-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 25-10-2006 22:33
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Aquest titular sembla el nom d’un partit neofeixista d’extrema dreta, però no van per aquí els trets. No, el meu escrit vol convidar el lector a reflexionar i aprofundir en les conseqüències que comporta en una societat com la nostra l’evident manca d’infraestructures que col•lapsa i afecta directament als ciutadans i al desenvolupament econòmic i territorial de Catalunya. Els embussos a les carreteres, les vagues descontrolades, els peatges abusius, les contínues apagades del subministrament elèctric, la nefasta xarxa tecnològica del país, la inoperància del transport públic i un llarg etcètera inacabable no és compatible amb una societat del primer món que basa en els valors de llibertat i democràcia el seu creixement econòmic i cohesió social. Si no es rectifica a temps, i, sobretot, si no s’inverteix, hi ha el perill que la ciutadania generi una lògica desconfiança en les institucions i governants abonant, així, el terreny als discursos populistes i pamfletaris de l’extrema dreta i derivats, com Ciutadans-Partido de la Ciudadania.
El darrer episodi, i en cap cas l’últim, de tot això que he apuntat al principi l’han patit els usuaris de Renfe de les comarques del Baix Penedès, Garraf i Baix Llobregat, que han hagut de suportar una nova jornada de caos a causa del trencament d’un cable d’alta tensió aquest diumenge provocat per una màquina que treballava en la construcció de la línia del TGV. Una vegada més, un trajecte entre Vilanova i Barcelona, de només 47 km que en circumstàncies normals un tren pot fer en 35 minuts, s’ha convertit en un calvari per a centenars d’estudiants i treballadors. Retards, hores d’espera a les estacions, manca d’informació i, sobretot, molt poc tacte i respecte vers uns ciutadans sotmesos sempre a un grau elevadíssim -sovint insostenible- de paciència. El nou episodi de Renfe, a més, torna a posar de manifest la nul•la capacitat dels nostres dirigents a l’hora de prendre decisions. Ningú dimiteix, ningú assumeix responsabilitats, i la ciutadania ja no té només un sentiment d’estafa, sinó directament de presa de pèl.
Sí, ja ho sé, no es pot demanar que tot funcioni com un cronometre, fins i tot puc estar d’acord que moltes coses depenen de l’atzar, però fins a cert punt. Ja entenc que un dia pot caure un aiguat, inundar totes les vies del ferrocarril i interrompre el servei durant unes hores. O que un cap de fibló, que diuen a TV3, enviï Castelldefels directament a Austràlia i que els túnels de l’autopista Pau Casals s’ensorrin. Sí, el canvi climàtic pot ocasionar moltes desgràcies i destrosses, però resulta que res de tot això passa a causa del temps. No, aquí el que hi ha és una manifesta incapacitat de gestió d’una administració estatal i autonòmica que no inverteix els suficients diners en unes infraestructures, algunes de les quals daten de final del segle XIX. Curiosa coincidència, a més, que tot això passi quan som a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya amb tots els candidats omplint-se la boca de gestió i autogovern. Quina barra, senyors...
I és que cal ser un barrut per no donar la cara ni cap tipus d’explicació a uns ciutadans que, si deixen de pagar una multa de trànsit, els seus comptes corrents queden embargats. Portem massa temps amb unes infraestructures pèssimes que farien caure la cara de vergonya a qualsevol dignatari europeu. La ciutadania pot aguantar, però té un límit, perquè ara ja el cúmul de despropòsits en el qual s’ha instal•lat permanentment el nostre país supera qualsevol tipus de justificació raonable. Recordeu l’episodi del passat mes de juliol de l’aeroport del Prat, quan uns treballadors descerebrats van prendre el control d’una infraestructura que cada any mou milions de passatgers, i especialment, durant el període vacacional. Què va passar? Doncs que ningú va moure un dit. Les autoritats van desaparèixer del mapa, i el president Maragall va trigar tres dies en manifestar la crítica i malestar del govern català davant una vaga que podria haver acabat en tragèdia. Jo em pregunto: hauria passat això a l’aeroport de Madrid? I a Euskadi, hauria actuat igual el govern basc que el català?
Però els casos del Prat i ara el de Renfe no són aïllats ni l’únic i depriment espectacle que han patit milers de catalans i turistes en els darrers temps. També hi ha hagut talls continus al servei de rodalies de Renfe a causa de les obres del TGV, sobretot a la línia de Sant Vicenç de Calders i de Vilafranca; l’aeroport de Girona i Reus estan col•lapsats per la vaga de personal d’una determinada companyia d’aviació de baix cost que, de retruc, afecta a la resta de serveis; l’Euromed que venia de València va deixar de funcionar durant sis hores per culpa d’una tempesta. Centenars de passatgers van quedar atrapats sense llum, aire condicionat i servei de bar on poder comprar aigua bona part de la nit i a mig camí de Tortosa i Tarragona. Les obres als túnels de l’autopista Pau Casals són contínues, els dos carrils de circulació es reconverteixen en un de sol i la velocitat màxima permesa és de 60 km/hora. Això sí, el preu del peatge no disminueix ni un cèntim d’euro. I tot això mentre el TGV arriba amb 15 anys de retard i el metro de Barcelona, un dels més cars d’Europa (en relació amb el cost de vida) ofereix un servei penós. Ara, però, el candidat socialista José Montilla ha assegurat públicament que si governa (i dic governar, no pas manar, perquè això ja ho fan des de Madrid) el metro obrirà totes les nits. Quan Montilla era alcalde de Cornellà no calia que el metro obrís a les nits, oi? Ja se sap, fets, no paraules...
Vivim en un país on tot sembla per fer i on res acaba de funcionar del tot. Aquí tothom dona les culpes a l’altre, ningú renuncia als privilegis de càrrec ni de sou, i els ciutadans, doncs que es fotin! Tot això en una època en què els catalans tenen l’oportunitat de viatjar més i, per tant, de conèixer el funcionament d’altres països i comparar amb el seu. Llavors és quan cau la bena dels ulls perquè sabem de primera mà que això, a Anglaterra o a Àustria, per posar només un parell d’exemples, no passa, i si passa, s’assumeixen responsabilitats.
Per acabar, una anècdota que sempre m’agrada explicar. Mesos abans que Europa assumís de manera conjunta el sistema monetari únic, conegut amb el nom d’euro, des del govern espanyol i català es va impulsar una campanya informativa. L’objectiu era donar a conèixer el tamany de les monedes i l’equivalència de l‘euro amb l’ara difunta pesseta, però també advertir als comerciants, empresaris, industrials, hotelers i qui fes falta que el canvi de moneda no havia de comportar automàticament un arrodoniment a l’alça del preu final del producte. L’estat sempre benefactor amb els seus ciutadans els advertia, gairebé ratllant la impertinència, que ningú volgués fer euros a quatre pessetes. Visca el benefici del dubte!, deurien pensar alguns. Doncs bé, a l’endemà de l’entrada de l’euro com a moneda oficial, és a dir, l’1 de gener de 2002, els transports públics gestionats per ajuntaments, govern català i estat van augmentar el preu en un 7% de mitjana Els mateixos que advertien a la ciutadania que “no fessin el gat” van ser els primers en no respectar ni la seva pròpia campanya d’advertiment. La base d’una democràcia és el respecte, el respecte a la diferència, a les llengües minoritàries, a la diversitat d’opinions... Aquí, doncs, queda clar que falla alguna cosa.
El darrer episodi, i en cap cas l’últim, de tot això que he apuntat al principi l’han patit els usuaris de Renfe de les comarques del Baix Penedès, Garraf i Baix Llobregat, que han hagut de suportar una nova jornada de caos a causa del trencament d’un cable d’alta tensió aquest diumenge provocat per una màquina que treballava en la construcció de la línia del TGV. Una vegada més, un trajecte entre Vilanova i Barcelona, de només 47 km que en circumstàncies normals un tren pot fer en 35 minuts, s’ha convertit en un calvari per a centenars d’estudiants i treballadors. Retards, hores d’espera a les estacions, manca d’informació i, sobretot, molt poc tacte i respecte vers uns ciutadans sotmesos sempre a un grau elevadíssim -sovint insostenible- de paciència. El nou episodi de Renfe, a més, torna a posar de manifest la nul•la capacitat dels nostres dirigents a l’hora de prendre decisions. Ningú dimiteix, ningú assumeix responsabilitats, i la ciutadania ja no té només un sentiment d’estafa, sinó directament de presa de pèl.
Sí, ja ho sé, no es pot demanar que tot funcioni com un cronometre, fins i tot puc estar d’acord que moltes coses depenen de l’atzar, però fins a cert punt. Ja entenc que un dia pot caure un aiguat, inundar totes les vies del ferrocarril i interrompre el servei durant unes hores. O que un cap de fibló, que diuen a TV3, enviï Castelldefels directament a Austràlia i que els túnels de l’autopista Pau Casals s’ensorrin. Sí, el canvi climàtic pot ocasionar moltes desgràcies i destrosses, però resulta que res de tot això passa a causa del temps. No, aquí el que hi ha és una manifesta incapacitat de gestió d’una administració estatal i autonòmica que no inverteix els suficients diners en unes infraestructures, algunes de les quals daten de final del segle XIX. Curiosa coincidència, a més, que tot això passi quan som a les portes de les eleccions al Parlament de Catalunya amb tots els candidats omplint-se la boca de gestió i autogovern. Quina barra, senyors...
I és que cal ser un barrut per no donar la cara ni cap tipus d’explicació a uns ciutadans que, si deixen de pagar una multa de trànsit, els seus comptes corrents queden embargats. Portem massa temps amb unes infraestructures pèssimes que farien caure la cara de vergonya a qualsevol dignatari europeu. La ciutadania pot aguantar, però té un límit, perquè ara ja el cúmul de despropòsits en el qual s’ha instal•lat permanentment el nostre país supera qualsevol tipus de justificació raonable. Recordeu l’episodi del passat mes de juliol de l’aeroport del Prat, quan uns treballadors descerebrats van prendre el control d’una infraestructura que cada any mou milions de passatgers, i especialment, durant el període vacacional. Què va passar? Doncs que ningú va moure un dit. Les autoritats van desaparèixer del mapa, i el president Maragall va trigar tres dies en manifestar la crítica i malestar del govern català davant una vaga que podria haver acabat en tragèdia. Jo em pregunto: hauria passat això a l’aeroport de Madrid? I a Euskadi, hauria actuat igual el govern basc que el català?
Però els casos del Prat i ara el de Renfe no són aïllats ni l’únic i depriment espectacle que han patit milers de catalans i turistes en els darrers temps. També hi ha hagut talls continus al servei de rodalies de Renfe a causa de les obres del TGV, sobretot a la línia de Sant Vicenç de Calders i de Vilafranca; l’aeroport de Girona i Reus estan col•lapsats per la vaga de personal d’una determinada companyia d’aviació de baix cost que, de retruc, afecta a la resta de serveis; l’Euromed que venia de València va deixar de funcionar durant sis hores per culpa d’una tempesta. Centenars de passatgers van quedar atrapats sense llum, aire condicionat i servei de bar on poder comprar aigua bona part de la nit i a mig camí de Tortosa i Tarragona. Les obres als túnels de l’autopista Pau Casals són contínues, els dos carrils de circulació es reconverteixen en un de sol i la velocitat màxima permesa és de 60 km/hora. Això sí, el preu del peatge no disminueix ni un cèntim d’euro. I tot això mentre el TGV arriba amb 15 anys de retard i el metro de Barcelona, un dels més cars d’Europa (en relació amb el cost de vida) ofereix un servei penós. Ara, però, el candidat socialista José Montilla ha assegurat públicament que si governa (i dic governar, no pas manar, perquè això ja ho fan des de Madrid) el metro obrirà totes les nits. Quan Montilla era alcalde de Cornellà no calia que el metro obrís a les nits, oi? Ja se sap, fets, no paraules...
Vivim en un país on tot sembla per fer i on res acaba de funcionar del tot. Aquí tothom dona les culpes a l’altre, ningú renuncia als privilegis de càrrec ni de sou, i els ciutadans, doncs que es fotin! Tot això en una època en què els catalans tenen l’oportunitat de viatjar més i, per tant, de conèixer el funcionament d’altres països i comparar amb el seu. Llavors és quan cau la bena dels ulls perquè sabem de primera mà que això, a Anglaterra o a Àustria, per posar només un parell d’exemples, no passa, i si passa, s’assumeixen responsabilitats.
Per acabar, una anècdota que sempre m’agrada explicar. Mesos abans que Europa assumís de manera conjunta el sistema monetari únic, conegut amb el nom d’euro, des del govern espanyol i català es va impulsar una campanya informativa. L’objectiu era donar a conèixer el tamany de les monedes i l’equivalència de l‘euro amb l’ara difunta pesseta, però també advertir als comerciants, empresaris, industrials, hotelers i qui fes falta que el canvi de moneda no havia de comportar automàticament un arrodoniment a l’alça del preu final del producte. L’estat sempre benefactor amb els seus ciutadans els advertia, gairebé ratllant la impertinència, que ningú volgués fer euros a quatre pessetes. Visca el benefici del dubte!, deurien pensar alguns. Doncs bé, a l’endemà de l’entrada de l’euro com a moneda oficial, és a dir, l’1 de gener de 2002, els transports públics gestionats per ajuntaments, govern català i estat van augmentar el preu en un 7% de mitjana Els mateixos que advertien a la ciutadania que “no fessin el gat” van ser els primers en no respectar ni la seva pròpia campanya d’advertiment. La base d’una democràcia és el respecte, el respecte a la diferència, a les llengües minoritàries, a la diversitat d’opinions... Aquí, doncs, queda clar que falla alguna cosa.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
