L’exili republicà al final de la guerra civil

Demà 08/04/2025 de 18 h a 19 h a la Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà presentació del llibre "Els somnis d'un exiliat'" Biografia novel·lada de Joaquim Torres Hivern, a càrrec de Núria Albertí, autora.

Es calcula que el nombre d’exiliats republicans, durant i sobretot al final de la guerra civil, va superar les 500.000 persones en total, la majoria de les quals van sortir per la frontera francesa, tot i que també hi van haver grups d’exiliats que van anar cap al Nord d’Àfrica i altres indrets.

El resultat de la batalla de l'Ebre i l'ofensiva de les tropes rebels al territori català , acompanyat pel bombardeig indiscriminat de diverses poblacions catalanes, va forçar a centenars de milers de desplaçats de moltes zones de la península, soldats , funcionaris i ciutadans de Catalunya lleial de la República, a anar, la majoria d'ells a peu, cap als Pirineus, en ruta cap a l'estat veí. En principi es va tractar de dones, nens i gent gran, però al poc temps a aquella població civil se li van unir els combatents que fugien de l'avanç de l’exèrcit franquista. El dia 22 de gener de 1939, davant l'ensorrament definitiu del front de l'Ebre, el govern republicà ordenava l'evacuació de Barcelona iniciant-se una retirada massiva de població civil i forces militars en direcció cap a la frontera francesa. El creuament de la frontera es va fer a través de Latour de Carol, Bourg Madame, Prats de Mollo, Le Perthus, Cerbère. 

França ja havia rebut almenys tres onades de refugiats coincidint amb l'avanç de les tropes franquistes però menys importants. Malgrat aquests precedents, les autoritats franceses no estaven preparades per rebre l'allau humana que es va concentrar a la frontera a finals de gener 1939, i es van prendre un parell de dies per obrir els passos fronterers, tot i que l’historiador Jean Ortiz afirma que es va tractar d’una política premeditada per part del govern francès. No va ser sinó fins a la nit del 27 al 28 de gener 1939 que es va autoritzar l'entrada dels primers refugiats: dones, gent gran i menors d’edat. Tres dies més tard, van permetre entrar als ferits de guerra i, finalment , del 5 de febrer, van poder entrar els soldats de l' Exèrcit Popular.

L'èxode de finals de gener i principis de febrer de 1939 va conduir al Departament francès dels Pirineus Orientals a un contingent de població que se situa al voltant de les 465.000 persones. La seva procedència geogràfica era molt diversa amb un predomini de catalans i aragonesos, alhora que es constatava una diferenciació social, professional i quant a l'adscripció política entre la massa d’exiliats i exiliades. Una massa de gent que es veia obligada a exiliar-se, doncs, al costat de les restes d'un exèrcit en derrota, als dirigents polítics, als quadres de l'administració republicana... No hi ha dades exactes sobre el volum de dones i menors que formaven part d'aquest èxode.  Un informe realitzat a petició del Govern francès, oferia el 9 de març del 1939 la xifra de 440.000 refugiats, dels quals 170.000 eren dones, nens i ancians; 220.000 soldats o milicians, 40.000 invàlids i 10.000 ferits. Després van arribar alguns més. Es calcula que hi devia  haver unes 160.000 persones procedents de Catalunya, País Valencià i Balears.

Al costat de treballadors, funcionaris, polítics i excombatents vinculats a la defensa de la República, van conviure en el llarg camí de l'exili personalitats de l'àmbit cultural i artístic, docents, científics i professionals qualificats. L’estat espanyol va quedar així marcat per un significatiu dèficit intel·lectual, al qual s’ha d’afegir el retall en drets i llibertats que va comportar el franquisme.

En el moment de passar a França, els exiliats republicans eren agrupats en camps de selecció. Es produïen llavors les separacions familiars. La majoria de les dones i menors eren conduïts en camions o trens cap a diferents pobles de l'interior de França on eren allotjats en improvisats refugis. Moltes dones van ser distribuïdes amb els seus fills i filles en diferents centres d’acolliment improvisats, no sempre en les millors condicions. Una part també va acabar en els camps de refugiats. Val a dir que una part de la població civil va tenir empatia cap als refugiats espanyols.

Quan Franco va dir que podien tornar “Quienes no tengan las manos manchadas de sangre” i que no els passaria res, malgrat intuir-se que la realitat era una altra, el govern francès va aprofitar aquestes declaracions per obligar o convèncer als refugiats a tornar. Molta gent, desesperada per les condicions en què es trobaven, van claudicar davant les pressions que exercia el govern francès perquè retornessin a Espanya. En uns casos aquests retorns van ser voluntaris, però en d'altres, en especial dones i nens, però també homes, van ser portats sense el seu coneixement en trens a la frontera i allà lliurats a les autoritats espanyoles. Els que ho van fer, van pagar amb les seves vides o van patir les conseqüències de la repressió i la fam. Al desembre de 1939 unes 250.000 persones havien tornat a Espanya.

Al costat d'aquest desig de fomentar el retorn a Espanya, el govern francès va tractar d'encoratjar la reemigració a tercers països. En els primers moments de l'èxode, els republicans espanyols resultaven uns elements costosos i molestos. Més tard es veuria la seva utilitat, sobretot en el cas dels homes. En aquesta reemigració, el país que va acabar acollint un major volum de refugiats va ser França, on l’any 1945 hi havia més de 100.000 republicans/es espanyols.

Sense temps per refer-se de la derrota, l' inici de la Segona Guerra Mundial va impulsar la diàspora de refugiats espanyols per tots els continents: Amèrica, Àfrica, i fins i tot Àsia i Oceania van conèixer la presència de republicans/es espanyols.

Els dirigents polítics i sindicals es van preocupar a trobar solucions als problemes col · lectius de trasllat i atenció dels exiliats a través del SERE (Servei d'Evacuació de Republicans Espanyols) i la JARE (Junta d'Auxili als Republicans Espanyols). França i Mèxic van ser els dos països fonamentals d' acollida de la població refugiada republicana. Mèxic va ser el país hispanoamericà que va acollir un major nombre d'exiliats, gràcies al seu president Cárdenas.

Els soldats republicans van anar als camps de concentració com els d’Argelès, Saint Ciprien i Barcarès. També va haver dones i menors en els camps. Hi havia uns 100.000 refugiats a Argelès, 180.000 si comptem Saint Ciprien i 150.000 més a Barcarès. Aproximadament 275.000 republicans/es espanyols van passar pels camps d'internament francesos. Més endavant es van crear més camps de concentració en altres departaments per descongestionar els que ja existien, com per exemple els de Gurs, Bram, Agda, Setfons i Mazères. 

Els refugiats i refugiades van ser constantment vigilats per la policia francesa i per tropes colonials. Hi havia un tracte vexatori per part dels soldats francesos, majoritàriament d’origen senegalès i nord-africà, que vigilaven els camps. Una policia francesa hostil i intolerant que tornava enrere a gent gran desproveïts de documentació o de certificat de vacunació, i amb l'actitud inquisitorial i racista de molts metges que abans de ficar-los en vagons de bestiar els preguntaven si tenien polls, sarna, si patien fam, si patien malalties, si portaven or o moneda francesa i a les dones a més, els preguntaven si eren verges, patint moltes d'elles tot tipus de vexacions per part dels gendarmes i autoritats franceses, inclosa la violació.

Els refugiats/des, doncs, no van ser tractats gaire humanament, almenys en un principi. Van ser maltractats i mal alimentats. A més de la mala alimentació, altres característiques dels camps eren la promiscuïtat i amuntegament, falta d'higiene, contaminació de l'aigua a causa del propi detritus dels exiliats a les platges. Factors que van provocar avitaminosi, sarna, disenteria i, al seu torn, la mort a molts d'ells per còlera i inanició. La disenteria, la pneumònia, la tuberculosi i la pulmonia eren les malalties més comunes en el camp, les malalties que més morts es cobraven, moltes de les quals ni tan sols es registraven ni comptabilitzaven. En la improvisada infermeria, un metge espanyol atenia com podia als malalts amb aspirines i brou de pollastre com a únics medicaments.

S’ha de destacar aquí la tasca de Elisabeth Eidenbenz que va obrir el 1939 la maternitat Elna, la qual cosa va possibilitar la supervivència de 600 nadons que van néixer allà, fills/es de republicanes, i de retruc, la supervivència d’aquestes seves mares i altres fills i filles que anaven amb elles. La mortalitat infantil als camps fins a aquest moment era del 95%.

Davant l'eminent esclat de la Segona Guerra Mundial, el govern francès sota decret va obligar els estrangers sense nacionalitat i del sexe masculí (entre els 20 i 48 anys i beneficiaris del dret d'asil) a prestar serveis per a les autoritats militars franceses.  Molts dels casos d'incorporació es van dur a terme davant l'amenaça del retorn a l'Espanya franquista. Molts dels que es van negar a la seva incorporació van ser internats en els camps disciplinaris de Cotlliure o Le Vernet, on rebrien un tracte de presoners més que d'exiliats polítics. De fet, només podien romandre al país les famílies d'aquelles persones que tinguessin una feina, els que estiguessin incorporats a les Companyies de Treballadors Estrangers, els Regiments en Marxa de Voluntaris Estrangers o a la Legió, i aquells republicans pels quals el retorn signifiqués un perill clar per a les seves vides. Davant d'aquesta tessitura molts exiliats homes es van veure en certa manera forçats a acceptar aquelles ofertes. Els primers espanyols que es van organitzar en la resistència contra els nazis ho van fer a la tardor de 1940. Les dones també hi van participar, entre elles Neus Català.

Després de l'ocupació de París pels alemanys, el 14 de juny de 1940, començava una nova odissea per a aquells exiliats/des sorpresos en els camps de concentració per un govern col·laboracionista del mariscal Philippe Pétain. Així mateix, molts altres van ser fets presoners pels alemanys quan van ser sorpresos col · laborant amb la Resistència francesa, treballant en les Companyies de Treballadors o en els Batallons de Marxa, sent traslladats als camps d'extermini. Els republicans eren considerats apàtrides pel govern franquista. Les autoritats nazis van demanar al govern franquista, concretament a Ramón Serrano Suñer, que volien que fessin amb ells, al que va respondre que no responia per ells i no els considerava espanyols. Per tant es podien considerar apàtrides. Uns 10.000 republicans espanyols van acabar en camps de concentració nazis: Mauthausen, Dachau, Ravensbruck, Gusen… Mauthausen va ser el que major nombre d'exiliats va albergar, uns 7.000 aproximadament, dels quals en moririen 5.000. En total van sobreviure de 2000 a 3000 deportats. Una odissea republicana plena de desgràcies i ironies com ara, per citar un exemple , el tracte rebut per part dels britànics qui van fer presoners a aquells refugiats republicans per la seva "suposada col·laboració amb l'enemic". Aquesta suposada col·laboració no era altra cosa que l'haver estat obligats a treballar, de manera esclavista, en la construcció del mur de l'Oest (Organització Todt). Aquests presoners van patir gairebé tant com en els camps de concentració nazis.

Entre les persones exiliades conegudes en el món de la cultura tenim a la filòsofa María Zambrano, que va acabar exiliada a Mèxic, com els escriptors Rafael Alberti i Maria Teresa León, o a Antonio Machado, que va morir poc després d’arribar a la frontera, a Colliure, i Jorge Semprún, que va estar presoner a Buchenwald.

En total uns 50.000 republicans espanyols van participar al costat de França durant la guerra, dels quals moririen prop de 20.000 apart dels 7000 que van morir en els camps nazis. L’alliberament de París el 24 d’agost de 1944 va ser protagonitzat per republicans de ‘La Nueve’, Novena Companyia de la 2ª Divisió Blindada de la França Lliure, comandada pel general Philippe Leclerc.

Finalment, recordar entre els darrers exiliats a les 3000 persones que van sortir del port d’Alacant el 28 de març de 1939, després que el vaixell britànic Stanbrook pogués defugir el bloqueig que patia el port, on esperaven 60.000 persones per ser evacuades. Franco va preparar una ratera, fent creure que deixaria embarcar per fer després el contrari. Els que van quedar alguns es van tirar al mar i la resta, entre els que havia homes, dones, gent gran i criatures, van ser distribuïts en diferents presons i camps de concentració com el d’Albatera.

Aquest 14 d’abril, mantenim el record per la població republicana que va patir l’exili i per totes aquelles persones que fugen de guerres i sistemes polítics totalitaris.

Isabel Pérez Molina

Historiadora i presidenta de l’Associació de Dones La Frontissa