Cal crear un nou sexe?

No puc deixar passar -de cap manera i de cara al proper 8 de març (diada de la “dona treballadora”) sense dedicar-hi unes ratlles. En el benentès que les escric des del cor i amb passió màxima. En aquest sentit, em sembla oportú triar un exemple antològic en la defensa/exaltació del paper femení dins la nostra societat: ni més ni menys que la figura de na Kathrine Virginia Switzer: escriptora, atleta i comentarista de televisió amb nacionalitat ianqui, però nascuda a Alemanya. Se la coneix com la primera dona que va córrer una marató amb dorsal. Fou el 19 d'abril de 1967, a Boston, amb el núm. 261. Va trigar 4 hores i vint minuts. Llavors, ella en tenia 20.

La marató d'aquesta ciutat de Massachusetts té l'origen el 1897. Considerada com la més important de tot el planeta, se sol dur a terme el tercer dilluns d’abril. És una de les sis curses de l’anomenat World Marathon Majors (competició de rang internacional que agrupa les més famoses del món: New York, Chicago, Berlín, Londres i Tokio).

En sí, la marca horària era el de menys. Si més no esdevenint una cursa prevista tan sols per a esportistes masculins. Per a no aixecar dubtes, es va inscriure amb les inicials del nom (K. V. Switzer). Al llarg de la prova, però en Jock Semple (un dels comissaris i codirector de la mateixa) se’n va adonar. De forma airada, intentà fer-la fora, ordenant que li retornés el dorsal. No ho aconseguí davant la forta obstinació d’ella mateixa, del seu promès, el seu entrenador/coach i tot un grup de corredors que van “blindar-la” fins la línia de meta.

D’acord, fins i tot, amb el testimoni d’una altra atleta (Bobbi Gibb, que corria sense dorsal) també havia participat l’any anterior. Va acabar per davant de més de 290 corredors, entre un total de 415. Poca broma, doncs, amb l’afegitó tan desafortunat del “sexe dèbil”! “Never more / mai més!”

El seu exemple, tenacitat i orgull propi encara assoliria fites majors… Com guanyar la marató de New York (l’any 1974) i quedar 2ª a la de Boston de 1975, amb una marca excel·lent: dues hores, cinquanta un minuts i trenta set segons. Com a cirereta del “pastís”, la seva emprenta va permetre que -per primer cop- aquesta modalitat atlètica fos “open” per dones als Jocs Olímpics de Los Àngeles (any 1984).

És ara, en cloure l’article, que algun lector entendrà el motiu pel qual he triat un títol tan cridaner. Ni més ni menys que per a recolzar la idea d’una altra periodista nord-americana (Gloria Steinem): “feminisme no és repartir-se el pastís entre ambdós sexes. És fer-ne un de nou”. S’entén el sentit?

Visca la dona en sí mateixa! No cal afegir-hi cap altre qualificatiu. Mereix el mateix tractament i idèntics drets que qualsevol altra persona. Tan senzill com això! Si ara brollen opcions polítiques que pretenen endarrerir el rellotge un munt d’anys, cal ensenyar dents i plantar cara. Amb tota rotunditat.