-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 11-01-2007 17:34
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
“Les teves fonts d’informació sobre ERC fan aigües maco, no en tens ni idea”. Aquesta va ser la profunda i inspirada resposta d’un anònim lector al meu darrer article publicat a Vilanova Digital on donava algunes pistes sobre l’actual confecció de les llistes electorals en què estan immersos aquests dies els partits polítics. Deia, en aquell escrit, que totes les formacions han entrat de ple en un procés de regeneració interna per tal d’afrontar amb garanties d’èxit la convocatòria electoral del proper mes de maig amb l’objectiu d’obtenir el màxim nombre de regidors i així evitar hipoteques en forma de pacte postelectoral. Al final de l’article, però, escrivia sobre la secció local d’Esquerra Republicana. Deia això: “La política local es mou... excepte Esquerra Republicana, que tornaran a presentar el candidat de sempre, Josep-Tomàs Àlvaro, seguit per Adolf Montoliu i una jove vilanovina durant uns anys vinculada al periodisme i que ara forma part de l’organigrama republicà. Però d’això els ben prometo que en parlarem en el proper article, del futur del partit, de la manca de visió dels seus governants, de la competència que representa per al seu electorat més jove la Candidatura d’Unitat Popular (la CUP ja ha anunciat que es presentarà a les eleccions) i de la passivitat dels seus militants, bona part dels quals crítics amb Josep-Tomàs Àlvaro però incapaços de construir una alternativa real. En parlarem...”.
Doncs bé, ha arribat l’hora de parlar-ne perquè, certament, el perfil polític de Josep-Tomàs Àlvaro i Juncosa és d’aquells que desperta més passions en la política local. Àlvaro no deixa indiferent a ningú, ni al seu propi partit. Però anem a pams.
Com he dit al principi, una veu anònima assegura que no en tinc ni idea del que es cou a ERC i que la meva font fa aigües per tot arreu. Segur? Hi ha algú que realment creu que Josep-Tomàs Àlvaro no tornarà a ser el candidat d’ERC? I Adolf Montoliu, no anirà de número dos? A hores d’ara tothom sap que aquesta singular parella encapçalarà la llista d’Esquerra. La incògnita és en el número tres, on tot apunta que, per allò de la paritat, serà ocupat per una dona. N’hi ha algunes, però, ja descartades des d’un bon principi. Es tracta d’Esther Pàmies, a qui el nucli dur republicà encara considera una “nouvinguda” que pot fer ombra al candidat (ja se sap, quan una dona té criteri propi se li diu que és ambiciosa; quan ho és un home, es diu que és un estadista). També es descarta Trinitat Gilbert, que a les darreres eleccions municipals anava de número tres. Amb tot, a mitja legislatura, quan Bernat Valls va ser cridat a files a la Generalitat, Gilbert, a qui llavors li pertocava ocupar la vacant del regidor de Promoció Econòmica, va preferir, per qüestions professionals, cedir el seu lloc al seu predecessor, Adolf Montoliu. Sembla difícil, doncs, que ara Gilbert torni a ocupar la tercera plaça a la llista republicana. Finalment, hi ha també Queti Vinyals, malauradament arraconada per la direcció del partit. Trist panorama, perquè cal ser cec tenir tres dones així de preparades al teu partit i no comptar amb cap d’elles per ocupar llocs de responsabilitat.
Així, doncs, sembla que Adelaida Moya serà la propera número tres de la llista, tot i que no es poden descartar altres opcions, com la que apuntava el periodista del Diari de Vilanova Ramon Francàs, qui assegurava en un article a les pàgines d’opinió que “la directora del Centre Cívic de Mar guanya punts”.
I bé, fins aquí l’explicació dels moviments dels republicans, tot i que se n’haurien d’afegir uns quants més, com ara el rumor que l’actual direcció del partit mantindria contactes oberts amb alguns membres de la desapareguda candidatura Alternativa Ciutadana Independent que es va presentar a les darreres eleccions municipals obtenint gairebé mil vots. Però com dic, tot això són rumors perquè, en definitiva, és igual qui ocupi el tercer lloc a ERC; el problema no és aquí, sinó en el seu cap de llista, Josep-Tomàs Àlvaro i Juncosa.
Actual primer tinent d’alcalde i president de l’Àrea de Polítiques socials i serveis a les persones i regidor de Comunicació, relacions ciutadanes i drets civils, Àlvaro és, també, l’únic supervivent dels dos tripartits municipals que hi ha hagut a Vilanova, el de 1999 i 2003. Retirat Jordi Valls i Sixte Moral (tot i que retirats no seria la paraula exacta, més aviat s’hauria de parlar de jubilació forçosa), el líder republicà prepara el seu darrer assalt conscient que s’ho juga tot a una carta. Tomàs no pot anar a l’oposició, i menys després d’haver governat durant vuit anys; sap que aquest seria el seu final polític i, a diferència dels socialistes, ERC encara no té cap Diputació on poder recol•locar els seus adictes al règim.
Àlvaro, doncs, té mala peça al teler. Ja no pot jugar la carta de l’equidistància perquè no se la creu ningú, ni ell mateix. El pacte entre Àlvaro i Esteve Orriols és massa difícil, bàsicament perquè les relacions personals entre els dos candidats es poden definir, essent benevolents, de completament inexistents. Tothom sap, a més, que si Esteve Orriols pot manar en solitari ho farà abans que donar cadira i sou a la persona que ha enviat CiU a l’oposició dues vegades seguides. A tot això, sumar-hi la presència de la CUP, que de ben segur esgarraparà un bon grapat de vot jove tradicionalment proper a ERC. A més, la tendència actual d’ERC és a la baixa, si en algun moment podien treure tres regidors això podia haver estat una realitat quatre anys enrera; ara, en canvi, es perden vots pel camí i, si no, revisem ràpidament els resultats, que aquests no enganyen: a les eleccions municipals dels mes de maig de 2003 ERC obté 2.544 vots (9,32%) i es queda a les portes del tercer regidor, tot i que els republicans són superats pel Partit Popular. El més curiós del cas és que aquest mateix any 2003, concretament el mes de novembre, ERC obté 4.442 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya. És a dir, els republicans dupliquen vots en només cinc mesos, quan el cens electoral pràcticament no s’ha mogut. És evident, doncs, que ERC té una bossa electoral important a Vilanova que a les eleccions municipals s’absté o vota altres sigles. I si no, com s’entén que a les eleccions municipals de l’any 2003 CiU baixi a tot Catalunya excepte a Vilanova, on manté gairebé 9.000 vots? Això ens dóna la pista que aquí hi ha un problema de fons, o més ben dit, de candidats. O no? En tot cas, el moment en què ERC podia treure tres regidors era el 2003, quan el partit va obtenir els seus millors resultats en un cicle electoral que difícilment tornarà a repetir (23 diputats al Parlament de Catalunya, 8 al Congrés dels diputats i representació a gairebé tots els municipis). Ara, en canvi, la línia és descendent, i per tant, molt més difícil que Tomàs obtingui l’anhelat tercer regidor que podria ser el seu salvavides particular.
Perquè igual que Orriols, si Joan Ignasi Elena pot fer majoria en solitari o amb ICV difícilment oferirà cap cadira a Tomàs, i si ho fa, no serà precisament la de Cultura, ni, encara menys, Comunicació. Elena ja ha anunciat en més d’una ocasió que Comunicació passarà a mans del PSc, agradi o no a Tomàs. El líder republicà no hauria d’oblidar que l’actual alcalde no és com Sixte Moral, i que si diu que Comunicació no serà per a ERC és que té clar que aquesta regidoria la vol per al PSc.
El marge de maniobra de Tomàs, doncs, es redueix. Sap que en el moment que no sigui al govern s’obrirà la capsa dels trons al partit i que alguns militants començaran a exigir responsabilitats i a parlar de la seva successió, quelcom que posa els pèls de punta a aquest singular personatge. Tomàs, a qui sempre ha agradat etiquetar als altres i que creu que hi ha conspiracions per tot arreu, pot veure com, efectivament, les seves obsessions es converteixen en realitat. Ja se sap, qui condueix a la contra acaba creient que són els altres els que van en direcció contrària. El problema és que mentre analitza la qüestió el xoc és inevitable i, sovint, irreparable.
Doncs bé, ha arribat l’hora de parlar-ne perquè, certament, el perfil polític de Josep-Tomàs Àlvaro i Juncosa és d’aquells que desperta més passions en la política local. Àlvaro no deixa indiferent a ningú, ni al seu propi partit. Però anem a pams.
Com he dit al principi, una veu anònima assegura que no en tinc ni idea del que es cou a ERC i que la meva font fa aigües per tot arreu. Segur? Hi ha algú que realment creu que Josep-Tomàs Àlvaro no tornarà a ser el candidat d’ERC? I Adolf Montoliu, no anirà de número dos? A hores d’ara tothom sap que aquesta singular parella encapçalarà la llista d’Esquerra. La incògnita és en el número tres, on tot apunta que, per allò de la paritat, serà ocupat per una dona. N’hi ha algunes, però, ja descartades des d’un bon principi. Es tracta d’Esther Pàmies, a qui el nucli dur republicà encara considera una “nouvinguda” que pot fer ombra al candidat (ja se sap, quan una dona té criteri propi se li diu que és ambiciosa; quan ho és un home, es diu que és un estadista). També es descarta Trinitat Gilbert, que a les darreres eleccions municipals anava de número tres. Amb tot, a mitja legislatura, quan Bernat Valls va ser cridat a files a la Generalitat, Gilbert, a qui llavors li pertocava ocupar la vacant del regidor de Promoció Econòmica, va preferir, per qüestions professionals, cedir el seu lloc al seu predecessor, Adolf Montoliu. Sembla difícil, doncs, que ara Gilbert torni a ocupar la tercera plaça a la llista republicana. Finalment, hi ha també Queti Vinyals, malauradament arraconada per la direcció del partit. Trist panorama, perquè cal ser cec tenir tres dones així de preparades al teu partit i no comptar amb cap d’elles per ocupar llocs de responsabilitat.
Així, doncs, sembla que Adelaida Moya serà la propera número tres de la llista, tot i que no es poden descartar altres opcions, com la que apuntava el periodista del Diari de Vilanova Ramon Francàs, qui assegurava en un article a les pàgines d’opinió que “la directora del Centre Cívic de Mar guanya punts”.
I bé, fins aquí l’explicació dels moviments dels republicans, tot i que se n’haurien d’afegir uns quants més, com ara el rumor que l’actual direcció del partit mantindria contactes oberts amb alguns membres de la desapareguda candidatura Alternativa Ciutadana Independent que es va presentar a les darreres eleccions municipals obtenint gairebé mil vots. Però com dic, tot això són rumors perquè, en definitiva, és igual qui ocupi el tercer lloc a ERC; el problema no és aquí, sinó en el seu cap de llista, Josep-Tomàs Àlvaro i Juncosa.
Actual primer tinent d’alcalde i president de l’Àrea de Polítiques socials i serveis a les persones i regidor de Comunicació, relacions ciutadanes i drets civils, Àlvaro és, també, l’únic supervivent dels dos tripartits municipals que hi ha hagut a Vilanova, el de 1999 i 2003. Retirat Jordi Valls i Sixte Moral (tot i que retirats no seria la paraula exacta, més aviat s’hauria de parlar de jubilació forçosa), el líder republicà prepara el seu darrer assalt conscient que s’ho juga tot a una carta. Tomàs no pot anar a l’oposició, i menys després d’haver governat durant vuit anys; sap que aquest seria el seu final polític i, a diferència dels socialistes, ERC encara no té cap Diputació on poder recol•locar els seus adictes al règim.
Àlvaro, doncs, té mala peça al teler. Ja no pot jugar la carta de l’equidistància perquè no se la creu ningú, ni ell mateix. El pacte entre Àlvaro i Esteve Orriols és massa difícil, bàsicament perquè les relacions personals entre els dos candidats es poden definir, essent benevolents, de completament inexistents. Tothom sap, a més, que si Esteve Orriols pot manar en solitari ho farà abans que donar cadira i sou a la persona que ha enviat CiU a l’oposició dues vegades seguides. A tot això, sumar-hi la presència de la CUP, que de ben segur esgarraparà un bon grapat de vot jove tradicionalment proper a ERC. A més, la tendència actual d’ERC és a la baixa, si en algun moment podien treure tres regidors això podia haver estat una realitat quatre anys enrera; ara, en canvi, es perden vots pel camí i, si no, revisem ràpidament els resultats, que aquests no enganyen: a les eleccions municipals dels mes de maig de 2003 ERC obté 2.544 vots (9,32%) i es queda a les portes del tercer regidor, tot i que els republicans són superats pel Partit Popular. El més curiós del cas és que aquest mateix any 2003, concretament el mes de novembre, ERC obté 4.442 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya. És a dir, els republicans dupliquen vots en només cinc mesos, quan el cens electoral pràcticament no s’ha mogut. És evident, doncs, que ERC té una bossa electoral important a Vilanova que a les eleccions municipals s’absté o vota altres sigles. I si no, com s’entén que a les eleccions municipals de l’any 2003 CiU baixi a tot Catalunya excepte a Vilanova, on manté gairebé 9.000 vots? Això ens dóna la pista que aquí hi ha un problema de fons, o més ben dit, de candidats. O no? En tot cas, el moment en què ERC podia treure tres regidors era el 2003, quan el partit va obtenir els seus millors resultats en un cicle electoral que difícilment tornarà a repetir (23 diputats al Parlament de Catalunya, 8 al Congrés dels diputats i representació a gairebé tots els municipis). Ara, en canvi, la línia és descendent, i per tant, molt més difícil que Tomàs obtingui l’anhelat tercer regidor que podria ser el seu salvavides particular.
Perquè igual que Orriols, si Joan Ignasi Elena pot fer majoria en solitari o amb ICV difícilment oferirà cap cadira a Tomàs, i si ho fa, no serà precisament la de Cultura, ni, encara menys, Comunicació. Elena ja ha anunciat en més d’una ocasió que Comunicació passarà a mans del PSc, agradi o no a Tomàs. El líder republicà no hauria d’oblidar que l’actual alcalde no és com Sixte Moral, i que si diu que Comunicació no serà per a ERC és que té clar que aquesta regidoria la vol per al PSc.
El marge de maniobra de Tomàs, doncs, es redueix. Sap que en el moment que no sigui al govern s’obrirà la capsa dels trons al partit i que alguns militants començaran a exigir responsabilitats i a parlar de la seva successió, quelcom que posa els pèls de punta a aquest singular personatge. Tomàs, a qui sempre ha agradat etiquetar als altres i que creu que hi ha conspiracions per tot arreu, pot veure com, efectivament, les seves obsessions es converteixen en realitat. Ja se sap, qui condueix a la contra acaba creient que són els altres els que van en direcció contrària. El problema és que mentre analitza la qüestió el xoc és inevitable i, sovint, irreparable.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
