Demanar perdó, “pagar karma” i al final al jutjat!

Massa sovint veiem com denunciant persones alguns s’alliberen o creuen alliberar-se d’un pes, d’una marca, d’un estigma o, senzillament, apliquen la màxima aquella que defensa “l’ull per ull”.

El que les persones no fan és reflexionar i, sobretot, adonar-se d’allò que “no miris la palla en l’ull de l’altra quan en el teu tens una biga”...

Si consultem el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), la definició de perdó és l’acció de perdonar i perdonar és absoldre alguna persona d’un càstig, és a dir deixar passar sense castigar una falta, un delicte…

També no guardar mala voluntat envers algú. És a dir, en poques paraules, demanar perdó seria voler que no se’ns castigui per allò que hem fet malament.

Sovint, massa sovint, observo com aquells i aquelles que no han actuat correctament, des d’un vessant personal o professional, sempre trepitjant unes línies vermelles descaradament, s’erigeixen ara en jutge i botxí. I és que aquestes persones han emprat les mateixes males arts en benefici propi i quan en són víctimes, no dubten a denunciar.

Curiosament, el famós Karma es posa en joc, juga amb nosaltres sense escrúpols i, sobretot, ens fa tornar al punt de sortida. 'Pagar el karma' és una expressió que fa referència a experimentar les conseqüències de les accions realitzades en aquesta o altres vides passades. Si actuem amb la intenció de perjudicar els altres, eventualment, ens enfrontarem a conseqüències negatives.

Qui dona el seu braç a tòrcer?, aquesta seria la qüestió... el més perillós és que aquestes persones no poden representar els interessos dels seus votants i molt menys, els de tota una ciutadania.

Poden parlar i escarnir, és gratuït, i difamar... encara més!

Allò del respecte, la consideració i l’empatia ja no funciona. Cal doncs passar pel jutjat després d’haver provocat el mateix en el seu contrincant. Com en el dia de la marmota, tot comença i tot torna a començar.

Aprendre a demanar perdó i, a perdonar, és fonamental per a poder construir relacions sanes i mantenir-les per sempre, és una tasca massa difícil per a algunes persones.

Ara bé, fixeu-vos aquesta dissort, són les mateixes persones les que en un moment donat de les seves vides no han dubtat a escarnir als seus contrincants en benefici propi. Per què el karma reparteix d’una manera desigual les seves conseqüències?

Serà que el dolor provocat té una mesura diferent?

Doncs jo crec que NO, quan fan mal, aquest es reparteix proporcionalment sobre les persones i les seves famílies, ningú en pot quedar exclòs. Aleshores, com pretenem erigir-nos en jutges i parts quan, “tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”.

Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra... la informació que ens arriba gràcies a l’exercici de les nostres funcions, no ens ha de permetre gaudir d’uns avantatges que ens possibilitin jugar amb la vida dels altres i poder exercir de jutge i part.

El nostre paper davant dels altres, aquell poder efímer que ens emborratxa, no pot ser el valedor de la xerrameca, encara que la nostra veu sigui escoltada pel poder que ens han donat les urnes.

El control de la informació ha de ser respectat, sobretot quan movem dades confidencials en l’exercici de la nostra professió i de les nostres responsabilitats.  

Vull aprofitar per parlar de la Policia Local de Cubelles, que pel que fa a la meva persona, sempre i dic sempre, han respectat la presumpció d’innocència, sempre han estat molt respectuosos amb la veritat, segurament en contra de sentències socials i judicials. Tot tenint accés a tota la informació, la real, no la dels mitjans de comunicació, la de les xarxes i la de veus interessades, sempre han actuat correctament en aquest sentit.

Feia temps que volia agrair a la Policia Local de Cubelles la seva professionalitat en l’exercici de les meves competències, no ens ho vam posar fàcil per ambdues parts, moments convulsos amb manca de recursos materials i humans, sota un deficient lideratge.

Sempre van estar disposats a fer canvis, a demostrar la seva professionalitat i, sobretot, a convèncer els polítics que necessitaven equiparar-se amb altres policies locals. Calia, per exemple, crear la plaça d’inspector passant per una convocatòria pública i acabar amb els nomenaments a dit, dotar d’una estructura a la Policia Local de Cubelles, professional, preparada i compromesa amb el poble i no solament amb els polítics. S’havia de crear una bossa d’hores que fos equitativa, solidària per a tota la plantilla, evitant els amiguismes. Dotar als funcionaris de mitjans materials i humans més justos i adequats, amb més participació efectiva dels seus representants sindicals i respectant sempre les seves actuacions professionals, sense intrusisme i intervenció política.

Haig de dir que no va ser fàcil, segurament una altra manera de fer política, com la dels meus predecessors m’hagués estalviat molts mals de cap. Però ells, elles i jo sabíem que no seria així. Ara sé, amb el pas dels anys que vaig ser un privilegiat. Gràcies i perdoneu pels meus errors, per la meva manca de formació policial, per la meva disponibilitat i la manca de suport d’alguns dels meus companys i companys en aquell viatge.

I és que el perdó s’ha d’entendre de dues formes, una decisió voluntària i conscient, per poder alliberar l’altre dels mals sentiments, com l’enuig i la culpa i, per una altra banda, com una actitud, quan estem disposats a acceptar la responsabilitat de les nostres distorsions.

Hem de saber també que el perdó no és fútil, el perdó no només allibera l’altre, sinó que també té beneficis clars i significatius per a la nostra salut mental.

Demanar perdó ajuda a millorar la relació amb l’altra persona i també és important per a la nostra pau mental. Cal un reconeixement dels nostres errors i assumir la responsabilitat, aquest fet demostra maduresa emocional i enforteix les connexions amb les altres persones.

Els educadors i educadores socials sabem que el perdó esdevé el primer pas per reconstruir la confiança.

Aquesta vegada haig de parlar en primera persona, perdó es transforma en un hàbit quotidià. Diuen que el temps ho cura tot, això sí, oblidar és massa difícil. Si parléssim d’alguna cosa que ens afecta únicament i exclusivament a nosaltres resultaria fàcil. El que hom no sap és que els efectes col·laterals en les persones del nostre entorn, en les que estimem no tenen ni oblit ni perdó.

Feu una reflexió i penseu en tot el mal que heu fet, els vostres actes han perjudicat massa gent, heu traspassat el que està permès i el que es pot acceptar. Penseu en el “karma”, tot torna, a voltes en forma de malaltia, en altres en forma de nafra i en la major part de les vegades, en forma d’insignificança.

“Tot sovint vivim en el que no hem viscut, per covards o per prudents, però sempre perquè no hem sabut sacrificar-nos. Com et costa. Quan et decideixes, renúncies, i això encara et fa empassar fel i orgull. I seguirà sent això i no deixarà de ser així. L’experiència només t’ho fa admetre i veure-ho venir de lluny, no millora amb el temps. La vida és per viure-la, sobretot la cara B. Gairebé tot el que escric té un punt biogràfic, però no pas contemporani. De la mateixa manera que Edward Hopper feia retrats exactes i difusos de cases i de persones amb cares amagades, també en feia d'acord amb diferents indrets, vivències i sensacions. És quan faig el meu puzle que hi veig clar, tot i que em fereix. “Hi ha coses que no es diuen, i són les més importants”, va escriure Marguerite Duras. I pot semblar una obvietat, però és la tinta amb què estem escrivint la nostra història. Amb els sobreentesos i els eufemismes, i els jo crec, o els ara no és el moment. I que còmodes. Quina llàstima perquè, i aquí ve una altra cita, com digué Emily Dickinson, “el silenci és tot el que temem, hi ha un crit més fort que la paraula”. I potser cal dir les coses pel seu nom, o com a mínim el que volen dir.” Joan Foguet, periodista.

Sapigueu, que encara que passi el temps, quan acabin les vostres responsabilitats sereu ciutadà i ciutadana de peu, veí i veïna solament, ningú oblidarà el que heu fet, per molt que les hemeroteques us hagin oblidat. Viureu i morireu sols com els elefants, sense càrrecs ni distincions, no us envejo, ans al contrari.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)