Preciositats per l’esperança: una mirada renovada sobre la joventut

Aquesta obra, creada per sis joves estudiants que es van conèixer durant el Grau en Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, està dirigida per Gerard Simó i Clara Serrano, una talentosa vilanovina. Més enllà del seu valor artístic, aquesta pel·lícula representa un toc d’atenció que ens interpel·la com a societat: la necessitat d’una mirada renovada i esperançadora cap a la joventut.

Qualsevol obra d’art, en especial la cinematogràfica, té la capacitat de moure’ns per dins, de sacsejar-nos emocionalment. Amb "L’edat imminent", aquesta capacitat es manifesta plenament. No és només una pel·lícula que emociona, és una experiència que transforma.

La història se centra en el Bruno, un jove de divuit anys que cuida la seva àvia, la Nati, una dona depenent que requereix una atenció creixent. Al llarg del film, el Bruno equilibra les seves responsabilitats quotidianes amb les ganes de viure la seva joventut, interactuant amb els seus amics i buscant el seu lloc al món. Aquesta èpica aparentment senzilla adquireix una profunditat extraordinària gràcies a l’exquisida tendresa amb què els creadors ens presenten la realitat del Bruno.

Amb una narrativa delicada, la pel·lícula ens mostra què significa realment cuidar, estimar i renunciar per amor. Ens ensenya que la cura —tan sovint menystinguda— és, en essència, un acte d’entrega i humanitat que travessa generacions. I és precisament en aquest acte de cura on trobem una nova definició de la joventut: no com un temps de superficialitat o irresponsabilitat, sinó com un moment ple de capacitat de donar, d’estimar i d’assumir responsabilitats amb dignitat.

Però, més enllà de l’emoció que em va provocar aquesta obra, el que més em va colpir és la necessitat de replantejar la mirada que tenim sobre els joves. Massa sovint, la societat els etiqueta amb estereotips simplistes: que són egoistes, desconnectats o desinteressats. Però "L’edat imminent" és un testimoni clar del contrari. Els joves, com el Bruno, ens mostren que poden ser agents de canvi, que són capaços d’afrontar situacions complexes amb maduresa i amor.

Aquest film és també un crit a l’esperança. Ens convida a creure en les capacitats d’una generació que sovint se sent incompresa o ignorada. Ens recorda que la joventut té molt a oferir, no només pel futur, sinó també pel present. Perquè ells, en la seva autenticitat i sensibilitat, ens donen lliçons de vida i d’humanitat que hauríem d’escoltar.

Des d’aquesta perspectiva, cal que com a societat apostem per espais on els joves puguin expressar-se lliurement, crear i construir. Necessitem reconèixer-los com a protagonistes actius i valorar la seva capacitat per transformar el món. Només amb aquesta mirada renovada podrem construir una societat que realment cridi a l’esperança.

"L’edat imminent" és molt més que una pel·lícula: és una invitació a reflexionar, a canviar i a valorar allò que, de vegades, no veiem prou clar. Els joves, amb la seva creativitat i empenta, ens mostren un camí cap a un futur millor. Escoltem-los. I, sobretot, creguem en ells.

Iolanda Sánchez. Portaveu de Vilanova en Comú a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú