Reciclem la SAREB, senyor Sánchez?

El president de l’estat i secretari general del PSOE va fer saber que crearia una empresa pública que seria capaç de construir i gestionar vivendes. És creïble? Això deu anar a opinions...

El que em sembla increïble és que proposi crear aquesta gran empresa “capaç de construir i gestionar vivendes” perquè ja existeix, i es diu SAREB. El que Sánchez proposa no és cap creació sinó una transformació cosmètica de la SAREB. Es va crear l’any 2008 amb 52 milions públics però amb la voluntat de defugir el control públic mitjançant maniobres financeres.

Inicialment tenia un 45% de diner públic i un 55% procedent de la banca privada per poder defugir el control administratiu. El 95% del préstec estava avalat per l’estat, però sabent que no es podria retornar i l’acabaria pagant l’estat.

Amb aquests milions va comprar a la banca els seus actius tòxics (vivendes, deutes, sòl desvalorat...) a un bon preu amb la finalitat d’evitar la fallida dels bancs i una caiguda generalitzada del preu de la vivenda. És a dir, una operació per a socialitzar les pèrdues. Aquesta voluntat de socialitzar pèrdues és evident: es tracta de rescatar bancs i alhora evitar també la pèrdua de valor de les vivendes.

Acabat el rescat la SAREB controlava 600.000 vivendes. L’objectiu era, més que donar-los-hi un us social, poder-les malvendre i recuperar part del seu deute, fer-hi negoci, un negoci que aviat va atraure els “fons voltor”. Durant 2023 a Vilanova i la Geltrú hi va haver 14 desnonaments, 6 els va fer Solvia (ex Sabadell) sota el nom de Intrum, de capital suec.

Hi havia també vivendes ocupades per llogaters que pagaven el seu lloguer a una empresa. Fins que l’empresa va fer suspensió i les vivendes van passar a mans de la SAREB. La seva política, en aquests casos, va ser buscar al desnonament, i únicament quan el moviment en defensa de la vivenda va denunciar aquesta pràctica, la SAREB va acceptar fer alguns lloguers nous i a renovar-ne d’altres. Això sí, introduint clàusules abusives. Però tot i així aquesta “empresa” no era rendible i calgué modificar disposicions legislatives per a evitar la seva fallida. I finalment l’Estat va passar a ser-ne el propietari majoritari.

Res va canviar amb el pas a empresa pública. L’objectiu seguia sent vendre per a recuperar el deute, i seguiren els desnonaments i les clàusules abusives aplicades als lloguers...

Per cert, es va demanar que a Catalunya el Govern espanyol posés a disposició de la Generalitat i dels ajuntaments el sòl residencial propietat de la SAREB per a incrementar el parc públic d’habitatge de lloguer assequible. Hi ha 3.000 solars però el Govern espanyol únicament n’ha cedit 12.

Caldrà veure en què es concreta l’oferta de Sánchez, fins ara és, com en altres ocasions boira que amaga el paisatge... Sembla que el que busca la proposta del PSOE és reconvertir la SAREB i intentar vendre les vivendes adquirides quan rescataren la banca, i presentar el que és una socialització de pèrdues com si es tractés d’una mesura progressista de creació d’habitatge públic. Es parla d’un ”habitatge assequible” que es construiria posant l’Estat el sòl i subvencionant, amb diners públics, constructores i immobiliàries, però garantint-los una rendibilitat determinada.

Això fa pensar que tant els lloguers con els preus de compra acabin sent lleugerament inferiors al que planteja el mercat. Es busca que siguin assequibles per a les classes mitjanes, excloent-ne el gruix de persones que són les que més necessiten aquestes vivendes promeses?

És possible que una part dels recursos es destinin a uns quants habitatges a gent necessitada amb contractes plens de clàusules abusives, con fa ara la SAREB.                                                                   

Caldrà veure amb atenció si aquesta «redistribució de la riquesa» a través d'Estat, és a dir «treure una mica als rics per donar-ho a la resta» no acabi sent, en realitat, «endeutar-nos a tots per alimentar el negoci immobiliari i fer alguna concessió a les classes mitjanes».

La funció de l'Estat no ha de ser vetllar per la propietat privada i pel negoci de l'habitatge, considerant-lo com a una mercaderia especulativa.

Amb els elements que tenim damunt la taula de la política és quasi impossible atendre realment el dret fonamental, segons la Constitució, d’un habitatge digne per a tothom.

Caldrà canviar aquests elements polítics que actualment miren més la borsa que el carrer?