Als que volen oblidar l'1 d'octubre

El que es demanava, crec, era compartir l'estat. Compartir-ne els deures i els drets, la llibertat de prendre decisions i la responsabilitat de fer-ho adequadament. Al final, com ja sabran, després d'uns acords difícils aprovats al Parlament de Catalunya i al Congreso de los Diputados entre diferents visions de l'estat, es va arribar a un acord i l'acord es va reblar amb un Referèndum. I va ser aleshores quan van sortir els amos i van dir que l'estat no es compartia, que era seu i només seu. 

Aquesta imposició va generar una cadena d'esdeveniments, de causes i efectes que va conduir a l'1 d'octubre. Cadascú va viure l'1 d'octubre a la seva manera. Per a mi va ser poder expressar públicament que no, que no, desgraciat de merda, que no et reconec com a amo i no et penso obeir. 

Entenc que cadascú tingui la ideologia que té. Ho entenc i ho respecto. Entenc que altres tinguin pàtries diferents de la meva. Naturalment que ho entenc i ho respecto, però el que no respecto ni respectaré són aquells que imposen sostres de vidre a la decisió col·lectiva, que limiten les meves llibertats i els meus drets i m'imposen el deure medieval de pagar i callar. No respectaré aquells que davant la complexitat de les societats democràtiques responen amb la simplicitat de l'autoritarisme, el joc brut i la garrotada i, naturalment, no respectaré aquells pobres d'esperit que, a canvi d'uns rossegons de pa, abaixen el cap i els serveixen.