Li deien Caracremada

És conegut que els coneguts com a “maquis” van ser els grups armats o guerrillers que lluitaven en contra de la repressió franquista durant i després de la Guerra Civil Espanyola. La immensa majoria d’ells eren persones d’una clara tendència d’esquerres, comunistes, llibertaris, republicans radicals. Molts d’ells eren fugitius de la guerra civil que es van enrolar en la resistència francesa. Un cop acabada la guerra mundial van seguir la seva lluita contra el règim franquista creient que els vencedors de la guerra ajudarien a la caiguda de Franco. Els guerrillers, els maquis, van realitzar centenars d'accions, la més espectacular va ser formar part de la invasió fallida de la Vall d’Aran, a partir de la retirada veient que l’operació estava destinada al fracàs grups molt més reduïts i fins i tot individualment es van dedicar a fer accions diverses com  voladures de torres elèctriques, atracaments, atacs a empreses i també van tenir nombrosos enfrontaments amb la Guardia Civil. Molts dels combatents antifranquistes van ser detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil allà on havien estat descoberts, encara que es rendissin i haguessin lliurat les armes, aplicant la temuda “llei de fugues”. Per això, sabent la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes o els militars, preferien lluitar fins a la mort.

Però aquest guerrillers no estaven sols, actuaven amb partides reduïdes o alguns, com el cas de Caracremada en solitari però tenien tota una xarxa de suports en moltes de les masies dels itineraris que feien per entrar i sortir de França. Tenien unes rutes més o menys segures. Els enllaços que tenien als pobles els subministraven allotjament, aliments i en ocasions mitjans de transport per desplaçar-se. Alguns ho feien atemorits però altres per la voluntat de contribuir a la lluita contra el franquisme. També cal dir que en ocasions aquest pagesos i masovers també van delatar els maquis per voluntat pròpia o per la pressió, repressió xantatges i  amenaces de la guàrdia civil.

Els enllaços curiosament solien ser les dones de les masies ja que la seva mobilitat no aixecava mai tantes sospites i a més s’infravalorava, i molt, el rol de la dona en la societat de l'època franquista.

La novel·la és un excel·lent i un profund estudi i coneixement tant del personatge com de l’època, i permet explicar com era la Catalunya rural de postguerra amb molta fidelitat.

Llorenç Capdevila Roure va néixer a Alpicat, al Segrià, el 20 d'octubre de 1969.

Va estudiar la secundària a l'institut Màrius Torres de Lleida, on va coincidir amb professors com el poeta Jordi Pàmias o el novel·lista Pep Coll. Va ser membre fundador del grup cultural alpicatí Taciplà. El 1987 va començar la carrera de filologia catalana a l'Estudi General de Lleida, que aleshores encara depenia de la Universitat de Barcelona. Va formar part del consell redactor de la revista universitària Tirant al Blanc, on va publicar la primera narració (Manual d'higiene), escrita a quatre mans amb l'amic Josep-Enric Teixidó. Un cop acabada la carrera, sense tenir massa clar quin havia de ser el seu futur professional, va passar dos anys combinant els cursos de doctorat (primer a l'Autònoma i després a la flamant Universitat de Lleida) amb l'activitat de pagès i la preparació de les oposicions per a professor de secundària.
I el 1999, amb Racó de món (El Mèdol, 2000), va guanyar el premi Vila d'Ascó. Va seguir amb El color del crepuscle (premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya 2000) se situa cap a finals del segle XIV; O rei o res! (finalista del premi Nèstor Luján 2002) retrata els mesos que van seguir la resolució del Compromís de Casp; i Ànima de llop (premi El Lector de l'Odissea 2004) conclou el tríptic a l'època convulsa de les revoltes remences i la guerra civil catalana de la segona meitat del segle XV.

Serrallonga, l'últim bandoler, publicada el 2006, és una altra novel·la de personatge ambientada en un període històric passat, L'any 2007 va guanyar el premi Gran Angular de novel·la juvenil, amb El secret del bandoler. El 2008, fruit de la col·laboració amb TV3, apareix la novel·la basada en la sèrie Els diaris de Pascal,
Sota la pell, publicada el 2010, suposa un canvi de registre important en la trajectòria narrativa de Capdevila. El 2015 rep el Premi de literatura juvenil Gran Angular per L'herència del vell pirata.

Escriu regularment per a alguns mitjans. Col·labora periòdicament a la revista manresana El Pou, al diari Regió 7 i, a Lleida, al suplement Lectura del diari Segre.

El llibre ens acosta a la figura de Ramon Vila Capdevila conegut entre altres noms de guerra com a Caracremada. El llibre ens porta a diverses accions del guerriller i la història de la seva darrera part de la seva vida com a maquis abans de ser abatut per la guàrdia civil.

La figura del guerriller és evocada per trets clarament històrics i documentats però també amb elements de ficció. Dos personatges centren bona part de la història per la seva pròpia aventura i per ser  dos persones que ajuden a Caracremada. Una d’elles és la Núria, és una noia traumatitzada pels records, que va perdre la parla després de contemplar com mataven a un grup de maquis i als seus pares. A mesura que es va fent gran adquireix el suficient coneixement per saber qui eren els maquis i sense figura-s’ho es converteix en una ajuda important per Ramon Vila quan aquest acampa prop del lloc on viu la noia. L’altre és el Joan que també ha patit la repressió en la figura del seu pare apallissat per la guàrdia civil acusat d’haver aixoplugat a diversos guerrillers. En Joan creixerà i acabarà essent mestre, coneix la Núria i plegats fan costat a Caracremada a través de la figura del Miquel un vell pastor que té una llarga història de compromís. Ell els despertarà el neguit per l’aventura, la llibertat i la lluita contra el franquisme.

El llibre però no només es centra en Caracremada sinó que hi tenen un paper important, protagonista, la gent del voltant seu, la gent de les masies que l’ajuden i en conseqüència patien la violència de la Guàrdia Civil, la persecució implacable contra els maquis.

I és en aquesta persecució que trobem un protagonista també important, el guardi civil Jeronimo Bayona, que en el seu dia va tenir un enfrontament amb Ramon Vila i va resultar mort el seu company. A partit d’aquell moment la persecució del guerriller és una obsessió  que el fa gairebé perdre bona part de les seves relacions. En aquest sentit és molt interessant el capítol que passa a Manresa una nit de molta neu….

Veiem que cada dia transcorregut tot plegat resulta com a rutinari uns intenten seguir la seva tasca contra el règim i la policia intentant evitar-ho. Ja sembla que no hi ha objectius sinó posicionaments personals.

El llibre es llegeix molt bé i ens situa en la història del país amb el maquis com a protagonistes i en concret de Ramon Vila, Caracremada, i entre el mite i la realitat, el llibres està molt ben construït amb descripcions de la vida i del paisatge rural notable. El guerriller, l’últim, va morir a la Creu del Perelló el 7 d’agost de 1963. La seva memòria encara és viva.

Li deien Caracremada
Llorenç Capdevila
Editorial Empúries.
Barcelona febrer 2024