Què és una personalitat disruptiva?

Pel que fa a l’ambient dins de les aules, una personalitat disruptiva trenca clarament el bon ambient i afecta el procés d'aprenentatge dels infants i adolescents.

També hem observat com els anomenats trastorns de la personalitat (TP) poden provocar patiment, problemes de funcionament i comorbiditat psicopatològica.

Quan parlem de conductes disruptives, ens referim clarament a un incompliment de normes, desobediència i al desconeixement dels límits, entre d’altres.

Cal doncs, dotar-se d’eines i de professionals per poder diagnosticar si pot existir un trastorn.

Els educadors i educadores socials sabem que quan hi ha dificultats en el control del comportament, existeix un possible retard del desenvolupament que afecta a l’autocontrol emocional, a la resolució de problemes, a l’adaptabilitat,  a la flexibilitat cognitiva i a l'estrès  entre d’altres.

Apareix una expressió de malestar de la persona perquè no pot solucionar amb els seus propis recursos, qüestions molt senzilles, podent provocar inevitablement conductes reiterades, disruptives, desafiants, etc.

Un TLP, trastorn límit de la personalitat suposa el trastorn de la personalitat més freqüent. Aquests trastorns de la personalitat conformen el grup de trastorns mentals que presenten desviacions significatives en la manera de com les persones perceben, pensen, senten i es relacionen amb els altres.

Massa vegades veiem que apareixen per una inestabilitat en les relacions personals, les emocions extremes, la distorsió de l’autoimatge i la manca de control dels impulsos. Els educadors i educadores sabem que malgrat que poden millorar amb l’edat,  les veiem aparèixer en l’adolescència i a prop de l’etapa adulta.

Clarament, podem percebre problemes d’adaptació social, ocupacional i funcional, a voltes van lligats a comportaments suïcides i autodestructius.

Els investigadors han observat que l’ansietat social prové de la resposta psicològica a les amenaces de l’entorn i és que hi ha infants que es poden mostrar amb timidesa, i en altres casos de forma agressiva.

La psiquiatria i la psicologia anomenen trets de personalitat a les característiques de la personalitat de cada persona.

Si existeix alguna mostra de la forma de ser i a hom li dificulta el seu funcionament quotidià, anomenem a aquests trets desadaptatius de personalitat. Sempre que aquesta manera d’actuar pugui limitar d’una forma exagerada la seva vida és quan es diagnostica a la persona amb un trastorn de personalitat.

Podem afirmar doncs, i els llibres en van plens, que les persones que pateixen aquest tipus de trastorns tenen molts problemes per controlar els seus impulsos. Aquesta dificultat en el control pot ocasionar situacions violentes, perilloses. A voltes aquestes problemàtiques solen generar en una violació dels drets, provocant fins i tot, conductes delictives.

Entre d’altres es poden observar trastorns disruptius, de control dels impulsos, conductuals, com el trastorn explosiu intermitent, la cleptomania, la piromania. També alguns com la tricotil·lomania, que consisteix en una intensa picor de les parts piloses que provoca que la persona es grati constantment arrencant-se el pèl, amb espais sense cabells en el seu cos.

Per altra banda, tenim els trastorns del control d’impulsos que esdevenen molt perillosos per a la persona i pels altres. Qui pateix aquest trastorn té comportaments que poden esdevenir irreversibles, sent un desig imperiós de realitzar-los i no té aturador.

Prèviament genera una gran tensió emocional que canvia en una sensació alliberadora i plaent mentre es duu a terme. Aquests trastorns del control d'impulsos són uns trastorns de salut mental que impliquen dificultats per controlar els impulsos propis, afectant  greument a la seva vida diària i a les seves relacions.

Quan acaba aquesta acció, que sovint no ha estat planificada, les persones tenen un sentiment molt intens de penediment i culpabilitat, malgrat que existeixi una manca de preocupació per les seves conseqüències.

Un trastorn del control dels impulsos es caracteritza per la dificultat per resistir l’impuls, i la motivació, amb la temptació de fer quelcom en perjudici d’un mateix o dels altres.

I és que majoritàriament aquesta persona manté una forta tensió interior abans de cometre qualsevol acte i després sentirà un plaer, una gratificació i un alliberament en el moment de dur a terme aquest acte, sense penediment o sentiment de culpabilitat.

En definitiva, hem de tenir en consideració els termes següents: dificultats de conducta, els trastorns disruptius i el control dels impulsos. En aquests podem incloure un conjunt d’afeccions que conflueixen en problemes en l’autocontrol de la conducta i de les emocions. De la mateixa manera podem afirmar que aquests afecten els drets dels altres i condueixen a conflictes importants que topen directament amb les figures d’autoritat i les normes de la societat

Cal entendre que davant de qualsevol trastorn de la conducta ens troben davant d’un control inadequat de les conductes que transgredeixen els drets dels altres i que violen directament les normes socials més bàsiques..

“Qui domina la seva còlera, domina el seu pitjor enemic”, un pensament de Confuci (551 a C.- 479 a C, filòsof i pensador xinès. Aquest va esdevenir un referent per a la cultura xinesa i de l’Àsia oriental. A partir dels seus ensenyaments es forma el confucianisme, molt posterior a ell, que va influir durant vint segles en el pensament de l’Extrem Orient.

No fa gaire anys, sobretot davant d’una posició de poder, era permès elevar el to de veu fins a arribar a la crispació. En l’actualitat el lideratge dona molta importància al control de les emocions i a l’ús de competències emocionals.

“Davant de  totes situacions,  tenim dues opcions: Acció o reacció. L’acció, és meditada.  Considera pros i contres. No ens porta a la urgència a resoldre. Ens fa esser pacients,  per disposar temps per valorar.

La reacció  és antagònica a l’acció. Sol ser visceral,  ni té temps per passar per les parts més evolucionades del cervell. S’ha estudiat molt sobre el cervell i l’evolució. Des del cervell reptilià,  funcions molt bàsiques: fugida o atac en cas de perill, i encara el tenim.

El paleomamifer, que adopta experiències del cervell reptilià i la neoescorça,  part del cervell més nova que ens ha fet arribar fins aquí.

Un dia vaig llegir un succés,  on el cervell reptilià havia actuat. Un pare arriba a casa, la filla li surt de l’armari per fer-li una broma i l’home de l’ensurt,  li dispara amb la pistola que portava. Així i tot, sent que no totes les persones tenen el seu cervell evolucionat igualment.

Existeixen persones brillants,  amb sensibilitat,  curiositat i ganes d’aprendre,  I d’altres, que com diu la saviesa popular: “Són trossos de carn batejada“. Na Rafela els va definir com a “pedres amb orelles”.

El món, és tal qual és,  i o l’acceptem, o fem passes per intentar-lo canviar. Almanco, al nostre voltant ”. Josep Bonnín i Segura, escriptor mallorquí.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)