-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 17-10-2006 20:18
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Preocupant. Així es podria definir l’estil, tarannà i actitud del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) d’aquests darrers temps. I tranquils, que no és un nou article d’anàlisi sobre la idoneïtat d’un o altre candidat socialista, ni dels cartells electorals, eslògans, discursos i propostes programàtiques que es fan servir aquests dies de campanya electoral. No, no em refereixo a tot això, sinó a una qüestió lligada estrictament a una ètica col•lectiva i individual força tocada que, de retruc, genera una alarmant pèrdua de transparència, valors i democràcia interna. El més preocupant és que aquesta manca de sensibilitat ha calat en un partit polític de llarga trajectòria democràtica, potser dels que més ha fet per recuperar les llibertats del nostre país i que, per tant, hauria de ser model i exemple de conducta per a la societat.
La meva preocupació se centra en una actitud, ja intuïda al congrés de Sitges, i gens dissimulada ara, que afecta a persones concretes amb nom i cognoms. Sí, estem d’acord que qualsevol formació política ha de rellevar i renovar persones i continguts sacrificant -metafòricament, s’entén- noms i voluntats. Però una cosa és això, l’estratègia partidista, i una altra de molt diferent el menyspreu cap a uns dirigents que, no oblidem, davant de tot són persones que han cremat els millors anys de la seva vida per a uns ideals -equivocats o no- de llibertat i justícia. I després de tanta lluita, la resposta del PSC és un copet a l’esquena i un lacònic “gràcies per tot, i que vagi bé. I sobretot -afegiria jo- no oblidis votar-nos”.
Sembla cruel i dur, però és així. I aquest tarannà és el que ha de canviar al PSC actual, sobretot si el proper 1 de novembre queda fora del govern de la Generalitat, perquè llavors voldrà dir que aquesta estratègia tampoc és vàlida per arribar al poder. No pot ser, i entro ja en matèria, que en plena campanya del referèndum per a l’aprovació del nou projecte d’Estatut s’estigués debatent des de la cúpula socialista qui podia ser el millor substitut del president Pasqual Maragall. Per si de cas algú dubta d’aquesta afirmació, repassem alguns titulars de diaris, com el de l’AVUI de dissabte 27 de maig, “El PSC fa una passa més cap a un possible relleu del president com a candidat”. El subtítol no ofereix cap tipus de confusió: “Iceta li recomana que no doni per fet que repetirà mentre recorda que la decisió correspon al partit”. Per evitar suspicàcies partidistes, afegeixo aquest altre titular del País, del dia 21 de maig: “Maragall insta al PSC a posponer hasta el 19-J el debate sobre su sucesión”. Caldria afegir també aquest interessant subtítol: “Pasqual Maragall no quiere ni oír hablar de su posible relevo al frente de la candidatura socialista a la Generalitat. Al menos hasta el día siguiente del referéndum estatutario del 18 de junio”. Al cap d’uns dies, al mateix diari El País apareixia això: “Maragall afirma que hace un año Zapatero ya quería a Montilla como candidato” (1 de setembre 2006).
Tot això succeïa quan Catalunya estava debatent i discutint sobre l’Estatut, l’eina de treball que, en principi, ha de dotar aquest país de més recursos per dur a terme una gestió eficient. Doncs bé, i aquí la meva pregunta: algú creu viable que aquesta situació passi a altres països amb sistemes polítics basats en la democràcia? Algú s’imagina un estat/país/nació en plena campanya institucional i política per canviar, reformar i/o substituir la seva constitució amb un debat paral•lel sobre qui ha de succeir el seu president? El més fort de tot plegat és que aquest debat l’obre el mateix partit que representa el president Maragall, el mateix partit que l’impedeix canviar els consellers quan ell, pel que sigui, ho creu convenient.
Per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia hem de canviar el punt de vista. Fixem-nos, per exemple, en l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Imaginem que un bon dia arriba al seu despatx decideix despatxar, pel que sigui, tres consellers que han fet una bona gestió. Ho tenim present això? Doncs continuem amb la crònica dels fets. Jordi Pujol anuncia els canvis i, de cop i volta, un parell de destacats dirigents de Convergència i Unió ofereixen una roda de premsa desligitimant la decisió del president i dient-li que “això, ara no toca”. Oi que aquesta frase dita per algú altra que no sigui Pujol és inversemblant? Cert que aquesta situació sembla absurda, amb en Pujol al capdavant del govern de Catalunya? Sí, tenia altres defectes, com tothom (som humans, que diuen a ERC), però difícilment el seu propi partit l’hauria desautoritzat d’una decisió que hauria fet no pas com dirigent de CiU, sinó com a president del país.
Doncs bé, això, el PSC, ho ha fet possible, i és el responsable d’aquest disbarat. Va impedir a un president d’un país, Maragall, canviar els seus consellers quan ell creia oportú. A més, el propi PSC va obrir el debat de la successió quan Maragall encara era el president de Catalunya (que no oblidem, és el president de tots els catalans) i en plena campanya del referèndum per a l’aprovació de l’Estatut. Certament increïble!
Sens dubte, aquesta estratègia pot acabar molt malament. Les bases se senten inquietes, i cada vegada són més els que tímidament aixequen la veu contra un funcionament més propi d’un govern absolutista (no confondre amb dictadura) que no pas d’un partit nascut d’uns ideals basats en la llibertat i la catalanitat. Aquest càncer afecta ja a tots els estaments del PSC i, com no podia ser d’una altra manera, també a Vilanova. Aquí s’ha substituït persones sense solta ni volta, com és el cas de l’exregidora de Cultura Teresa Llorens, que d’anar de número dos a la llista municipal del PSC va ser, literalment, escombrada quatre anys més tard. La seva gestió va ser tan dolenta per acabar d’aquesta manera? La resposta és no, no va ser ni pitjor ni millor que molts altres regidors que hi ha hagut al consistori vilanoví. Però aquestes purgues a les quals ja ens té acostumats el PSC han continuat. Després de Llorens, va tocar el torn a Sixte Moral, el qual va ser rellevat de l’alcaldia pel… número quatre del PSC, Joan Ignasi Elena! La pregunta que qualsevol votant s’hauria de fer és: a les llistes electorals hi ha un ordre en base a uns números. S’entén, doncs, que el número 2 hi és no pas per fer bonic, sinó perquè si algun dia, pel que sigui, l’1 plega, doncs el dos el substituirà, i així successivament. Però quina democràcia interna és aquesta que el quatre passa a l’1? I Joan Benet? I Assumpta Baig? Quin espectacle, tots dient que aquí no passa res mentre el Diari de Vilanova oferia declaracions i contradeclaracions dels afectats…
Quedi clar que aquest no és un article contra el PSC, sinó contra una manera determinada de funcionar d’aquest partit que un dia o altra li acabarà explotant a les mans. Crec que algú ens ha d’explicar clarament què va passar amb Sixte Moral, ¿com és que anuncia a mitja legislatura que plega per dedicar-se plenament a la docència i al cap d’uns mesos és nomenat nou responsable de Política lingüística del govern català? En què quedem? ¿Com pot ser que Joan Clos sigui nomenat ministre d’Indústria i que la seva plaça d’alcalde de Barcelona, una ciutat d’un milió i mig d’habitants, quedi a mans d’un personatge completament desconegut a qui ningú ha votat?
Acabo. Com he dit al principi, els partits polítics, així com els seus dirigents, han de ser exemple d’honradesa i transparència. Les manipulacions i el secretisme haurien de formar part del passat. Com a molt, hauria de ser patrimoni exclusiu dels escriptos de novel•la negra o directors de pel•lícules dedicades a la família valenciana Borgia o a la cosa nostra. Aquests conceptes, però, no haurien de tenir cabuda en el que se suposa ha de ser un partit amb aspiracions a governar la Catalunya del segle XXI. Les coses clares i la xocolata espessa. Difícilment es pot demanar honradesa a la societat si ja per dalt les coses són massa tèrboles…
La meva preocupació se centra en una actitud, ja intuïda al congrés de Sitges, i gens dissimulada ara, que afecta a persones concretes amb nom i cognoms. Sí, estem d’acord que qualsevol formació política ha de rellevar i renovar persones i continguts sacrificant -metafòricament, s’entén- noms i voluntats. Però una cosa és això, l’estratègia partidista, i una altra de molt diferent el menyspreu cap a uns dirigents que, no oblidem, davant de tot són persones que han cremat els millors anys de la seva vida per a uns ideals -equivocats o no- de llibertat i justícia. I després de tanta lluita, la resposta del PSC és un copet a l’esquena i un lacònic “gràcies per tot, i que vagi bé. I sobretot -afegiria jo- no oblidis votar-nos”.
Sembla cruel i dur, però és així. I aquest tarannà és el que ha de canviar al PSC actual, sobretot si el proper 1 de novembre queda fora del govern de la Generalitat, perquè llavors voldrà dir que aquesta estratègia tampoc és vàlida per arribar al poder. No pot ser, i entro ja en matèria, que en plena campanya del referèndum per a l’aprovació del nou projecte d’Estatut s’estigués debatent des de la cúpula socialista qui podia ser el millor substitut del president Pasqual Maragall. Per si de cas algú dubta d’aquesta afirmació, repassem alguns titulars de diaris, com el de l’AVUI de dissabte 27 de maig, “El PSC fa una passa més cap a un possible relleu del president com a candidat”. El subtítol no ofereix cap tipus de confusió: “Iceta li recomana que no doni per fet que repetirà mentre recorda que la decisió correspon al partit”. Per evitar suspicàcies partidistes, afegeixo aquest altre titular del País, del dia 21 de maig: “Maragall insta al PSC a posponer hasta el 19-J el debate sobre su sucesión”. Caldria afegir també aquest interessant subtítol: “Pasqual Maragall no quiere ni oír hablar de su posible relevo al frente de la candidatura socialista a la Generalitat. Al menos hasta el día siguiente del referéndum estatutario del 18 de junio”. Al cap d’uns dies, al mateix diari El País apareixia això: “Maragall afirma que hace un año Zapatero ya quería a Montilla como candidato” (1 de setembre 2006).
Tot això succeïa quan Catalunya estava debatent i discutint sobre l’Estatut, l’eina de treball que, en principi, ha de dotar aquest país de més recursos per dur a terme una gestió eficient. Doncs bé, i aquí la meva pregunta: algú creu viable que aquesta situació passi a altres països amb sistemes polítics basats en la democràcia? Algú s’imagina un estat/país/nació en plena campanya institucional i política per canviar, reformar i/o substituir la seva constitució amb un debat paral•lel sobre qui ha de succeir el seu president? El més fort de tot plegat és que aquest debat l’obre el mateix partit que representa el president Maragall, el mateix partit que l’impedeix canviar els consellers quan ell, pel que sigui, ho creu convenient.
Per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia hem de canviar el punt de vista. Fixem-nos, per exemple, en l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Imaginem que un bon dia arriba al seu despatx decideix despatxar, pel que sigui, tres consellers que han fet una bona gestió. Ho tenim present això? Doncs continuem amb la crònica dels fets. Jordi Pujol anuncia els canvis i, de cop i volta, un parell de destacats dirigents de Convergència i Unió ofereixen una roda de premsa desligitimant la decisió del president i dient-li que “això, ara no toca”. Oi que aquesta frase dita per algú altra que no sigui Pujol és inversemblant? Cert que aquesta situació sembla absurda, amb en Pujol al capdavant del govern de Catalunya? Sí, tenia altres defectes, com tothom (som humans, que diuen a ERC), però difícilment el seu propi partit l’hauria desautoritzat d’una decisió que hauria fet no pas com dirigent de CiU, sinó com a president del país.
Doncs bé, això, el PSC, ho ha fet possible, i és el responsable d’aquest disbarat. Va impedir a un president d’un país, Maragall, canviar els seus consellers quan ell creia oportú. A més, el propi PSC va obrir el debat de la successió quan Maragall encara era el president de Catalunya (que no oblidem, és el president de tots els catalans) i en plena campanya del referèndum per a l’aprovació de l’Estatut. Certament increïble!
Sens dubte, aquesta estratègia pot acabar molt malament. Les bases se senten inquietes, i cada vegada són més els que tímidament aixequen la veu contra un funcionament més propi d’un govern absolutista (no confondre amb dictadura) que no pas d’un partit nascut d’uns ideals basats en la llibertat i la catalanitat. Aquest càncer afecta ja a tots els estaments del PSC i, com no podia ser d’una altra manera, també a Vilanova. Aquí s’ha substituït persones sense solta ni volta, com és el cas de l’exregidora de Cultura Teresa Llorens, que d’anar de número dos a la llista municipal del PSC va ser, literalment, escombrada quatre anys més tard. La seva gestió va ser tan dolenta per acabar d’aquesta manera? La resposta és no, no va ser ni pitjor ni millor que molts altres regidors que hi ha hagut al consistori vilanoví. Però aquestes purgues a les quals ja ens té acostumats el PSC han continuat. Després de Llorens, va tocar el torn a Sixte Moral, el qual va ser rellevat de l’alcaldia pel… número quatre del PSC, Joan Ignasi Elena! La pregunta que qualsevol votant s’hauria de fer és: a les llistes electorals hi ha un ordre en base a uns números. S’entén, doncs, que el número 2 hi és no pas per fer bonic, sinó perquè si algun dia, pel que sigui, l’1 plega, doncs el dos el substituirà, i així successivament. Però quina democràcia interna és aquesta que el quatre passa a l’1? I Joan Benet? I Assumpta Baig? Quin espectacle, tots dient que aquí no passa res mentre el Diari de Vilanova oferia declaracions i contradeclaracions dels afectats…
Quedi clar que aquest no és un article contra el PSC, sinó contra una manera determinada de funcionar d’aquest partit que un dia o altra li acabarà explotant a les mans. Crec que algú ens ha d’explicar clarament què va passar amb Sixte Moral, ¿com és que anuncia a mitja legislatura que plega per dedicar-se plenament a la docència i al cap d’uns mesos és nomenat nou responsable de Política lingüística del govern català? En què quedem? ¿Com pot ser que Joan Clos sigui nomenat ministre d’Indústria i que la seva plaça d’alcalde de Barcelona, una ciutat d’un milió i mig d’habitants, quedi a mans d’un personatge completament desconegut a qui ningú ha votat?
Acabo. Com he dit al principi, els partits polítics, així com els seus dirigents, han de ser exemple d’honradesa i transparència. Les manipulacions i el secretisme haurien de formar part del passat. Com a molt, hauria de ser patrimoni exclusiu dels escriptos de novel•la negra o directors de pel•lícules dedicades a la família valenciana Borgia o a la cosa nostra. Aquests conceptes, però, no haurien de tenir cabuda en el que se suposa ha de ser un partit amb aspiracions a governar la Catalunya del segle XXI. Les coses clares i la xocolata espessa. Difícilment es pot demanar honradesa a la societat si ja per dalt les coses són massa tèrboles…
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
