La discriminació lingüística i el cas paradigmàtic de l’exconseller Buch

Fa poques setmanes, la difusió d’un vídeo de l’exconseller de la Generalitat, Miquel Buch, denunciant la discriminació lingüística que suposadament va patir al restaurant barceloní Café de París (el nom està en castellà) va causar un fort impacte en determinats àmbits i va situar altre cop en primer pla la constant vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants.

La projecció pública de Buch i la manera amb què va publicar a les xarxes socials el comportament d’uns cambrers de l’esmentat establiment en cancel·lar-li una reserva de taula per adreçar-se a ells en català, va escandalitzar i indignar molta gent però fets semblants sense menys, o cap, ressò mediàtic es produeixen, per desgràcia, massa sovint. Aquest incident, que el restaurant no va negar, només és el paradigma de les situacions de menyspreu que pateix la llengua pròpia de Catalunya però el cas de Buch, com tants d’altres, no va passar d’una queixa al full de reclamacions de l’empresa. No hi ha notícies que l’exconseller hagués presentat una denúncia a l’Agència Catalana de Consum però sense testimonis del fet en qüestió, una queixa com aquesta tindria poc recorregut.

Comentant el tema amb un vell amic, el magistrat, ja jubilat, Josep Niubò, i a la pregunta de si determinats fets més greus de discriminació lingüística es podrien interpretar fins i tot com a delictes d’odi, aquest indica que “negar-se a atendre una persona perquè parla el català és un menyspreu, però sempre es podrà al·legar que no existia ‘voluntat d'humiliar ni de menysprear’ i si la negativa no va acompanyada d‘expressions inequívocament ofensives (com per exemple el catalán es un idioma de mierda o altres insults similars), em resulta impensable jutjar per via penal algú, màxim si és té en compte que hi ha una altra via, menys dura, per sancionar aquestes conductes, i aquesta no és altra que la llei 18/2017 del Parlament de Catalunya, de comerç, serveis i fires. Niubò afegeix que “el dret mercantil, i en base a l'esmentada llei, preveu castigar el comerciant que a Catalunya no compleix les condicions exigides en la llei, que diu que les persones que accedeixen a l'activitat comercial i a la prestació de serveis ‘àdhuc aquelles que ho facin en condició de treballadors assalariats, ...., han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya’. La pròpia llei preveu per aquest tipus d'infraccions una sanció de fins a 20.000 euros de multa”.

L’assessorament de la Plataforma per la Llengua

Quan algú es troba en casos com el protagonitzat per Miquel Buch, té l’opció de comunicar-ho a la Plataforma per la Llengua, associació que es defineix com a promotora de la llengua catalana com a eina de cohesió social i que actua en l’àmbit de les terres de parla catalana. Aquesta entitat disposa d’un servei de queixes que atén persones que denuncien deficiències en les pràctiques lingüístiques d’empreses o administracions. Marc Biosca, responsable tècnic de l’àmbit d’Empresa de la Plataforma per la Llengua amb qui hem parlat arran de l’afer Buch, assegura que “la petició d’ajut, encara que vagi en detriment d’una solució ràpida del conflicte, ens permet donar un suport humà i tècnic adaptat a la situació que una persona ha patit i a com se sent. Quan a la Plataforma per la Llengua se’ns adrecen informant-nos d’algun cas de discriminació, avaluem en primer lloc què podem fer per ajudar la persona afectada més enllà del suport humà. En algunes ocasions és aconsellable una solució que es dugui amb discreció, en altres, és millor fer-ne difusió”.

El passat mes d’agost la pròpia Plataforma per la Llengua va presentar un informe en què recollia cent tretze casos de discriminació lingüística de les administracions públiques l’any 2023. L’estudi indica que la meitat dels incidents es donen en l’àmbit sanitari i els cometen treballadors que tenen l’obligació de saber català. El fet que un treballador públic no tingui un requisit individual de conèixer el català “no l’habilita de cap manera per discriminar lingüísticament els catalanoparlants”, sinó que “tenen l’obligació de garantir que, en els territoris en què el català és oficial, els usuaris que s’expressen en aquesta llengua hi rebin l’atenció corresponent”.

Casos de discriminació lingüística se’n repeteixen constantment i segur que molts de nosaltres ens hi hem trobat. Jo mateix, ja fa uns quants anys, quan una doctora d’urgències d’un centre hospitalari públic –ella era d’un país estranger on el castellà és la llengua oficial i majoritària– em va “manar” parlar en castellà, cosa a la qual m’hi vaig negar pel to imperatiu que va utilitzar (confesso que si m’hagués dit de bones formes que no entenia de veres el català jo hauria canviat de llengua, entre altres coses perquè era a primera hora del matí i no hi havia ningú més de guàrdia). Em va atendre però es va comportar de manera impertinent tota l’estona, retraient-me que m’hi adrecés en el meu idioma (“el catalán lo entiendo però a usted no” / “ah, le duele la cintura, yo creí que era la rodilla, como habla en catalán”. Vaig presentar després una queixa per escrit a la direcció, que em va respondre lamentant els fets, demanant-me disculpes i assegurant que prendrien les mesures necessàries perquè incidents com aquest no tornessin a passar.  

Una de les conclusions de l’informe de 2023 de la Plataforma per la Llengua és que “la discriminació lingüística té un origen ideològic, sigui estructural o esporàdic. Aquestes discriminacions es concreten en exigències i pressions de parlar en castellà, en dilacions i obstacles pel fet de parlar en català i en l’impediment d’accedir al servei o a l’atenció per aquest mateix motiu”.

Casos a cabassos

Els casos de discriminació lingüística es van succeint de manera periòdica, sobretot al País Valencià i les Illes. Ja per acabar, en citaré uns quants dels que s’han produït en els darrers mesos, basant-me en els que he trobat al digital Vilaweb:

-A principi de setembre de 2024, en una floristeria barcelonina no volen atendre una clienta perquè parla en català i l’encarregat no li facilita el full de reclamació.

-El 15 de setembre, un metge de la Dexeus es nega a atendre un pacient perquè aquest s’hi dirigeix en català.

-El 5 d’octubre passa un fet semblant a l’ambulatori de Sueca i la víctima, Marc Juan, presenta una denúncia al jutjat d’aquella població.

-També a l’octubre, en una botiga de Movistar al centre de Palma, l’exconsellera del govern balear, Aina Salom, es troba que no l’atenen perquè parla en català i tampoc li donen el full de reclamació.

-A mitjan novembre, una empresa de missatgeria refusa lliurar un paquet perquè el client parla català.

-Al desembre, un veí de Girona denuncia que una funcionària el va voler fer parlar en castellà de males maneres i amb prepotència, perquè ella no entenia el català, i que li va dir: “Aquí se habla español”.

-Al febrer d’enguany, la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, demana a la Universitat de Girona que presenti disculpes a la vice-batllesa de Girona i exconsellera d’Universitats, Gemma Geis, per haver-la discriminada lingüísticament durant la prova per consolidar la plaça de professora a la referida Universitat a finals de 2023. Geis va presentar una queixa davant la sindicatura perquè els membres del tribunal que l’avaluaven li van retraure el dret de parlar en català i van criticar que s’hagués de fer servir traducció simultània.

-A principi de març, a Maó, un policia espanyol obliga una veïna a posar una denúncia en castellà quan aquesta demanava l’imprès en català. L’agent no es va voler identificar a requeriment de la dona.

A més de fets puntuals com aquests, podríem entrar en la qüestió dels rètols i cartells informatius d’empreses i establiments, que a Catalunya han de ser en català (això no inclou el nom de l’empresa) i que en molts casos no és així, com per exemple a Vilafranca del Penedès, quan un recent estudi de l’entitat Tot República indica que cent quaranta-tres establiments d’aquesta ciutat no compleixen la Llei de Política Lingüística. Però aquest és un tema, com el de l’etiquetatge, el de l’ensenyament, el de l’ús social de la llengua, etc., que afecten tant el delicat moment en què es troba el català com el seu futur i que mereixen capítols a part. I sobretot solucions, òbviament.