Moltes valències entre el desert de fang

 «Com es brega amb eixa nostàlgia la resta d'una vida, com es torna a la rutina de contemplar la Terra només des de la terra?» Gabriela Wiener

 

 

Tothom està conforme: per molts vídeos que veja la gent des de fora no és comparable a endinsar-se en el desert de fang mentre el cor s'encongeix en veure la marca d'una mà fangosa impresa en una paret demanant auxili.

 

L'escena de les fileres de persones caminant amb granota i protegides amb mascareta i guants recorda a les manifestacions franceses. Però no estem lluitant per l'aigua precisament: ara tothom l'odia, quan feia uns pocs mesos al país de l’olivera, en mancava. Les esbocinades fustes i parets pintades amb fang s’omplen d’agraïments a la gent voluntària, i clamen ‘orgull de poble’, cobrant vida els versos d’Estellés entre la polseguera.

 

De camí a Catarroja sentim tota mena de comentaris tenyits d’apoliticisme, tot i que la majoria coincideixen en el fet que prioritzar una tradició -de tortura- per damunt de protegir vides és prou qüestionable. El poble sap que els culpables tenen noms, però molts no distingeixen entre esquerres i dretes, i no van molt més enllà de la demanda de dimissió a Mazón o a Sánchez. Encara que es puguen ficar en el mateix cabàs en alguns aspectes, les diferències entre uns i altres partits polítics al País Valencià són notables en les polítiques que duen a terme, però este imaginari s’encalla en els binomis propis de la democràcia representativa i del capitalisme.

 

Podríem replantejar-nos que la responsabilitat de tantes vides recaiga en tan poques mans, i ja de pas l'obediència cega que sovint segueixen els ciutadans i professionals en el quotidià. Ens hauria de fer pensar que les primeres a arribar als pobles siguen les persones voluntàries i membres del cos de bomber francés, desobeint l'autoritat o sense esperar un permís que fa tard per fer el que consideren correcte. Poc més d’una setmana després de la tragèdia, sembla mentida que el poble valencià fou abandonat durant dies, amb el gran desplegament policial i militar provinent de tota España que ara hi trobem arreu, amb hostilitat.

 

Moltes persones continuen incrèdules perquè s'ha complert el conte del llop. En algunes zones la gent està acostumada que els garatges s'inunden més que els carrers quan plou molt i, ignorants del que venia, va eixir a treure els cotxes de sa casa i quedà atrapada en l'interior a fora. Altra gent va ser obligada a continuar treballant tot i les condicions miserables.

 

Algunes per sort van fer mitja volta, com és el cas d'un conductor d'autobús que portava una trentena de iaies a bord i va fer marxa enrere, desobeint, de camí cap Alacant. Algunes veïnes són conscients que compraven una casa en una zona inundable o han pagat una multa per poder construir-hi, però ningú s'esperava açò. Ja són molts anys els que es demanen millores d'infraestructures en llocs concrets on ara furgant es troben mortes. Entre els meus propis familiars llunyans, per exemple, qui té diners i sort ha llogat un pis mentre refan sa casa. Qui no, ha anat amb familiars. Hi ha persones que ho han perdut tot, fins i tot sa casa i/o la seua família, i que estan dormint en pavellons. Molta gent afirma que hi ha moltes més persones mortes del que es diu, que s'està amagant la realitat perquè no siguem conscients de la magnitud de la catàstrofe.

 

Entre el drama que ho impregna tot i les ganes de tornar a la normalitat costa fer el farragós triatge de quines coses podrien salvar-se de les cases o d’entre les piles amuntegades de fang argilós mesclat amb deixalles. Irònicament, els mobles d'Ikea no han passat de les poques hores, mentre que els de fusta de bona qualitat encara en sobreviuen alguns. Mentre buidem garatges plens de consumisme i llencem vaixelles senceres, tendes de campanya i una pila de coses d’utilitat, ens preguntem si tornarem a oblidar l’origen d’esta catàstrofe, i que la gestió d'esta pot empitjorar les vinents. Tornarem a produir i a posar en marxa els milers i milers de cotxes que han quedat en sinistre total? Els electrodomèstics seguiran tenint data precoç de caducitat? Seguirem funcionant d'acord amb un sistema basat en els combustibles fòssils i la moda i el menjar ràpid? Menjant animals cada dia? Exportant i important productes de l’altra punta del món sense miraments ni límits? Quan qüestionem el negacionisme climàtic i plantegem una reformulació de l’economia, uns estudiants de la UPV d'enginyeria ens responen que l’alternativa al canvi climàtic seria tornar a l’edat mitjana. Ens quedem perplexes.

 

Però el pitjor de tot és la lògica pròpia dels rics que estan acostumats a solucionar-ho tot -o quasi tot- amb diners. És la mateixa perspectiva capitalista que guia el PP i la resta de polítics i empreses com Inditex, acudint tard a la casa cremada, inflant de diners a posteriori per rentar-se les mans, o intentant reescriure la història en el seu benefici. Com en cada crisi, seguirà havent-hi jerarquies i opressions que dicten qui se salvarà abans i qui no podrà ni fer-ho, però ningú retornarà als familiars els seus morts ni als camps que moren d'asfíxia reticular la seua vida durant uns quants anys per molts diners que ens done Europa. Perquè la vida va més enllà de poder anar a treballar i tindre un sostre. La vida és compartir amb les teues persones estimades; la vida també és llaurar i poder alimentar el teu entorn, gaudir del paisatge i els perfums dels pobles que ara no reconeixem. La vida també és poder anar a la platja sense tindre por de que la teua filla es trobe un cadàver flotant. 

 

Després d'aquesta catàstrofe podem seguir d'ací uns anys amb el mateix model de vida o fer un replantejament de soca-rel del sistema econòmic, polític i social en el qual vivim actualment. ‘Sols el poble salva el poble’ només és possible realment si tenim els recursos i la capacitat d'autoorganitzar-nos com a classe, si no, ara per ara és política prefigurativa ballant en un desgavell inabastable. Esta pregunta que poca gent es fa, si cal canviar quelcom més enllà de la prevenció en l'àmbit de les infraestructures i acabar amb la ineptitud dels polítics, cada vegada resulta més imprescindible pel simple fet de mantenir-se en vida. Perquè com deia una pancarta a la manifestació de dissabte, tota la política que no fem, ens la fan.