La normalitat psicològica

La normalitat psicològica s'ha d'entendre en el context de la correcció funcional del cos, no pas en el context d'una suposada normalitat social, que és inexistent. En aquest sentit, un individu sa mentalment tindrà totes les constants vitals i les funcions orgàniques correctes. Això, com es pot deduir perfectament, amplia l'espectre del trastorn mental en lloc de reduir-lo: les cardiopaties, per exemple, condueixen a diversos trastorns mentals (Fenton & Stover, 2006).

La teoria del contínuum sanitat mental – trastorn mental queda així alterada i cal expressar-la de la següent manera: sanitat – malaltia. En efecte, els trastorns mentals són inseparables de les malalties i les condicions morboses del cos (Insel & Wang, 2010).

Els psicofàrmacs que deprimeixen l'SNC (Sistema Nerviós Central) van en contra, usats com a pauta diària per a un llarg període de temps, de la medicina, que no ha d'anar en contra del pacient. Aquests psicofàrmacs, per aquesta depressió, molt sovint generen depressió anímica en el pacient (Moncrieff et al., 2013), la qual cosa és deplorable i rebaixa el prestigi de la psiquiatria, especialment pel fet que la "solució" que es dóna a aquest cas per part dels professionals és afegir antidepressius, que no funcionen en la direcció que el seu nom indica sinó que són, després d'uns primers dies de lleugera millora, mers ansiolítics que, deprimint l'SNC, contribueixen, si bé menys, a la depressió anímica.

Una imatge típica del malalt mental de la qual la psiquiatria hauria d'aprendre és la d'una persona bevedora de cafè i fumadora. És per a mi un misteri per què no s'usen neuroestimulants en psiquiatria més que en casos de TDAH i depressió greu.

Un aspecte derivat de l'ús de depressors de l'SNC en psiquiatria fa més negre el ja ennuvolat panorama curatiu: el pacient, amb aquestes medicacions, té dificultat per parlar i expressar-se en general, la qual cosa dificulta la seva vida laboral, familiar i sentimental, a part dificultar les entrevistes en consulta mèdica.

En cap moment he dit que l'ús de llarga durada de depressors de l'SNC no sigui desitjable en molts casos. El que dic és que crec que caldria combinar-lo amb derivats amfetamínics o altres neuroestimulants en casos, que són nombrosos, en què el pacient no presenta agressivitat, al·lucinacions ni deliri. En el cas de la depressió anímica, es podrien combinar ansiolítics i relaxants amb vigoritzants sexuals, sense usar antidepressius.

Un dels problemes per al prestigi de la psiquiatria és ignorar per sistema el funcionament correcte o incorrecte del cos. Això afecta el seu prestigi perquè s'ha mort una quantitat significativa de gent les queixes del la qual a nivell del cos han estat ignorades. Per exemple, alguns casos de pacients psiquiàtrics amb infart que acaben en una unitat de psiquiatria en comptes de ser atesos en un hospital de medicina general han transcendit a la premsa.

La psiquiatria, d'altra banda, té un problema d'anamnesi quan el pacient és més intel·ligent que el metge. En aquest cas, caldria establir un protocol d'acompanyament en les visites (Smith, 2015) en el sentit que hi hagués algú que expliqués al metge el que el pacient intenta fer entendre al metge. Tanmateix, aquí toparíem amb un problema estructural: a falta de proves clíniques suficients en psiquiatria, la consulta mateix s'ha muntat com un judici mèdic on, la majoria de les vegades, tant li fa el que el pacient digui, i només es té en compte el seu llenguatge no verbal. La intel·ligència forma part del sistema corporal, i, si s'adorm, es va en contra de la utilitat de la consulta i en contra del mateix pacient.

Finalment, trobo que la definició de salut mental que fa l'Organització Mundial de la Salut, que inclou en aquesta salut una comunitat saludable on viure, és vàlida, però paternalista (World Health Organization, 2001): la comunitat no ha de ser "saludable" perquè el pacient estigui "còmode". La comunitat ha de ser conscient del deure que té envers els individus que la conformen.

Un malalt mental no té garantit el respecte. Un cop assumit això intel·lectualment, cal no assumir-ho legalment i posar fil a l'agulla, no solament pel que fa al rebuig per part de la societat, sinó també pel que fa als fàrmacs altament invasius, que no respecten el cos i no ho fan en nom d'un bé superior, sinó que respon només a la por, i la por és anticientífica.

Bibliografia:

Fenton, W. S., & Stover, E. S. (2006). Psychiatric disorders in patients with cardiovascular disease. American Heart Journal, 151(4), 784-793. https://doi.org/10.1016/j.ahj.2005.06.034

Insel, T. R., & Wang, P. S. (2010). Rethinking mental illness. JAMA, 303(19), 1970-1971. https://doi.org/10.1001/jama.2010.555

Moncrieff, J., Cohen, D., & Porter, S. (2013). The psychoactive effects of psychiatric medication: The elephant in the room. Journal of Psychoactive Drugs, 45(5), 409-415. https://doi.org/10.1080/02791072.2013.844588

Smith, R. (2015). Psychiatry and the limitations of patient-doctor communication. The Lancet Psychiatry, 2(10), 879-880. https://doi.org/10.1016/S2215-0366(15)00334-2

World Health Organization. (2001). Mental health: New understanding, new hope. World Health Organization. https://www.who.int/whr/2001/en/