-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 05-11-2006 20:42
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Regust agredolç, confusió i, perquè no dir-ho, frustració en determinats sectors de la societat catalana que pot desembocar en un -alarmant- augment de la crispació. El resultat obtingut pels diferents partits polítics aquestes eleccions al Parlament de Catalunya demostren que l’oasi català ha acabat. L’afany pel poder ja ni es dissimula, els odis personals entre candidats han trencat tots els ponts de diàleg imprescindibles en una societat que es considera democràticament adulta. La fractura entre nacionalistes, per una banda, i catalanistes i espanyolistes per una altra, sembla ja irrecuperable i ens acosten al model polític i social basc dels anys 80. Som, en definitiva, a les portes d’un canvi profund provocat per la incompetència i la grisor d’uns governants i candidats lamentables i prepotents, incapaços d’acceptar la més mínima crítica i justificant accions i actituds injustificables que fan caure la cara de vergonya als ciutadans. Sí, el model que s’imposa és el de Madrid: la bronca substitueix el diàleg, els amics ja no parlen de política perquè saben que la tensió es dispara, i els mitjans de comunicació prenen partit descaradament i, m’atreviria dir, que descarnadament. Les màscares han caigut i aflora l’odi, la crispació i la vendetta del “aquesta no te la perdono”. El mapa electoral català s’ha fet més confús i enrevessat, pràcticament no hi ha guanyadors, l’abstenció avança, els vots en blanc augmenten i l’extrema dreta populista ja té representació i, per tant, quota de poder. Definitivament, Catalunya es complica i radicalitza. El problema és que això anirà en augment, i tot per ambició i odis personals. No n’aprenem, no hi ha manera...
Dit això, m’agradaria que la sèrie de tres articles que enceto ara serveixin per aprofundir en els resultats que han obtingut els partits polítics en aquesta darrera convocatòria electoral i així intentar aportar una mica més de llum a un panorama que, personalment, he de reconèixer que no m’agrada gens. Amb tot, aviso als lectors que, a des d’ara mateix, si sou militants d’algun partit polític, no continueu llegint si no us voleu fer mala sang. Repartiré xarop de bastó a tort i a dret, i a sobre ho faré amb doble ració, com allò de si no vols caldo, doncs dues tasses! I és que analitzaré els resultats dels partits polítics que han obtingut representació al Parlament de Catalunya, un a un, però després em centraré amb les xifres que s’han donat al Garraf, i concretament a Vilanova, i en la valoració dels candidats de les seccions locals, que Déu n’hi do del nivell que tenim a casa, també...
Bé doncs, comencem, i ho faig amb els guanyadors, Convergència i Unió. Sí, han guanyat, això és una evidència. Han passat de 46 a 48 diputats, i tot i estar a l’oposició durant tres anys, han estat la força més votada a les quatre demarcacions i en 38 de les 41 comarques catalanes. A més, CiU ha aconseguit superar en nombre de vots i escons al PSC, a diferència del que va succeir en les darreres eleccions de fa tres anys, i la distància amb els seus principals competidors s’ha ampliat fins als onze diputats. Amb tot això, però, no n’hi haurà prou per governar. L’agressiva publicitat convergent quan ho tenien tot a favor, un inoportú DVD contra el tripartit i un capital incomensurable com el de Jordi Pujol completament arraconat han estat les greus pífies de la campanya de la coalició nacionalista. Certament els seus assessors, amb David Madí al capdavant, haurien de tocar una mica més de peus a terra i, si convé, tornar a les aules de publicitat. No va ser fins al darrer espot publicitari, amb Mas regalimant-li suor cara avall com a metàfora d’això que agrada tant els catalans de l’esforç, suar la samarreta i la força de voluntat, que CiU va començar a connectar amb la corda sensible del seu electorat. Però ja era massa tard. La campanya ha estat desastrossa, com ho ha estat també el gest de visitar el notari per arraconar el PP. Calia? El resultat ha estat la pèrdua de 95.914 vots, que tal i com han anat les coses són pocs vots, d’acord, però que podien haver consolidat encara més a CiU i impedir que el tripartit sumés.
I a tot això, per què arraconar el Partit Popular? Ningú ha pensat que un Josep Piqué dins el govern català deixaria fora de joc als seus homòlegs Acebes i Zaplana? No seria una bona estratègia per descol•locar als alts dirigents del PP, un partit que ha votat contra l’Estatut que ara ells mateixos fossin els encarregats d’aplicar-lo? Què diria el president balear Jaume Matas? Què potser el PSC no ha governat a la Generalitat? Des del mirall independentista, tant espanyolistes són els socialistes com els populars. Així, doncs, què passa aquí? Que potser hi ha espanyols bons i dolents? Que potser Bono i Ibarra són molt diferents a Jaime Mayor Oreja i Esperanza Aguirre? Que no van anar junts els populars i socialistes bascos contra el lehendakari Ibarretxe? Si no és així, al final caldrà creure que tota aquesta estratègia no és per anar contra el PP, sinó contra CiU, a qui se suposava que després de la retirada de Pujol explotaria en mil bocins i tothom miraria de recollir-ne alguna deixalla per emportar-se a casa. Per què no parlem clar d’una vegada?
Però si la campanya de CiU ha estat desastrossa, la del PSC ja no té nom. José Montilla ha perdut bous i esquelles, cinc escons i uns 240.000 vots, i allà on la garrotada ha estat més forta ha estat al Baix Llobregat. La mania de voler tapar Montilla no només ha estat contraproduent, sinó d’una efectivitat nul•la. José Montilla es va remetre a problemes d’agenda per no ser entrevistat per Xavier Bosch a Rac1, amb la qual cosa va ser l’únic candidat que no van poder escoltar els oients d’aquesta emissora privada. Va perdre els papers a l’entrevista que li va fer el Xavier Sala Martin a La Vanguardia, va necessitar de l’ajut del president Zapatero en més de quatre ocasions, no va donar la cara en cap moment davant el desgavell de l’aeroport del Prat d’aquest estiu (com a ministre de Turisme i candidat a la Generalitat, no tenia res a dir?), i en plena campanya en favor de l’Estatut el senyor Montilla i els seus acòlits van fer-li el llit a Maragall, la persona que els va dur al govern català després de 23 anys de travessia pel desert. I tot això, a canvi d’uns resultats deplorables. Els mateixos assessors de Montilla, com José Zaragoza, va tenir la lúcida idea de proposar un cara a cara amb Mas en castellà, i a sobre, retransmés per una cadena de televisió privada per a tota Espanya. La decisió no només va ser insòlita sinó, també, absurda; siguem clars, ¿algú de vostès s’empassaria un cara a cara entre els dos principals candidats a la Junta de Extremadura en horari de màxima audiència? José Montilla, a més, va ser l’únic que va obrir el debat sobre els orígens i els cognoms, debat al qual sortosament no va picar ningú, ni els votants del Baix Llobregat, encara que els senyors Zaragoza i Corbacho els tractin perpètuament d’immigrants. Doncs bé, aquest personatge que durant anys ha fet i desfet a Cornellà com ha volgut (i que no és precisament un disseny de ciutat amable) i que ha remenat milions a cabassos al capdvant de la Diputació, aquest candidat, repeteixo, que ha perdut els papers i els vots i que ha estat un dels pitjors ministres d’Indústria que hi ha hagut a l’Estat Espanyol serà, amb tota seguretat, el proper president de la Generalitat de Catalunya amb el suport d’Esquerra Republicana.
I aquí sí que entrem de ple a l’epicentre de l’anàlisi. A la segona part d’aquest article analitzaré el paper que juguen els actuals dirigents d’Esquerra Republicana en la política catalana i que, em temo, acabarà malament. De moment, el tripartit i el no a l’estatut ha suposat a ERC perdre dos escons, 130.247 vots i ser superats pel Partit Popular a Barcelona ciutat. En política, les passions i els odis no són bons companys de viatge. Els odis contra Colom i Rahola als anys noranta va comportar una crisi sense precedents al partit republicà en un moment de fort creixement. Es va haver d’esperar dues legislatures per aixecar el cap, però aquest odi s’ha tornat a instal•lar a la seu dels republicans. Des de fa anys l’animadversió manifesta de Carod contra tot allò que porti el nom d’Artur Mas i les sigles de CiU garanteix un triomf momentani, però a la llarga pot acabar com el rosari de l’Aurora. Un pacte de darrera hora entre socialistes i convergents deixarien els republicans sense cap quota de poder i capacitat de decisió, ni aquí ni a Madrid. Ai, ai, ai...
Dit això, m’agradaria que la sèrie de tres articles que enceto ara serveixin per aprofundir en els resultats que han obtingut els partits polítics en aquesta darrera convocatòria electoral i així intentar aportar una mica més de llum a un panorama que, personalment, he de reconèixer que no m’agrada gens. Amb tot, aviso als lectors que, a des d’ara mateix, si sou militants d’algun partit polític, no continueu llegint si no us voleu fer mala sang. Repartiré xarop de bastó a tort i a dret, i a sobre ho faré amb doble ració, com allò de si no vols caldo, doncs dues tasses! I és que analitzaré els resultats dels partits polítics que han obtingut representació al Parlament de Catalunya, un a un, però després em centraré amb les xifres que s’han donat al Garraf, i concretament a Vilanova, i en la valoració dels candidats de les seccions locals, que Déu n’hi do del nivell que tenim a casa, també...
Bé doncs, comencem, i ho faig amb els guanyadors, Convergència i Unió. Sí, han guanyat, això és una evidència. Han passat de 46 a 48 diputats, i tot i estar a l’oposició durant tres anys, han estat la força més votada a les quatre demarcacions i en 38 de les 41 comarques catalanes. A més, CiU ha aconseguit superar en nombre de vots i escons al PSC, a diferència del que va succeir en les darreres eleccions de fa tres anys, i la distància amb els seus principals competidors s’ha ampliat fins als onze diputats. Amb tot això, però, no n’hi haurà prou per governar. L’agressiva publicitat convergent quan ho tenien tot a favor, un inoportú DVD contra el tripartit i un capital incomensurable com el de Jordi Pujol completament arraconat han estat les greus pífies de la campanya de la coalició nacionalista. Certament els seus assessors, amb David Madí al capdavant, haurien de tocar una mica més de peus a terra i, si convé, tornar a les aules de publicitat. No va ser fins al darrer espot publicitari, amb Mas regalimant-li suor cara avall com a metàfora d’això que agrada tant els catalans de l’esforç, suar la samarreta i la força de voluntat, que CiU va començar a connectar amb la corda sensible del seu electorat. Però ja era massa tard. La campanya ha estat desastrossa, com ho ha estat també el gest de visitar el notari per arraconar el PP. Calia? El resultat ha estat la pèrdua de 95.914 vots, que tal i com han anat les coses són pocs vots, d’acord, però que podien haver consolidat encara més a CiU i impedir que el tripartit sumés.
I a tot això, per què arraconar el Partit Popular? Ningú ha pensat que un Josep Piqué dins el govern català deixaria fora de joc als seus homòlegs Acebes i Zaplana? No seria una bona estratègia per descol•locar als alts dirigents del PP, un partit que ha votat contra l’Estatut que ara ells mateixos fossin els encarregats d’aplicar-lo? Què diria el president balear Jaume Matas? Què potser el PSC no ha governat a la Generalitat? Des del mirall independentista, tant espanyolistes són els socialistes com els populars. Així, doncs, què passa aquí? Que potser hi ha espanyols bons i dolents? Que potser Bono i Ibarra són molt diferents a Jaime Mayor Oreja i Esperanza Aguirre? Que no van anar junts els populars i socialistes bascos contra el lehendakari Ibarretxe? Si no és així, al final caldrà creure que tota aquesta estratègia no és per anar contra el PP, sinó contra CiU, a qui se suposava que després de la retirada de Pujol explotaria en mil bocins i tothom miraria de recollir-ne alguna deixalla per emportar-se a casa. Per què no parlem clar d’una vegada?
Però si la campanya de CiU ha estat desastrossa, la del PSC ja no té nom. José Montilla ha perdut bous i esquelles, cinc escons i uns 240.000 vots, i allà on la garrotada ha estat més forta ha estat al Baix Llobregat. La mania de voler tapar Montilla no només ha estat contraproduent, sinó d’una efectivitat nul•la. José Montilla es va remetre a problemes d’agenda per no ser entrevistat per Xavier Bosch a Rac1, amb la qual cosa va ser l’únic candidat que no van poder escoltar els oients d’aquesta emissora privada. Va perdre els papers a l’entrevista que li va fer el Xavier Sala Martin a La Vanguardia, va necessitar de l’ajut del president Zapatero en més de quatre ocasions, no va donar la cara en cap moment davant el desgavell de l’aeroport del Prat d’aquest estiu (com a ministre de Turisme i candidat a la Generalitat, no tenia res a dir?), i en plena campanya en favor de l’Estatut el senyor Montilla i els seus acòlits van fer-li el llit a Maragall, la persona que els va dur al govern català després de 23 anys de travessia pel desert. I tot això, a canvi d’uns resultats deplorables. Els mateixos assessors de Montilla, com José Zaragoza, va tenir la lúcida idea de proposar un cara a cara amb Mas en castellà, i a sobre, retransmés per una cadena de televisió privada per a tota Espanya. La decisió no només va ser insòlita sinó, també, absurda; siguem clars, ¿algú de vostès s’empassaria un cara a cara entre els dos principals candidats a la Junta de Extremadura en horari de màxima audiència? José Montilla, a més, va ser l’únic que va obrir el debat sobre els orígens i els cognoms, debat al qual sortosament no va picar ningú, ni els votants del Baix Llobregat, encara que els senyors Zaragoza i Corbacho els tractin perpètuament d’immigrants. Doncs bé, aquest personatge que durant anys ha fet i desfet a Cornellà com ha volgut (i que no és precisament un disseny de ciutat amable) i que ha remenat milions a cabassos al capdvant de la Diputació, aquest candidat, repeteixo, que ha perdut els papers i els vots i que ha estat un dels pitjors ministres d’Indústria que hi ha hagut a l’Estat Espanyol serà, amb tota seguretat, el proper president de la Generalitat de Catalunya amb el suport d’Esquerra Republicana.
I aquí sí que entrem de ple a l’epicentre de l’anàlisi. A la segona part d’aquest article analitzaré el paper que juguen els actuals dirigents d’Esquerra Republicana en la política catalana i que, em temo, acabarà malament. De moment, el tripartit i el no a l’estatut ha suposat a ERC perdre dos escons, 130.247 vots i ser superats pel Partit Popular a Barcelona ciutat. En política, les passions i els odis no són bons companys de viatge. Els odis contra Colom i Rahola als anys noranta va comportar una crisi sense precedents al partit republicà en un moment de fort creixement. Es va haver d’esperar dues legislatures per aixecar el cap, però aquest odi s’ha tornat a instal•lar a la seu dels republicans. Des de fa anys l’animadversió manifesta de Carod contra tot allò que porti el nom d’Artur Mas i les sigles de CiU garanteix un triomf momentani, però a la llarga pot acabar com el rosari de l’Aurora. Un pacte de darrera hora entre socialistes i convergents deixarien els republicans sense cap quota de poder i capacitat de decisió, ni aquí ni a Madrid. Ai, ai, ai...
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
