L’estigma en salut mental: un problema sistèmic

L’estigma en salut mental és una problemàtica que, més enllà de la societat, sovint prové de les institucions i dels professionals de la salut. Aquests tendeixen a aplicar una doble vara de mesurar entre pacients i persones sanes, tractant amb paternalisme els uns i correctament els altres. A més, pel que fa a l’autoritat de metges psiquiatres i psicòlegs clínics, sovint aquests imposen diagnòstics sense proves clíniques concloents.

Un diagnòstic de trastorn mental pot tenir un efecte negatiu sobre l’autoestima. Això condueix el pacient a una autoestigmatització, ignorant que el més important no és el seu estat psicològic si no es troba en crisi, sinó la capacitat de dur a terme els seus projectes personals i de mostrar noblesa de cor, per exemple, evitant ferir emocionalment els altres. En efecte, el trastorn mental té un radi d’acció que afecta o psiquiatritza familiars i amics en primer lloc.

Hi ha una expressió popular ben encertada que diu que “n’hi ha més a fora que a dins”, referint-se a les persones amb problemes de salut mental que no estan institucionalitzades. També cal mencionar que són ingressats més homes que dones en aquests centres. Aquest fenomen es pot explicar perquè el paper tradicional de les dones en les tasques domèstiques fa que les famílies prefereixin evitar l'ingrés i la medicalització, que podrien interrompre aquestes tasques. A més, mentre que les dones tendeixen a comunicar-se millor verbalment, als homes se’ls diagnostica sovint només a través del llenguatge no verbal, que és l’especialitat dels psiquiatres, en detriment del contingut estrictament semàntic del discurs verbal, que hauria de ser més determinant clínicament, per més desorganitzat que es mostri. En efecte, hi ha vora una meitat de la població que, independentment de la seva sanitat mental, sap parlar, i una altra meitat que té una ment més numèrica.

Quan hi ha medicalització, l’estigma social és més evident quan aquesta medicalització provoca comportaments o discursos que són difícils de tolerar. Així, l’estigma social és bàsicament emocional, no intel·lectual. Les persones no rebutgen algú per ser malalt mental, sinó per comportaments que se situen fora dels límits de la “normalitat”, que, de fet, és un concepte construït.

La terminologia, com el terme “empoderament”, sovint desvia l’atenció de la responsabilitat que tenen les institucions i els professionals en la recuperació del pacient. En un context institucional, és preferible utilitzar el terme “usuari” i no “pacient”, que ja s’usa a Catalunya i en anglès i francès (“service user”, “usager”), per tal com reflecteix millor la possibilitat que la persona es recuperi i no quedi estigmatitzada d’una manera permanent. Una persona es pot recuperar del seu trastorn mental, encara que pugui quedar un residu de la malaltia; això no hauria de ser excusa per mantenir el pacient eternament en la mateixa categoria.

Hi ha trastorns que poden curar-se amb medicació, encapsulant-se aquest trastorn, tot i que hi ha casos on la medicació no és necessària. No obstant això, la curació completa sense medicació és rara en casos greus, encara que casos més lleus poden resultar més invalidants. La ment humana és complexa i no es pot "corregir" des de fora ni exclusivament a través de la modificació de la química del cervell. La recuperació completa d'un trastorn mental greu, especialment quan hi ha dany cerebral per drogues o quan es viu en entorns estressants com les ciutats o amb estrès en general, és poc probable.

A l'hora de buscar feina, les persones amb diagnòstics de salut mental sovint eviten compartir aquesta informació per la por de ser discriminades. Però la “normalitat”, com he dit, és un constructe intel·lectual invàlid, tal com reconeixen tant l’Organització Mundial de la Salut com l'American Psychological Association. La salut mental és un espectre, no una dicotomia entre salut i malaltia. Les diferències entre una persona amb problemes de salut mental i una que no en té poden arribar a ser culturals o il·lusòries només, sobretot si tenim en compte que la poca intel·ligència va associada a una forma de malaltia mental quan els qui no són gaire intel·ligents es traumatitzen per un entorn i unes dinàmiques que no entenen.

Un altre aspecte rellevant és la sexualitat. Quan una persona amb un trastorn mental actiu s’interessa per algú que es considera “sa”, la resposta sol ser de rebuig. Aquest rebuig sovint no és cap a la malaltia en si, sinó cap a certs comportaments que poden manifestar-se en la persona afectada, per tal com en les relacions afectives, ser inútil o poc hàbil socialment pot suposar un desavantatge.

La manera en què una societat tracta la salut mental reflecteix, en gran mesura, els seus valors i les seves prioritats. Sovint, persones de confiança tenen un paper més important en el benestar del pacient que els professionals de la salut mateix, per tal com consideren la persona en la seva globalitat i no pas només el seu diagnòstic.