-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 07-11-2006 23:59
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Sí, ja ho sé, potser alguns lectors es quedaran amb les ganes de llegir la segona part de La fi de l’oasi català, un llarg article d’anàlisi crític sobre els resultats obtinguts pels diferents partits polítics que van concórrer i obtenir representació a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. No es preocupin, la setmana vinent publicaré la segona part d’aquest extens anàlisi i, tal i com vaig prometre, un epíleg dedicat a Vilanova i la Geltrú, però els ràpids esdeveniments d’aquestes darreres hores m’han portat a un canvi de prioritats en l’ordre dels meus articles. Tenia previst dedicar-ne un, de manera exclusiva, a Esquerra Republicana de Catalunya, tal i com vaig fer recentment amb el Psc i que encara podeu llegir en aquesta mateixa secció anomenada El gran duc, però no esperava haver d’escriure’l tan aviat.
Dit això, anem per feina. No és això, companys d’Esquerra, titulava aquest dilluns el periodista i escriptor Víctor Alexandre en un suculent article publicat a la seva web personal. Alexandre no entén un pacte d’ERC per fer president “l’home que el 6 d’agost de 2005 va dir que els drets històrics de Catalunya no existeixen. Un partit no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus 21 diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana. Un partit independentista no pot posar mai en el govern la força política que el 17 de març d'enguany, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports”. Més clar, aigua, i dit per algú poc sospitós de ser convergent i contrari a la independència del país. Així, doncs, què ha passat aquí?
Les interpretacions del nou rumb encetat fa uns anys per l’actual direcció d’ERC són múltiples i variades. Per tal d’entendre què està passant, hem de recular fins l’any 1996, quan Àngel Colom i Pilar Rahola, que havien tret el partit de la caverna a principi de la dècada, s’escindeixen i funden el Partit per la Independència (PI). En aquest moment, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós agafen les regnes d’una formació que fins llavors, i sobretot durant l’etapa Colom, l’estelada pesa més que el contingut social. Cal dir, però, que la manera com es produeix el trencament i la posterior escissió no és del tot transparent. Els apunyalaments per totes bandes, els odis malaltissos covats durant mesos i anys i l’aferrissada lluita pel poder deixen entreveure un mal estil de fer política on l’estómac pesa més que el cap. Aquest estil, que sembla que es manté i que provoca obsessions personals com la que pateix Carod amb Mas, va deixar ja en el seu moment un pòsit agredolç entre uns militants estupefactes i uns votants que començaven a veure en ERC una opció seriosa de govern. De tot allò en surt una ERC debilitada, amb la credibilitat per terra i una situació econòmica desastrossa. És, doncs, urgent recuperar-se de tot aquest procés el més ràpidament possible, i la solució passa per entrar a formar part d’un govern amb Convergència i Unió. Però vet aquí que Pujol guanya contra tot pronòstic a Pasqual Maragall les eleccions al Parlament de 1999 i, tot i no tenir majoria, prefereix el PP a ERC. Aquests darrers tornen a l’oposició, amb problemes de caixa i confiança i havent d’esperar el postpojulisme per poder minar CiU.
A l’endemà d’aquestes eleccions, les darreres que es presentava Jordi Pujol, una entrevista del diari AVUI a Marta Ferrussola revela la clau de voltes per a entendre el final d’una època que esclata ara amb tot el seu dramatisme. L’esposa del president assegura en aquesta entrevista que el seu marit descarta el pacte amb ERC “perquè qui té el poder a Madrid és el Partit Popular, i ells ens donen suport a Catalunya sense ni voler entrar al govern”. Jordi Pujol, doncs, avorta la possibilitat d’un front nacionalista. La resta ja és coneguda per tothom: José M. Aznar obté la majoria absoluta a Madrid, CiU deixa de ser imprescindible i els socialistes comencen a buscar aliats per fer fora un PP que entra en una boja carrera autodestructiva fins al punt de buscar fórmules per sancionar aquells que es manifesten contra la intervenció de l’exèrcit espanyol a Iraq.
És en aquest context que Pasqual Maragall busca complicitats amb una debilitada ERC per formar el que llavors s’anomena l’Olivera, a imitació del pacte d’esquerres italià. No es pot oblidar que el líder socialista sospesa l’oferta d’encapçalar la llista del PSC i disputar a Pujol la presidència de la Generalitat des de Roma, en un moment en què neix l’Olivo per enfrontar-se al tripartit de dretes italià format per Forza Italia de Berlusconi, els independentistes del nord de la Lliga d’Umberto Bossi i els neofeixistes de l’Aliança Nacional de Gianfranco Fini. Al tornar Maragall de Roma és quan s’inicien les converses per formar l’olivera catalana, però Pujol guanya i tria el PP. La resta, ja la sap tothom.
Quin és el problema actual d’ERC? Doncs l’odi, l’odi visceral i gens dissimulat cap a tot allò que fa referència a CiU i, concretament, al seu actual dirigent Artur Mas. Aquest odi, que tard o d’hora acabarà passant factura, ha portat els republicans a ressucitar en dues ocasions el PSC; primer Maragall, l’any 2003, i ara José Montilla. Aquest darrer cas és més greu, perquè Maragall encara podia celebrar una victòria moral gràcies a superar en vots Artur Mas. Però això d’ara ja no té nom. Tal i com vaig escriure recentment en un article anterior publicat aquí mateix a Vilanova Digital, José Montilla ha perdut en aquesta campanya electoral bous i esquelles, o el que és el mateix, cinc escons i 240.000 vots. Els republicans, doncs, han donat la presidència a un perdedor, a algú que no dona la cara davant el desgavell de l’aeroport del Prat d’aquest estiu (com a candidat a la Generalitat, no tenia res a dir?), i que en plena campanya en favor de l’Estatut li fa el llit a Maragall, la persona que porta el PSC al govern català després de 23 anys de travessia pel desert. I tot això, a canvi d’uns resultats deplorables. Els mateixos assessors de Montilla, com José Zaragoza, tenen la lúcida idea de proposar a Mas un cara a cara en castellà, i a sobre, retransmés per una cadena de televisió privada per a tota Espanya. L’objectiu és obrir el debat sobre els orígens i els cognoms de Montilla, debat al qual sortosament no pica ningú, ni els votants del Baix Llobregat, encara que els senyors Zaragoza i Corbacho els tractin perpètuament d’immigrants. Doncs bé, aquest personatge que durant anys ha fet i desfet a Cornellà com ha volgut (i que no és precisament un exemple de ciutat amable) i que ha remenat milions a cabassos al capdvant de la Diputació, aquest candidat, repeteixo, que ha perdut els papers i els vots i que ha estat un dels pitjors ministres d’Indústria que hi ha hagut a l’Estat Espanyol, serà el 128è president de la Generalitat de Catalunya amb el suport de la formació independentista Esquerra Republicana.
Tot això no es pot entendre sense l’odi a què em referia anteriorment i l’afany de poder a qualsevol preu, fins al punt d’arraconar la força que ha guanyat de manera clara les eleccions: de 46 a 48 diputats, tot i estar a l’oposició durant tres anys, la força més votada a les quatre demarcacions, en 38 de les 41 comarques i a les quatre capitals de província. A més, CiU ha aconseguit superar en nombre de vots i escons al PSC, a diferència del que succeeix en les darreres eleccions de fa tres anys. Doncs ni així. Em comentava avui un amic meu que on treballa hi ha un militant d’ERC, i li ha dit: “apa, a xupar banqueta”. La resposta no podia ser més conseqüent: “creia que us presentàveu per governar el país, però ja veig que no, que el veritable objectiu era derrotar Convergència”. El mutisme del seu interlocutor ha estat prou explícit, m’ha dit el meu company de professió.
Per acabar, cap a on ens porta tot això? Doncs a un panorama greu. Primer, ERC ha trencat definitivament tots els ponts de diàleg entre el sector nacionalista català. La sensació d’estafa i menyspreu cap a gairebé un milió de votants de CiU i, també, per a una part important de l’electorat republicà i, fins i tot socialista, tindrà greus conseqüències en un futur proper. Els catalans estan cansats de veure com uns polítics mediocres decideixen majories només per raons personals i partidistes, no pas de país. O si no, ¿com s’entén que “un partit que vota en contra de l’Estatut no pot estar al govern que l’ha de desenvolupar i que, ves per on, sis mesos més tard de ser expulsat forma part d’un nou govern per... desenvolupar aquest estatut?” escrivia ahir Xavier Bosch a l’Avui. Quin criteri és aquest? L’ànsia pel poder i per cobrar de l’erari públic no només els ha fet renunciar als seus ideals, sinó que fan caure la cara de vergonya a tota una societat que de llarg té un concepte de l’ètica molt més elevat que els seus governants. I és que, suposo que ara el senyor José Montilla no tindrà la barra d’obligar els funcionaris autonòmics a treure’s el nivell C de català, un títol que no té ni ell. Pot estar tranquil, per això, perquè aquí tindrà el recolzament de Ciutadans-Ciudadanos.
En definitiva, situació greu la que es perfila al panorama polític català. El futur d’ERC és negre, encara que ara toquin cuixa, la fractura del nacionalisme és irreversible i l’abstenció i els vots en blanc pugen de manera alarmant, tot i que amb aquest panorama no és estrany. A tot això, l’extrema dreta ja és dins del Parlament. Felicitats, doncs, a tots. Ja ens va quedar clar a Vilanova que l’objectiu dels republicans és cobrar calent a final de mes a qualsevol preu, d’aquí que votin alcaldes que fan discursos en castellà davant els mateixos nassos de Josep Tomàs Àlvaro, l’únic supervivent del tripartit de 1999 i a qui ara, per si no en tenia prou, haurà de competir amb els joves de la CUP que l’allunyaran encara més del seu gran objectiu: tenir tres regidors!
Tota aquesta politiqueta miserable de rebotiga, però, era difícil d’imaginar que saltés a la Generalitat, però no, els republicans no n’han tingut prou, i després del desgavell del tripartit, del qual van ser expulsats pels mateixos socialistes, ara resulta que hi tornen per recol•locar alguns centenars de càrrecs que durant dècades han estat esperant el moment de poder lluir Armani a la pantalla. Potser gràcies a ells ja estem on ens pertoca com a país, al mateix nivell que Romania, els únics que, com els polítics catalans, han decidit donar la presidència a un perdedor. No es estrany que tinguem tanta afició en celebrar derrotes...
Dit això, anem per feina. No és això, companys d’Esquerra, titulava aquest dilluns el periodista i escriptor Víctor Alexandre en un suculent article publicat a la seva web personal. Alexandre no entén un pacte d’ERC per fer president “l’home que el 6 d’agost de 2005 va dir que els drets històrics de Catalunya no existeixen. Un partit no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus 21 diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana. Un partit independentista no pot posar mai en el govern la força política que el 17 de març d'enguany, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports”. Més clar, aigua, i dit per algú poc sospitós de ser convergent i contrari a la independència del país. Així, doncs, què ha passat aquí?
Les interpretacions del nou rumb encetat fa uns anys per l’actual direcció d’ERC són múltiples i variades. Per tal d’entendre què està passant, hem de recular fins l’any 1996, quan Àngel Colom i Pilar Rahola, que havien tret el partit de la caverna a principi de la dècada, s’escindeixen i funden el Partit per la Independència (PI). En aquest moment, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós agafen les regnes d’una formació que fins llavors, i sobretot durant l’etapa Colom, l’estelada pesa més que el contingut social. Cal dir, però, que la manera com es produeix el trencament i la posterior escissió no és del tot transparent. Els apunyalaments per totes bandes, els odis malaltissos covats durant mesos i anys i l’aferrissada lluita pel poder deixen entreveure un mal estil de fer política on l’estómac pesa més que el cap. Aquest estil, que sembla que es manté i que provoca obsessions personals com la que pateix Carod amb Mas, va deixar ja en el seu moment un pòsit agredolç entre uns militants estupefactes i uns votants que començaven a veure en ERC una opció seriosa de govern. De tot allò en surt una ERC debilitada, amb la credibilitat per terra i una situació econòmica desastrossa. És, doncs, urgent recuperar-se de tot aquest procés el més ràpidament possible, i la solució passa per entrar a formar part d’un govern amb Convergència i Unió. Però vet aquí que Pujol guanya contra tot pronòstic a Pasqual Maragall les eleccions al Parlament de 1999 i, tot i no tenir majoria, prefereix el PP a ERC. Aquests darrers tornen a l’oposició, amb problemes de caixa i confiança i havent d’esperar el postpojulisme per poder minar CiU.
A l’endemà d’aquestes eleccions, les darreres que es presentava Jordi Pujol, una entrevista del diari AVUI a Marta Ferrussola revela la clau de voltes per a entendre el final d’una època que esclata ara amb tot el seu dramatisme. L’esposa del president assegura en aquesta entrevista que el seu marit descarta el pacte amb ERC “perquè qui té el poder a Madrid és el Partit Popular, i ells ens donen suport a Catalunya sense ni voler entrar al govern”. Jordi Pujol, doncs, avorta la possibilitat d’un front nacionalista. La resta ja és coneguda per tothom: José M. Aznar obté la majoria absoluta a Madrid, CiU deixa de ser imprescindible i els socialistes comencen a buscar aliats per fer fora un PP que entra en una boja carrera autodestructiva fins al punt de buscar fórmules per sancionar aquells que es manifesten contra la intervenció de l’exèrcit espanyol a Iraq.
És en aquest context que Pasqual Maragall busca complicitats amb una debilitada ERC per formar el que llavors s’anomena l’Olivera, a imitació del pacte d’esquerres italià. No es pot oblidar que el líder socialista sospesa l’oferta d’encapçalar la llista del PSC i disputar a Pujol la presidència de la Generalitat des de Roma, en un moment en què neix l’Olivo per enfrontar-se al tripartit de dretes italià format per Forza Italia de Berlusconi, els independentistes del nord de la Lliga d’Umberto Bossi i els neofeixistes de l’Aliança Nacional de Gianfranco Fini. Al tornar Maragall de Roma és quan s’inicien les converses per formar l’olivera catalana, però Pujol guanya i tria el PP. La resta, ja la sap tothom.
Quin és el problema actual d’ERC? Doncs l’odi, l’odi visceral i gens dissimulat cap a tot allò que fa referència a CiU i, concretament, al seu actual dirigent Artur Mas. Aquest odi, que tard o d’hora acabarà passant factura, ha portat els republicans a ressucitar en dues ocasions el PSC; primer Maragall, l’any 2003, i ara José Montilla. Aquest darrer cas és més greu, perquè Maragall encara podia celebrar una victòria moral gràcies a superar en vots Artur Mas. Però això d’ara ja no té nom. Tal i com vaig escriure recentment en un article anterior publicat aquí mateix a Vilanova Digital, José Montilla ha perdut en aquesta campanya electoral bous i esquelles, o el que és el mateix, cinc escons i 240.000 vots. Els republicans, doncs, han donat la presidència a un perdedor, a algú que no dona la cara davant el desgavell de l’aeroport del Prat d’aquest estiu (com a candidat a la Generalitat, no tenia res a dir?), i que en plena campanya en favor de l’Estatut li fa el llit a Maragall, la persona que porta el PSC al govern català després de 23 anys de travessia pel desert. I tot això, a canvi d’uns resultats deplorables. Els mateixos assessors de Montilla, com José Zaragoza, tenen la lúcida idea de proposar a Mas un cara a cara en castellà, i a sobre, retransmés per una cadena de televisió privada per a tota Espanya. L’objectiu és obrir el debat sobre els orígens i els cognoms de Montilla, debat al qual sortosament no pica ningú, ni els votants del Baix Llobregat, encara que els senyors Zaragoza i Corbacho els tractin perpètuament d’immigrants. Doncs bé, aquest personatge que durant anys ha fet i desfet a Cornellà com ha volgut (i que no és precisament un exemple de ciutat amable) i que ha remenat milions a cabassos al capdvant de la Diputació, aquest candidat, repeteixo, que ha perdut els papers i els vots i que ha estat un dels pitjors ministres d’Indústria que hi ha hagut a l’Estat Espanyol, serà el 128è president de la Generalitat de Catalunya amb el suport de la formació independentista Esquerra Republicana.
Tot això no es pot entendre sense l’odi a què em referia anteriorment i l’afany de poder a qualsevol preu, fins al punt d’arraconar la força que ha guanyat de manera clara les eleccions: de 46 a 48 diputats, tot i estar a l’oposició durant tres anys, la força més votada a les quatre demarcacions, en 38 de les 41 comarques i a les quatre capitals de província. A més, CiU ha aconseguit superar en nombre de vots i escons al PSC, a diferència del que succeeix en les darreres eleccions de fa tres anys. Doncs ni així. Em comentava avui un amic meu que on treballa hi ha un militant d’ERC, i li ha dit: “apa, a xupar banqueta”. La resposta no podia ser més conseqüent: “creia que us presentàveu per governar el país, però ja veig que no, que el veritable objectiu era derrotar Convergència”. El mutisme del seu interlocutor ha estat prou explícit, m’ha dit el meu company de professió.
Per acabar, cap a on ens porta tot això? Doncs a un panorama greu. Primer, ERC ha trencat definitivament tots els ponts de diàleg entre el sector nacionalista català. La sensació d’estafa i menyspreu cap a gairebé un milió de votants de CiU i, també, per a una part important de l’electorat republicà i, fins i tot socialista, tindrà greus conseqüències en un futur proper. Els catalans estan cansats de veure com uns polítics mediocres decideixen majories només per raons personals i partidistes, no pas de país. O si no, ¿com s’entén que “un partit que vota en contra de l’Estatut no pot estar al govern que l’ha de desenvolupar i que, ves per on, sis mesos més tard de ser expulsat forma part d’un nou govern per... desenvolupar aquest estatut?” escrivia ahir Xavier Bosch a l’Avui. Quin criteri és aquest? L’ànsia pel poder i per cobrar de l’erari públic no només els ha fet renunciar als seus ideals, sinó que fan caure la cara de vergonya a tota una societat que de llarg té un concepte de l’ètica molt més elevat que els seus governants. I és que, suposo que ara el senyor José Montilla no tindrà la barra d’obligar els funcionaris autonòmics a treure’s el nivell C de català, un títol que no té ni ell. Pot estar tranquil, per això, perquè aquí tindrà el recolzament de Ciutadans-Ciudadanos.
En definitiva, situació greu la que es perfila al panorama polític català. El futur d’ERC és negre, encara que ara toquin cuixa, la fractura del nacionalisme és irreversible i l’abstenció i els vots en blanc pugen de manera alarmant, tot i que amb aquest panorama no és estrany. A tot això, l’extrema dreta ja és dins del Parlament. Felicitats, doncs, a tots. Ja ens va quedar clar a Vilanova que l’objectiu dels republicans és cobrar calent a final de mes a qualsevol preu, d’aquí que votin alcaldes que fan discursos en castellà davant els mateixos nassos de Josep Tomàs Àlvaro, l’únic supervivent del tripartit de 1999 i a qui ara, per si no en tenia prou, haurà de competir amb els joves de la CUP que l’allunyaran encara més del seu gran objectiu: tenir tres regidors!
Tota aquesta politiqueta miserable de rebotiga, però, era difícil d’imaginar que saltés a la Generalitat, però no, els republicans no n’han tingut prou, i després del desgavell del tripartit, del qual van ser expulsats pels mateixos socialistes, ara resulta que hi tornen per recol•locar alguns centenars de càrrecs que durant dècades han estat esperant el moment de poder lluir Armani a la pantalla. Potser gràcies a ells ja estem on ens pertoca com a país, al mateix nivell que Romania, els únics que, com els polítics catalans, han decidit donar la presidència a un perdedor. No es estrany que tinguem tanta afició en celebrar derrotes...
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
