-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 01-02-2007 00:06
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
El Carnaval és la festa més important de totes les que se celebren a Vilanova i la Geltrú. Si més no, en poc més de deu dies, el període comprès entre el Ball de mantons i l’Enterro de la sardina, milers de persones es mobilitzen per participar en algun dels actes d’aquesta festa que marca l’inici de la Quaresma. Només a la comparsa, unes cinc mil parelles salten i ballen al so de la melodia del turuta en el que potser és la batalla més dolça de totes les que se celebren a Catalunya. I tot això, és clar, vol dir diners, molts milers d’euros que activa de manera important l’economia local amb especial incidència en el comerç i, sobretot, en el gremi de la restauració i l’hostaleria. El mateix diumenge de Carnaval, i per continuar amb l’exemple de les comparses, és difícil trobar una taula lliure no només a Vilanova, sinó a la resta de la comarca. A més, els restaurants fan varis torns i multipliquen gairebé per set el nombre de clients d’un diumenge d’estiu qualsevol. A tot això sumar-hi la venda de disfresses, regals, barretines i mantons, roba, entrades per als balls, sopars de gala (cas del Ball de mantons), caramels, inscripcions per participar a l’Arrivo i a les comparses, sermons i testaments, merengues... En fi, molts euros són els que es gasten les famílies, i encara més els que guanyen comerciants, publicistes, periodistes, hotelers, restauradors, cambrers, músics (bandes i txarangues), dissenyadors gràfics... El Carnaval ja no es manté només per tradició, sinó -i sobretot- perquè és un gran generador de riquesa i llocs de treball. I si algú ho dubta, que pregunti als propietaris de diferents restaurants quants cambrers i cuiners han de contractar aquests dies per tal de reforçar el seu personal. El Carnaval, doncs, és festa, però també economia.
Així, doncs, i com no podia ser d’una altra manera, aquesta trascendència, sovint econòmica, comporta apassionants debats entre defensors i detractors de l’actual model organitzatiu. Hi ha un sector, cada vegada més majoritari, que creu que cal repensar el Carnaval, reformular el model organitzatiu eliminant, si convé, actes on no hi va ningú i potenciant-ne d’altres que amb el temps s’han convertit en imprescindibles i generadors de riquesa per a una part important de la població. És el cas de les ja mencionades comparses, però també de l’Arrivo i els Balls de mantons, entre d’altres. A l’altre extrem hi ha els que es podrien definir com a puristes, és a dir, aquells que encara somnien en la Vilanova de l’època de la transició, la de finals dels anys 70 i principi dels 80, quan els carrers de la nit de Mascarots eren a vessar de gent disfressada i les societats pre-Unió Vilanovina, el Coro i l’Acord, organtizaven uns Vidalot mai superats. Són els mateixos que un any van tenir la pensada de proposar de traslladar les comparses dimarts al matí, com es feia antigament, i així evitar la massiva afluència de visitants que molesten el pas de les parelles de comparsers per la Rambla. No cal dir que la proposta d’aquests intel•lectuals, alguns dels quals cobren de l’erari públic com a treballadors municipals, va generar un bon grapat “d’adhesions” en el gremi de la restauració...
La caixa de pandora d’aquest etern debat entre apocalíptics i integrats s’obre amb puntualitat britànica any rere any quan queden poques setmanes perquè arribi el Carnaval. Cartes d’opinió, articles, notícies i fòrums virtuals són espais des dels quals centenars de vilanovins i vilanovines expressen les seves opinions i sensibilitats sobre el futur d’una festa que es remunta, tal i com la coneixem avui dia, a l’època dels indianos, a finals del segle XIX. Però al darrera d’aquesta polèmica, sovint al llindar de l’agror, s’hi amaga una realitat molt més dura: la sensació per a moltes persones que s’acaba una manera d’entendre la festa i, per tant, un model de ciutat.
Efectivament, la capital del Garraf, agradi o no, ja no és aquell poble de 30.000 habitants de principi dels anys 80 que vivia força aïllat de la resta del país. Llavors la festa servia per repassar el personal a través d’una crítica mordaç (i a vegades poc encertada) que feia pujar l’ego als vilatans. I és que sovint Vilanova ha estat oblidada per la resta del país. Hi ha ajudat la nul•la presència als mitjans de comunicació durant anys, però també la nefasta política d’alguns regidors de Promoció Econòmica que veien en la recuperació de plats autòctons i nostrats, com l’allipebre de conill amb galeres, la raó de ser de la seva acció de govern. No cal dir-ho, els resultats d’aquesta política gastronòmica ha estat del tot “positiva”. Només cal donar un cop d’ull a la majoria de cartes de restaurants vilanovins (a la resta del país no cal ni intentar-ho) per veure l’èxit que ha tingut en restauradors i clients la recuperació de l’allipebre de conill amb galeres...
En fi, continuem. Aquells Carnavals de la recent estrenada democràcia van tenir la virtut de recuperar una festa que el franquisme, com moltes altres coses, havia prohibit. Llavors tenia un sentit que els sermons se’n fotessin -i permeteu-me l’expressió- de persones concretes, més enllà d’ostentar un càrrec públic. També servia per a què molts traiessin els seus fantasmes personals, recels, frustracions i odis. La màscara serveix per fer riure, però a mans d’un miserable pot ser aterridora. Els vidalots, a més, es van convertir en atacs físics. D’acord que eren pocs, els brètols, però la passivitat dels organitzadors, la creixent inseguretat ciutadana (sobretot dissabte a la nit) i la cada vegada menys implicació en la festa d’una part important de la joventut va comportar la primera crisi a mitjan anys 80. Per acabar-ho d’adobar, entitats com la Unió van fer gala, anys més tard, d’un sentit de l’humor d’escassa intel•ligència. Per a molts, l’Arrivo en què es va ridiculitzar un matrimoni vilanoví va ser el punt d’inflexió cap a la davallada. Des d’aquest moment arranquen les contínues crisis de la FAC (Federació d’Associacions de Carnaval) i es posa de manifest que en moltes ocasions el Carnaval només serveix per deixar anar la mala llet d’uns pocs que, amagats en no se sap quins privilegis, es creien amb l’autoritat moral d’enriure’s de tots aquells que no combreguen amb els seus idearis i deliris.
Aquest és el cas, per exemple, del lamentable episodi de la Unió i la veïna. Aquest personatge va aconseguir tancar tota una entitat que en la seva bona època havia estat un referent de fina ironia per a molta gent. I si no, sempre quedarà pel record aquella famosa corrida de toros que va servir per prendre el pèl a molts periodistes de TV3 i TVE i a grups de defensa dels animals. Doncs bé, aquesta mateixa entitat, recuperadors de l’humor àcid de la Grècia Groga, van acabar amb un patètic pols de força davant una sola dona. El resultat ja el coneix tothom, la Unió s’ha quedat sense local i els joves han desaparegut de l’entitat. La pregunta és: calia arribar a aquest extrem? No es podia haver pactat? A ningú se li va ocórrer que criticant contínuament i any rere any aquesta dona us estàveu tirant merda al damunt? Potser el relleu generacional s’hauria d’haver fet d’una altra manera. Potser els dinosaures de la Unió haurien d’haver-se implicat més amb el traspàs i no deixar tot el poder a mans d’uns joves que han portat l’entitat a un cul de sac. Cert, però, que aquests joves també tenen la seva responsabilitat: veïna, putargues... El problema és que ells van tirar pel broc gros, i els grans no van fer res per evitar-ho.
Per sort, l’Arrivo de l’any passat, organitzat per la Medusa, va estar a l’altura de les circumstàncies. Per a molts, ha estat el millor, de llarg, dels darrers anys. Fina ironia, professionalitat, saber enriure-se’n sense fer mal a ningú, participació, joventut... Ells marcaran el futur d’una festa que necessita un canvi de rumb urgent. Però de tot això, i de les estructures de govern, de la FAC i alguns dels seus estrambòtics dirigents (que no deixen la cadira per a res, tot i que cada any anuncien per Canal Blau que s’ha de donar pas a la gent jove), de la implicació de l’Ajuntament a la festa, dels actes i de les entitats en parlarem en el següent article.
Així, doncs, i com no podia ser d’una altra manera, aquesta trascendència, sovint econòmica, comporta apassionants debats entre defensors i detractors de l’actual model organitzatiu. Hi ha un sector, cada vegada més majoritari, que creu que cal repensar el Carnaval, reformular el model organitzatiu eliminant, si convé, actes on no hi va ningú i potenciant-ne d’altres que amb el temps s’han convertit en imprescindibles i generadors de riquesa per a una part important de la població. És el cas de les ja mencionades comparses, però també de l’Arrivo i els Balls de mantons, entre d’altres. A l’altre extrem hi ha els que es podrien definir com a puristes, és a dir, aquells que encara somnien en la Vilanova de l’època de la transició, la de finals dels anys 70 i principi dels 80, quan els carrers de la nit de Mascarots eren a vessar de gent disfressada i les societats pre-Unió Vilanovina, el Coro i l’Acord, organtizaven uns Vidalot mai superats. Són els mateixos que un any van tenir la pensada de proposar de traslladar les comparses dimarts al matí, com es feia antigament, i així evitar la massiva afluència de visitants que molesten el pas de les parelles de comparsers per la Rambla. No cal dir que la proposta d’aquests intel•lectuals, alguns dels quals cobren de l’erari públic com a treballadors municipals, va generar un bon grapat “d’adhesions” en el gremi de la restauració...
La caixa de pandora d’aquest etern debat entre apocalíptics i integrats s’obre amb puntualitat britànica any rere any quan queden poques setmanes perquè arribi el Carnaval. Cartes d’opinió, articles, notícies i fòrums virtuals són espais des dels quals centenars de vilanovins i vilanovines expressen les seves opinions i sensibilitats sobre el futur d’una festa que es remunta, tal i com la coneixem avui dia, a l’època dels indianos, a finals del segle XIX. Però al darrera d’aquesta polèmica, sovint al llindar de l’agror, s’hi amaga una realitat molt més dura: la sensació per a moltes persones que s’acaba una manera d’entendre la festa i, per tant, un model de ciutat.
Efectivament, la capital del Garraf, agradi o no, ja no és aquell poble de 30.000 habitants de principi dels anys 80 que vivia força aïllat de la resta del país. Llavors la festa servia per repassar el personal a través d’una crítica mordaç (i a vegades poc encertada) que feia pujar l’ego als vilatans. I és que sovint Vilanova ha estat oblidada per la resta del país. Hi ha ajudat la nul•la presència als mitjans de comunicació durant anys, però també la nefasta política d’alguns regidors de Promoció Econòmica que veien en la recuperació de plats autòctons i nostrats, com l’allipebre de conill amb galeres, la raó de ser de la seva acció de govern. No cal dir-ho, els resultats d’aquesta política gastronòmica ha estat del tot “positiva”. Només cal donar un cop d’ull a la majoria de cartes de restaurants vilanovins (a la resta del país no cal ni intentar-ho) per veure l’èxit que ha tingut en restauradors i clients la recuperació de l’allipebre de conill amb galeres...
En fi, continuem. Aquells Carnavals de la recent estrenada democràcia van tenir la virtut de recuperar una festa que el franquisme, com moltes altres coses, havia prohibit. Llavors tenia un sentit que els sermons se’n fotessin -i permeteu-me l’expressió- de persones concretes, més enllà d’ostentar un càrrec públic. També servia per a què molts traiessin els seus fantasmes personals, recels, frustracions i odis. La màscara serveix per fer riure, però a mans d’un miserable pot ser aterridora. Els vidalots, a més, es van convertir en atacs físics. D’acord que eren pocs, els brètols, però la passivitat dels organitzadors, la creixent inseguretat ciutadana (sobretot dissabte a la nit) i la cada vegada menys implicació en la festa d’una part important de la joventut va comportar la primera crisi a mitjan anys 80. Per acabar-ho d’adobar, entitats com la Unió van fer gala, anys més tard, d’un sentit de l’humor d’escassa intel•ligència. Per a molts, l’Arrivo en què es va ridiculitzar un matrimoni vilanoví va ser el punt d’inflexió cap a la davallada. Des d’aquest moment arranquen les contínues crisis de la FAC (Federació d’Associacions de Carnaval) i es posa de manifest que en moltes ocasions el Carnaval només serveix per deixar anar la mala llet d’uns pocs que, amagats en no se sap quins privilegis, es creien amb l’autoritat moral d’enriure’s de tots aquells que no combreguen amb els seus idearis i deliris.
Aquest és el cas, per exemple, del lamentable episodi de la Unió i la veïna. Aquest personatge va aconseguir tancar tota una entitat que en la seva bona època havia estat un referent de fina ironia per a molta gent. I si no, sempre quedarà pel record aquella famosa corrida de toros que va servir per prendre el pèl a molts periodistes de TV3 i TVE i a grups de defensa dels animals. Doncs bé, aquesta mateixa entitat, recuperadors de l’humor àcid de la Grècia Groga, van acabar amb un patètic pols de força davant una sola dona. El resultat ja el coneix tothom, la Unió s’ha quedat sense local i els joves han desaparegut de l’entitat. La pregunta és: calia arribar a aquest extrem? No es podia haver pactat? A ningú se li va ocórrer que criticant contínuament i any rere any aquesta dona us estàveu tirant merda al damunt? Potser el relleu generacional s’hauria d’haver fet d’una altra manera. Potser els dinosaures de la Unió haurien d’haver-se implicat més amb el traspàs i no deixar tot el poder a mans d’uns joves que han portat l’entitat a un cul de sac. Cert, però, que aquests joves també tenen la seva responsabilitat: veïna, putargues... El problema és que ells van tirar pel broc gros, i els grans no van fer res per evitar-ho.
Per sort, l’Arrivo de l’any passat, organitzat per la Medusa, va estar a l’altura de les circumstàncies. Per a molts, ha estat el millor, de llarg, dels darrers anys. Fina ironia, professionalitat, saber enriure-se’n sense fer mal a ningú, participació, joventut... Ells marcaran el futur d’una festa que necessita un canvi de rumb urgent. Però de tot això, i de les estructures de govern, de la FAC i alguns dels seus estrambòtics dirigents (que no deixen la cadira per a res, tot i que cada any anuncien per Canal Blau que s’ha de donar pas a la gent jove), de la implicació de l’Ajuntament a la festa, dels actes i de les entitats en parlarem en el següent article.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
