seva localització, el seu curs, la intensitat, etc.

Depenent de la durada parlem el dolor agut, que és limitat en el temps i afecta poc psicològicament, com per exemple el dolor neuropàtic o el dolor musculoesquelètic.

Hi ha també l’anomenat dolor crònic, il·limitat en el temps, amb una llarga i persistent durada, incloent-hi una afectació psicològica.

També existeix el dolor neuropàtic, relacionat directament amb el sistema nerviós central o amb la lesió de vies nervioses perifèriques.

Esdevé un dolor punxant, cremant i acompanyat de parestèsies i distàsies, hiperalgèsia, i hiperestèsia. En el cas d’una compressió medul·lar, la plexopatia braquial o lumbosacra postirradiació, o la neuropatia perifèrica postquimioteràpia i/o postradioteràpia, entre altres.

Hi ha l’anomenat dolor nociceptiu, és el dolor més freqüent, i es pot dividir en somàtic i visceral.

També el que s’anomena entre pels professionals com a dolor psicogen relacionat amb tot allò que té relació amb la persona.

Si parlem de la localització del dolor, tenim el dolor somàtic produït en la pell, en el musculoesquelet, en els vasos, etc. És un dolor localitzat, punxant i que irradia seguint trajectes nerviosos, o el dolor visceral, que afecta els nociceptors viscerals, mal localitzat, és continuat i profund.

I també el dolor pot ser continuat, persistent. El dolor irruptiu, produït  per un  moviment o alguna acció voluntària. Segons la intensitat es classifica en dolor lleu —aquell  que ens permet realitzar activitats habituals—, el dolor moderat —que ens afecta a les nostres activitats— i l’anomenat dolor intens, el que no ens deixa mai.

Si el dolor respon bé als opiacis, parlem de visceral, simptomàtic, parcialment sensible de dolor ossi i l’ocasionat per compressió de nervis perifèrics. El dolor que respon a antidepressius o anticonvulsius, serà el provocat per espasmes de la musculatura estriada i el dolor per infiltració-destrucció de nervis perifèrics

Finalment, hem de parlar del que anomenem dolor emocional, un dels sentiments que vivim més intensament.

Els educadors i educadores en la nostra activitat professional diària, hem de treballar en xarxa amb altres professionals amb una població que ha experimentat el dolor emocional, el que afecta els sentiments, les emocions i la ment.

Els conflictes familiars, la pèrdua d’un ésser estimat, la manca o l’acomiadament de la feina, són fets que arriben a la nostra existència i que ens poden agafar desprevinguts.

Cal tenir els recursos necessaris per afrontar una nova situació, el dolor emocional és una ferida interna que patim quan no sabem gestionar els canvis en la nostra vida.

Davant d’un desequilibri emocional, el nostre cos es debilita i, de retruc, patim una disminució del sistema immunitari. Hem d’aprendre doncs a canalitzar el dolor i les emocions per evitar tensions tant internes com mentals. Hem de saber que el dolor és una part natural de la vida.

El dol més conegut és el que patim associat a aquesta pèrdua, entre tots i totes hem d’oferir espais per donar suport als altres. L’empatia és la capacitat de percebre i comprendre el comportament, les emocions i els sentiments d’una altra persona.

I és que el significat del mot empatia ve de lluny, ja a l’antiga Grècia apareix per referir-se a la passió o el patiment. Serà a finals del segle XIX amb Robert Vischer, qui en la tesi doctoral, juntament amb Hermann Lotze, defineixen el concepte alemany Einfühlung, que significa 'sentit des de l’interior'.

L’empatia és doncs un concepte del camp filosòfic o científic de l’àmbit social i s’ha convertit en un terme molt important per a la neurociència. Les situacions de dolor que pot viure un infant i un adolescent poden ser moltes. Els educadors i educadores sabem que aquestes situacions influiran durant un determinat període de temps en el seu rendiment intel·lectual, en les seves relacions i en el seu comportament.

Cal que la societat i concretament els docents, les famílies, els educadors i educadores actuïn en els processos de dol. Parlar de la mort és quelcom delicat i complex i, al mateix temps, absolutament simple, ja que és el final ineludible de les nostres vides.

En la nostra cultura continua sent un tema tabú, la mort és impredictible i misteriosa. I posa en qüestió els valors de la nostra societat,  la predictibilitat  i la seguretat planificada. Hom creu que existeix una necessitat de reforçar l’adquisició de competències emocionals pels educadors/es socials. És important fomentar i difondre l’educació emocional i especialment sobre els i les professionals que esdevenen referents educatius i que professionalment treballen en contextos de dificultat.

L’educació emocional, l’educació en valors i l’educació intel·lectual són molt importants, és necessari que els infants i adolescents puguin reconèixer les seves emocions, expressar-les i sobretot no categoritzar-les.

“El dolor és inevitable, el patiment opcional” va dir Buda. Eren temps molt pretèrits. Un altre context. Actualment, gràcies als coneixements i tècniques mèdiques, podem evitar o apaivagar molts dels dolors físics que abans eren inevitables. El patiment, per la seva part, segueix sent opcional. Molt més opcional que mai, gràcies als coneixements i tècniques psicològiques —també a molts fàrmacs— de què disposem. Tot i això, malgrat hem avançat i millorat en les opcions al nostre abast, hi ha un gran problema: els trastorns mentals —amb tot el patiment emocional que impliquen— s’estan incrementant sense parar en tot el món. Una gran paradoxa que ens mostra que no anem pel bon camí. I ja que parlem de camins, recuperem una cèlebre frase de Ghandi, “No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí”. José Ma Guillén Lladó és psicòleg i terapeuta ment-cos.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)