A la recerca i captura de públic

Fa 40 anys hi havia dues cadenes a la televisió. Posaves la primera o la UHF. No hi havia alternativa. Pel que fa a les ràdios n’hi havia unes quantes, potser no tantes com ara, però el seu augment no ha estat exponencial com la petita pantalla. Molts municipis ja tenen la seva pròpia emissora de ràdio. Algunes de la comarca, com Ràdio Banyeres ja han passat a la història, però altres com Domenys, Bellvei i Arboç a banda dels grans estan al peu del micròfon fent una programació digna. La gent cada dia estem més globalitzats. Abans un nombre considerable de veïns vivien al poble i treballaven al poble. A mesura que ens estem convertint en una comarca dormitori amb benzineres i grans supermercats obrint els diumenges anem ampliant els nostres objectius.

Alguns escolten les emissores grans de casa nostra. Cada dia són menys els que escolten la programació local. No fa gaires anys quan entraves en un establiment del poble tenien la ràdio local explicant històries properes. Ara en els millors dels casos sintonitzen una emissora global musical o ja posen directament un fil. Fa uns anys trobar persones llegint el diari era normal. Avui en dia trobar una persona amb un exemplar a les mans és com trobar una cabina telefònica que funcioni en un poble. No cal que parlem dels caixers que estan en un fenomen similar.

Hem passat que el més buscat i més llegit és la secció d’esports i del temps i com no, les necrològiques que no han perdut el seu pes clau en el món de la informació. La resta de notícies les pots trobar de primera mà en les xarxes socials. Pots escollir quina font vols i quin tema prefereixes. No cal escoltar les glòries i gestes del govern que subvenciona i controla el mitjà de comunicació. Coses bones de la democràcia.

Anem a les dades. Un programa referent que estrena temporada en un cadena de primera divisió en un horari “prime time” com és el Foraster del 25 de novembre passat va assolir una mitjana de 462.000 espectadors. A partir d’aquí i quatre coses més com un Barça Madrid les xifres van per sota.

Si anem a la tele local tenim unes audiències de 200 ó 300 casos per notícia amb algun cas excepcional optimista. A banda de les persones que ho segueixen per la televisió, que no crec que siguin gaires. Tampoc no interessa a ningú fer una enquesta i menys publicar-la.

Ara que tenim actes per donar i per vendre a totes les administracions necessitem mètodes que ajudin a atraure personal per omplir les cadires. Hi ha el sistema portem estudiants que ens ajudaran a omplir aforaments. És igual que els interessi el contingut. Alguns professors contents perquè els alumnes tenen hores ocupades i els polítics cofois perquè presumptament han adoctrinat a els noves generacions. L’auditori ha quedat ple per a la foto.

Després està el mètode diploma de mèrits. Jo que soc bona persona et dono una menció especial perquè som amics i ens fan una foto juntets i sortim a tots els mitjans oficials. Ja buscarem una excusa per justificar aquest paperet imprès amb el logo de la casa. Evidentment, per política de postureig, sinó vas a l’acte de lliurament et quedes sense el preuat diploma de colors.

Després estan els fidels per subvenció que han d’anar a tot arreu per anar a demanar si cau algú caleró per la nostra entitat amb presidents vitalicis i algun acte postís per justificar despesa. No res, aquesta és la nostra política per omplir els actes. Llavors tenim el pica pica final que potser el “Premíum” per a moments estel·lars o el bàsic per quedar bé i assegurar els fidels incondicionals. Tenim molts faristols per parlar a cinc persones, però ens falta gent per omplir tots aquests discursos mediàtics que necessiten fòrum a part del canal oficial fidel a la seva escomesa mediàtica.