Ingrid Bergman surt de la boira sota el portal del pont del Nin

Sota un barret d’ala baixa, Lisa Lund, surt d'entre la boira i camina cautelosa travessant el portal del pont del Nin.

Mentrestant, al Café dels Pagesos, Rick, el propietari, fuma i juga tot sol als escacs mentre va controlant la gent que entra al local. De tant en tant para i signa préstecs als clients que s’han quedat escurats esperant comprar un visat. En mig de la multitud, Sam toca el piano mentre canta: “A la taverna d’en Maiol molts hi entren amb lluna i hi surten amb sol”.

El cap de la Guàrdia Civil, el capità Renault, informa a Rick que aquest vespre hi haurà una detenció al local i que ha convidat el major Strasser, del Tercer Reich, per tal que pugui observar la detenció i així comprovar la seva eficàcia. Renault li diu també que ha arribat a Vilablanca un home que oferirà un dineral a qui li subministri un visat per marxar a Lisboa, de camí cap els Estats Units. Quan l’oficial li diu el nom d’aquest personatge, Victor Laszlo, Rick queda impressionat. Aquest dirigent de la resistència anti nazi va fugir d’un cap de concentració i ara l’empaiten. Necessita aconseguir, com sigui, dos visats per a ell i la seva parella.

Laszlo entra al Cafè dels Pagesos de la plaça de la Vila acompanyat per la senyora que al començament del relat ha sortit d’entre la boira, sota l’arcada del pont del Nin. Amb la mirada busca el traficant de visats. Però no aconsegueix veure’l perquè la policia l’ha detingut poc abans. El capità Renault, que juga entre dues aigües, aliats i nazis, invita Laszlo i la seva esposa a prendre una ampolla del millor cava de la comarca. La noia es fixa en l’home negre que toca el piano. Creu que l’ha vist abans i pregunta qui és. Renault li diu que el seu nom és Sam i que va venir de París amb Rick. “Rick?!”, pregunta la noia entre sobtada i curiosa. El guàrdia li respon que “és el tipus d’home de qui jo m’enamoraria, si fos una dona”. La conversa és interrompuda pel major Strasser que en presència del capità de la Guàrdia Civil té una tensa conversa amb el fugitiu. Emparat per l’acolliment del poble vilablanquí, que és terreny no bel·ligerant, no gosa detenir-lo allà mateix i acaba citant-lo per l’endemà a la prefectura.

“Torna-la a tocar, Sam”

Poc després, mentre el líder de la resistència s’entrevista discretament amb un membre de la resistència, a la barra del cafè, ella s’atansa al pianista i li demana que interpreti una cançó que li havia sentit tocar a París, poc abans que els nazis ocupessin la ciutat del Sena i ella es fes fonedissa. El pianista s’inventa un grapat d’excuses per no atendre la petició, però no es pot resistir quan ella, amb ulls brillants i un somriure còmplice als llavis, li deixa anar la frase mítica: “Play it again, Sam” (“Torna-la a tocar, Sam”, pels que no vagin gaire bé d’anglès). Ell al·lega que ja no la recorda, per això ella li taral·leja i el pianista, acorralat, no té més remei que començar a tocar ‘As times goes by’ (‘Mentre el temps se’n va’).

“Els alemanys anaven de gris, tu de blau”

En aquell moment, s’obre la porta del Cafè dels Pagesos i entra Rick, el propietari, que es para glaçat en sentit la tonada. Corre molt enfadat cap al piano i renya Sam: “Creia haver-te dit que no la toquessis mai més”. Sam respon movent el cap per fer-li veure qui hi ha al seu costat. Sobtat en veure la Lisa, Rick se la queda mirant com si veiés el dimoni i ella el guaita amb enorme dolçor mentre el pianista plega el tamboret i fuig per cames. La tensió la trenquen Renault i Laszlo que arriben a la taula. Rick (Humphrey Bogart, per entendre’ns) i Lisa (Ingrid Bergman) recorden discretament, per no espantar el marit de la noia que està present, el dia que els alemanys van entrar a París i ella el va plantar. “Un dia difícil d’oblidar -diu Rick-. Els alemanys anaven de gris, tu de blau”. La parella se’n va i Rick es queda fotent-li amb ganes a una ampolla de gin Giró, que en aquell temps ja es fabricava. Després del trago no sé quants, l’home dona un cop de puny damunt la taula i sentencia: “De tots els antres de totes les ciutats del món, ella ha hagut d’entrar en el meu. Per què coi no se n’ha anat a Cal Silet?”. El begut rememora amb enyorança les passejades amoroses dels dos per la ciutat del Sena. Es mor de ganes de prendre la noia i dur-la a la bolera vilablanquina, no a abatre bitlles sinó a esperar que en toquin una d’arramblar. Però ella està amb l’altre i ell tot sol, amb les escasses gotes de ginebra que han sobreviscut a la seva embranzida. Recorda com ella el va deixar plantat a l’estació parisina, sota la pluja, des d’on havien de fugir junts, fent-li arribar una penosa nota on s’acomiadava a la francesa: “No puc marxar amb tu ni veure’t mai més. Creu només que t’estimo. Passi-ho bé”.

El mateix vespre, molt més tard, quan ell està grogui perdut, s’obre de nou la porta del Cafè dels Pagesos i entra la noia. Però ell està que no toca vores. Ella li veu l’odi en la mirada i s’esgarrifa de les acusacions que li llança, per això es torna a posar el barret del que hem parlat abans i fuig esparverada.

L’endemà, el nazi rep al líder de la resistència i li proposa deixar-lo partir d’aquesta bonica vila que adorna un tros de riba mediterrània i xatonera des que els ibers van fer-hi l’Adarró. A canvi, però, haurà de cantar-li el nom dels líders resistents, no sols de París i Praga, sinó també de Berlín i els que pugui haver-hi entre la punta Mabrera i el Racó de la Llúcia, passant pels Esbarjos i el cafè del Coro. Laszlo, que és guapot i ben plantat, li diu que nonis i se’n va a buscar visats al mercat negre. 

Ell és llest però no sap que els únics visats disponibles que hi ha a Vilablanca els té amagats l’antic amant de la seva esposa, encara enamorada però ja no sap de quin dels dos.

‘El Cant de la Senyera’, contra els nazis

Llavors arriba un dels moments més emotiu de la història. Al mig del cafè, un grup de soldats alemanys canten a tot drap un himne nacionalista del seu país. En sentir-ho, el líder de la resistència es planta davant de l’orquestra del cafè i mana als músics: “Toquin El Cant de la Senyera”. Ells, atemorits, giren la mirada implorant que el cap del local prengui la decisió per ells. Rick fa que sí amb el cap. Llavors comença una cosa semblant a allò que en el nostre carnaval se’n diu competències musicals: sota la batuta de Lazslo, els músics del cafè arranquen la música i tot el públic, tan els pagesos com els que no ho són s’alcen entusiasmats i entonen “Al damunt dels nostres cants, aixequem una senyera”. El major Strasser, molt indignat, anima els seus homes a guanyar la batalla coral del Cafè dels Pagesos. Però no hi té res a fer. No sols els habituals al local sinó també els buscadors de visats, posats dempeus, assumeixen el desafiament als nazis. La batalla està perduda per als decebuts hitlerians. Ni tan sols els falangistes locals gosen animar els del Tercer Reich. El crit massiu “al vent alcem-la en senyal de llibertat” fa emmudir els soldats. La victòria coral ha caigut clarament del cantó dels locals. És per això que l’indignat oficial ari mana al cap de la Guàrdia Civil que desallotgi el local. Quan Renault toca el pito, comença l’esbaldida del personal. Rick es planta davant el guàrdia del tricorni i li pregunta per quina raó fa fora tothom. L’altre respon que acaba de descobrir que el local és una casa de joc. Tot seguit el capità rep la seva comissió per permetre el joc clandestí i tothom se’n va al carrer. 

L’escena final té lloc al moll de llevant, on abans hi amarraven els pesquers. Ja és nit tancada i torna a haver-hi boira. La Fabaro porta estona escalfant motors. Rick du els visats a la butxaca. Laszlo es pensa que el propietari del cafè els hi donarà a ell perquè se’n vagi amb la seva esposa. El matrimoni té un petit moment de vacil·lació. “Abans de marxar -diu ella- m’agradaria passar un moment a veure la carpa Juanita, que a París tothom en parla”. Ell, més cultivat, li respon: “Jo preferiria anar a visitar la mòmia del museu... però és tard i vol ploure. Un altre dia serà”.

El principi d’una bonica amistat

Laszlo no se’n sap avenir quan Rick agafa pel braç la Ingrid Bergman i proclama: “El peix gros es menja el peix petit”. Puja a bord amb la rossa, seguit per la mirada incrèdula del noi de la pel·lícula que encara reclama que a ell li toca fugir amb la bella dona. Mentre el Fabaro comença a separar-se del moll, l’antic amo del cafè tanca el debat cridant amb veu potent: “Bon vent i barca nova”.

La nau va desapareixent entre la nit i la boira baixa mentre el guàrdia civil i l’antic líder de la resistència giren cua cap a la plaça de la Vila. El del tricorni li ofereix que ocupi la vacant que s’acaba de produir en la direcció del Cafè dels Pagesos. Tip d’intentar alliberar oprimits pel nazisme, el guapo abandonat li agraeix la proposició: “Lluís, crec que això és el principi d’una bonica amistat”.