Què, i si suprimim les pensions públiques?

Llegeixo a youtube, la sexta; onda cero...: ¿Por qué los jóvenes no tendrán pensiones públicas?; ¿Los jóvenes tendremos pensiones?

La mitad de jóvenes no confía en cobrar una pensión del Estado; Las pensiones es uno de los problemas más graves que tenemos como sociedad ahora mismo y el ejemplo de mayor insolidaridad entre generaciones que hemos tenido hasta el momento; Las pensiones son una especie de estafa piramidal. 

I fa poc em va arribar la convocatòria d’una conferència digital “Els joves, volen pensions públiques”? No ho sé, però en cas de no voler-les crec que seria un exemple magnífic de la nostra nul·la capacitat per a transmetre’ls què és un dret social i la importància de preservar-los.

Majoritàriament els mitjans de comunicació estan al servei d’uns interessos que tendeixen a impulsar la privatització dels drets. Lluís Llach canta a “No és això” la seva oposició al “comerç que fan amb els nostres drets”, és a dir s’oposa a convertir un dret en una matèria d’especulació. Aquesta tendència a privatitzar es manifesta i se’n fa publicitat en el cas de l’ensenyament, de la sanitat... i en les pensions.

Podem trobar als mitjans i a les xarxes comentaris que vinculen la situació complicada que viuen molts joves (atur, sous baixos, lloguers inassolibles...) i l’augment de les pensions. Es queixen que les pensions surtin dels seus impostos, que els beneficiaris siguin persones que ja tenen vivenda i que fins i tot és possible que en tinguin alguna per a llogar. També hi ha qui demana suprimir les pensions sense més raonaments. És evident que la situació de molts joves resulta terrible: molt preparats per a la feina, però han de marxar per manca d’oferiments de treball correctament retribuït; forçats a retardar l’emancipació o a compartir vivenda, i per tant sense capacitat real d’emprendre la “seva” vida. Abans d’enfrontar-se a un sistema que els maltracta, sí, maltracta, els és més fàcil encarnar en les pensions els seus problemes de manca de retribució correcta. Estic parlant de nois i noies que han fet economia durant els seus estudis, però quina economia? La que dicten la banca i les asseguradores o la que impulsen els economistes socials? A molts els és igual buscar els motius que els han dut a la situació que viuen i pateixen, no es plantegen reivindicacions, i es limiten a demanar que s’elimini el seu “boc expiatori”: les pensions. Per què han d’existir pensions si ells no tenen habitatge i ja han renunciat a tenir-ne de pensió? Algú els ha dit que davant la distribució injusta de la riquesa, les pensions i els impostos (justos!) són una manera de fer una redistribució més equitativa?

Contra postures com aquestes no s’hi està fent gaire, i fàcilment pot arribar un moment que ja sigui tard per canviar la manipulació de l’opinió que representa donar micròfon a opinions com aquestes sense tenir molt clar que és imprescindible donar als joves accés a altres opinions molt més elaborades i fonamentades en criteris econòmics i sociològics.

Amb totes aquestes argumentacions no estic culpabilitzant els joves que tenen aquestes opinions. L’ensenyament et pot donar uns coneixements teòrics. Els culpables són els responsables de l’ensenyament que permeten uns textos d’economia tan tendenciosos i partidistes (des dels responsables dels plans d’estudis fins els professors d’aula passant pels autors d’alguns llibres i els que donen el vist i plau a aquests llibres. L’emprenedoria, saber convertir en projectes les idees, és important, però no es pot transformar en una eina per ocultar que el veritable problema de la desocupació no és la manca d’iniciatives, és la manca d’oferiment de feines amb una retribució correcta.

L’educació ens ha de capacitar per posicionar-nos, per convertir els continguts teòrics de l’ensenyament en actituds, en accions. Crec que els encarregats de la seva educació també hi tenen, tenim, responsabilitat, i per tant, de manera clara, la família i l’entorn social on aquests joves creixen. Algú els ha explicat que si ara hi ha aquest problema d’habitatge és perquè des dels anys cinquanta no hi ha hagut una política de vivenda pública decidida? Que Ciutat Badia, la població que té la renda per càpita més baixa de Catalunya, aquest any deixarà de disposar de 4.500 pisos sota protecció oficial, i que per tant hauran de pagar lloguers segons mercat? Saben que molts d’aquests pares o avis que ara cobren una pensió van treballar més de dotze hores diàries fent diferents feines, i que gràcies a això van poder comprar una vivenda?

Coneixen que la despesa en oci i consum era quasi inexistent i que tot era per comprar el pis somniat? Se’ls ha fet arribar que una bona part de les pensions actuals queden quasi dins de l’espai de subsistència? A Espanya el 45% dels pensionistes estan ajudant econòmicament fills o néts: ho saben? Durant la pandèmia la despesa en alimentació va baixar en el cas dels grups d’edat compresos entre el 18 i 60 anys, però en els majors de 60 anys va augmentar un 64%: el covid els va provocar més gana o van haver d’ajudar la seva família amb les seves pensions? Saben que la sanitat, l’ensenyament... que han rebut va ser finançada pels impostos dels que ara estan jubilats?

Ara, però, hi ha qui demana eliminar les pensions...

Els grans, els vells si voleu, què fem? És possible que el “passotisme” que diem percebre en els joves sigui el “fill” de la nostra resignació i conformitat? De l’error del nostre silenci...