-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 14-02-2007 21:34
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Per què els vilanovins tenen la sensació que el Carnaval es troba en un període de crisi? És certa aquesta percepció? L’estat de salut d’aquesta festa és delicat, o tot plegat respon a uns quants comentaris de tertúlia de cafè quan ja no se sap què dir del Barça? Les percepcions i les sensacions sempre contenen grans dosis de certesa, però no sempre es corresponen amb la realitat. Assegurar que el Carnaval de Vilanova pateix una greu crisi és una temeritat, tanta com dir que està en perfecte estat de salut. Els joves, que en definitiva són el futur de la festa, continuen celebrant el Carnaval, això sí, d’una manera completament diferent de fa 30 anys enrera. Sí, l’explicació més fàcil és, potser, que alguns d’aquells que es consideren els pares espirituals del Carnaval no accepten la seva lenta però imparable transformació. Ja se sap, no agrada a ningú que li toquin les joguines, i menys quan et creus el constructor. Cal recordar sempre, però, que el Carnaval és fruït del moment i de la seva gent. Els indianos entenien la festa d’una manera molt diferent als comparsers que surten en plena dictadura. Per als que tornen enriquits de Cuba el Carnaval és ostentació; en canvi, als anys 50, la comparsa és una manera de reivindicar el país i la llibertat. Tot això, que sembla tan obvi, n’hi ha molts que no ho veuen o no ho volen veure, que encara és pitjor. D’altres, en canvi, continuen vivint en una constant desorientació que afegeix més llenya al foc. Potser ja és hora que FAC i Ajuntament es posin d’acord sobre el paper que ha de jugar cadascú. Però anem a pams.
Ja vaig escriure en el primer article que una part important d’aquest constant debat sobre la crisi d’identitat que pateix el Carnaval l’han provocat els mateixos que en el seu moment recuperen la festa. Sí, una colla de vilanovins i vilanovines, sobretot aquells que estan agrupats a l’entorn de la Gresca i el Coro, són els impulsors d’una festa que el franquisme, com tantes altres coses, prohibeix durant dècades. A Vilanova, com en tantes altres ciutats del país, es produeix una explosió de llibertat palesa en uns multitudinaris i brillants Carnavals. Molts recorden encara ara la Rambla Principal col•lapsada per La nit de mascarots de dissabte i les comparses del Vidalot, que gairebé aplegeun més gent que les de diumenge. Però tot això ha canviat, i el més exasperant és la insistència d’alguns apocalípitcs de creure que “tot temps passat fou millor”. Segur?
En aquella època bona part del jovent viu i treballa a Vilanova. Els estudiants que es desplacen a la Universitat són una minoria en un poble de poc més de 30.000 habitants. La immigració, tal i com l’entenem ara, és inexistent, i el mapa comercial vilanoví encara viu de les botigues de “tota la vida”, els propietaris de les quals gairebé se senten obligats a donar 500 pessetes per al programa de Carnaval. Què ha passat, en aquests 30 anys? Doncs que ara a primera hora del matí l’estació de trens és plena a vessar de professionals que exerceixen a Barcelona i joves que porten carpetes amb el logo d’alguna de les universitats catalanes. Com es pot tornar enrera? Vilanova ha canviat, sortosament, perquè que els joves estudiïn una carrera universitària que no té ni el president de la Generalitat és una bona notícia. En aquest context, ¿a qui se li acut recuperar el Vidalot, que cau en dimarts a la nit i en plena època d’examens? Quanta gent està disposada a renunciar al seu futur professional per anar a una festa en la que ja no hi participa pràcticament ningú? Doncs bé, sembla que aquesta evidència alguns no la volen veure, no hi ha manera.
Per exemple, que una entitat basi el seu Arrivo en la burla d’un matrimoni vilanoví que l’únic pecat que ha comès és caure malament a una colla de brètols amagats darrera una màscara podia tenir un sentit a finals dels anys 70. Hauria estat igualment lamentable i de mal gust, però com a mínim una part important de la població hauria entés la broma. Però a finals de segle XX, qui entén aquesta ofensa? Uns quants funcionaris municipals, quatre polítics, la FAC, alguns vilanovins que es consideren de soca-rel i un parell de periodistes del Diari de Vilanova. I punt. Els organitzadors d’aquell llastimós Arrivo no s’adonen que Vilanova ja no és la mateixa de fa 30 anys, i que agradi o no, aquesta ciutat té gairebé 70.000 habitants, el seu creixement és imparable, les franquícies arraconen el vell comerç i les llengües que es parlen són moltes, com moltes les maneres d’entendre l’oci. Doncs bé, sembla que alguns continuen ancorats en el passat, i posats a dir, en el pitjor passat, el més barroer, el dels putargues i la veïna. Si el Carnaval vol sobreviure no pot caure en el mal gust, sinó que ha de canviar de registre, i en aquest sentit La Medusa està fent bé els deures. De fet, molts d’ells ja havien participat en l’organtizació de l’Arrivo del musical, i això es nota en el genial espectacle de l’any passat. D’acord que al darrera hi ha l’Estaquirot i l’actor Guillem Albà, però això no treu cap mèrit a aquests dos grans Arrivos. El que sorprèn, i preocupa, és que una entitat com la Unió s’hagi deixat perdre tota aquesta colla de joves que ara pivota al voltant de la Medusa. Això també els hauria de fer reflexionar...
I parlant de la Unió: què ha hagut de passar perquè una sola veïna hagi aconseguit tancar una entitat que ha estat durant anys el símbol del Carnaval? D’aquesta història alguns n’haurien d’aprendre, i els primers, la mateixa Unió. Per què els històrics dirigents de l’entitat pleguen en massa deixant al capdavant un grup de joves per tirar endavant una entitat que mou centenars de persones? És així com es fa un relleu generacional? Ara no s’hi val a tornar i considerar-se el salvador: “ho deixo a mans d’uns joves que, amb més voluntat que encert, han aconseguit encabritar una veïna que ens ha clausurat el local. I ara, nosaltres, els dinosaures, tornem per salvar l’entitat”. Nois, no és això... Dues observacions finals per a la Unió: aquesta dona, la veïna no tenia cap raó, cap ni una, en això hi estem d’acord. Ara bé, calia fotre-li canya constantment? No hauria estat més raonable arribar a acords puntuals com han fet altres entitats amb els seus veïns? No estic parlant del final, quan tot ja estava embolicat, sinó al principi. Puc assegurar, ja que ho vaig viure d’una manera professional, que de totes les possibilitats que hi havia damunt la taula per abordar la problemàtica la Unió va escollir la pitjor. No s’ha d’oblidar que en una guerra no hi ha mai vençedors ni vençuts...
Tot això que ha passat amb la veïna ha de servir per reflexionar algunes qüestions ja apuntades. La primera, que per Carnaval no tot s’hi val. L’insult, la grolleria i la provocació allunya la gent de la festa i la deixa a mans d’uns pocs -els de sempre- que amagats darrera una màscara deixen anar la bèstia que porten dins. La segona: Vilanova canvia, i els seus habitants també, i cada vegada més tothom s’haurà d’acostumar a negociar. L’època del “jo puc fer el que vull perquè som els millors” ha acabat, i la Unió, com en el seu moment li va passar també al Foment, en són dos exemplers clars de com es pot caure en picat. O se sap negociar, o millor deixar-ho córrer. Per això és important que les entitats tinguin gent preparada al capdavant per afrontar els reptes d’una societat en constant evolució i canvi.
Finalment, no vull deixar passar un tema de vital importància per a la festa, i és la seva organtizació. La FAC i alguns dels seus estrambòtics components han de veure que el Carnaval se’ls ha escapat de les mans, i l’Ajuntament ha d’entendre que, o bé dóna tot el poder a la FAC (i poder vol dir diners) o aplica un altre sistema d’organització. El Carnaval, tal i com vaig escriure en la primera part d’aquest article, mou milers d’euros, crea llocs de treball temporals, activa el comerç vilanoví (sobretot el gremi de la restauració) i projecta el nom de la ciutat més enllà de les fronteres locals. Aquesta és la realitat, i n’hem de ser conscients. Per la festa major es va crear la figura dels pabordes que ara, uns deu anys més tard, s’ha vist com un encert. Són set persones que sota el tutelatge de l’Ajuntament organitzen la festa, i Déu n’hi do la bona feina que han fet. L’actual sistema organitzatiu de la FAC, en canvi, és obsolet. Cada vegada és més difícil trobar algú que vulgui formar part d’una federació amb una junta endogàmica. A més, i després de cinc o sis anys, no s’ha preparat el relleu, i això vol dir que quan l’actual junta plegui tornarà a planar el fantasma de la crisi. I a tot això, sumar-hi el paper de l’Ajuntament, sempre ben galdós. Els nostres governants prefereixen fer veure que el Carnaval és del poble però al mateix temps alguns dels seus tècnics es creuen amb la llibertat de decidir horaris i recorreguts. En què quedem, hi sou o no? Crec que s’imposa un debat obert, no pas pel futur del Carnaval, sinó sobre el seu model organtizatiu i de gestió. Millor fer-ho ara que no pas quan ens trobem amb alguns problemes greus damunt la taula ja detectats en altres llocs. Recordem Tenerife, on una colla de veïns gairebé impedeixen la celebració de carnaval, o Sitges, que han hagut d’establir un protocol sobre civisme per evitar els aldarulls de cada any. La dita: més val prevenir que curar, i el temps se’ns acaba.
N del A. La setmana vinent, tercer i darrer escrit sobre el Carnaval vilanoví basat en l’edició 2007.
Ja vaig escriure en el primer article que una part important d’aquest constant debat sobre la crisi d’identitat que pateix el Carnaval l’han provocat els mateixos que en el seu moment recuperen la festa. Sí, una colla de vilanovins i vilanovines, sobretot aquells que estan agrupats a l’entorn de la Gresca i el Coro, són els impulsors d’una festa que el franquisme, com tantes altres coses, prohibeix durant dècades. A Vilanova, com en tantes altres ciutats del país, es produeix una explosió de llibertat palesa en uns multitudinaris i brillants Carnavals. Molts recorden encara ara la Rambla Principal col•lapsada per La nit de mascarots de dissabte i les comparses del Vidalot, que gairebé aplegeun més gent que les de diumenge. Però tot això ha canviat, i el més exasperant és la insistència d’alguns apocalípitcs de creure que “tot temps passat fou millor”. Segur?
En aquella època bona part del jovent viu i treballa a Vilanova. Els estudiants que es desplacen a la Universitat són una minoria en un poble de poc més de 30.000 habitants. La immigració, tal i com l’entenem ara, és inexistent, i el mapa comercial vilanoví encara viu de les botigues de “tota la vida”, els propietaris de les quals gairebé se senten obligats a donar 500 pessetes per al programa de Carnaval. Què ha passat, en aquests 30 anys? Doncs que ara a primera hora del matí l’estació de trens és plena a vessar de professionals que exerceixen a Barcelona i joves que porten carpetes amb el logo d’alguna de les universitats catalanes. Com es pot tornar enrera? Vilanova ha canviat, sortosament, perquè que els joves estudiïn una carrera universitària que no té ni el president de la Generalitat és una bona notícia. En aquest context, ¿a qui se li acut recuperar el Vidalot, que cau en dimarts a la nit i en plena època d’examens? Quanta gent està disposada a renunciar al seu futur professional per anar a una festa en la que ja no hi participa pràcticament ningú? Doncs bé, sembla que aquesta evidència alguns no la volen veure, no hi ha manera.
Per exemple, que una entitat basi el seu Arrivo en la burla d’un matrimoni vilanoví que l’únic pecat que ha comès és caure malament a una colla de brètols amagats darrera una màscara podia tenir un sentit a finals dels anys 70. Hauria estat igualment lamentable i de mal gust, però com a mínim una part important de la població hauria entés la broma. Però a finals de segle XX, qui entén aquesta ofensa? Uns quants funcionaris municipals, quatre polítics, la FAC, alguns vilanovins que es consideren de soca-rel i un parell de periodistes del Diari de Vilanova. I punt. Els organitzadors d’aquell llastimós Arrivo no s’adonen que Vilanova ja no és la mateixa de fa 30 anys, i que agradi o no, aquesta ciutat té gairebé 70.000 habitants, el seu creixement és imparable, les franquícies arraconen el vell comerç i les llengües que es parlen són moltes, com moltes les maneres d’entendre l’oci. Doncs bé, sembla que alguns continuen ancorats en el passat, i posats a dir, en el pitjor passat, el més barroer, el dels putargues i la veïna. Si el Carnaval vol sobreviure no pot caure en el mal gust, sinó que ha de canviar de registre, i en aquest sentit La Medusa està fent bé els deures. De fet, molts d’ells ja havien participat en l’organtizació de l’Arrivo del musical, i això es nota en el genial espectacle de l’any passat. D’acord que al darrera hi ha l’Estaquirot i l’actor Guillem Albà, però això no treu cap mèrit a aquests dos grans Arrivos. El que sorprèn, i preocupa, és que una entitat com la Unió s’hagi deixat perdre tota aquesta colla de joves que ara pivota al voltant de la Medusa. Això també els hauria de fer reflexionar...
I parlant de la Unió: què ha hagut de passar perquè una sola veïna hagi aconseguit tancar una entitat que ha estat durant anys el símbol del Carnaval? D’aquesta història alguns n’haurien d’aprendre, i els primers, la mateixa Unió. Per què els històrics dirigents de l’entitat pleguen en massa deixant al capdavant un grup de joves per tirar endavant una entitat que mou centenars de persones? És així com es fa un relleu generacional? Ara no s’hi val a tornar i considerar-se el salvador: “ho deixo a mans d’uns joves que, amb més voluntat que encert, han aconseguit encabritar una veïna que ens ha clausurat el local. I ara, nosaltres, els dinosaures, tornem per salvar l’entitat”. Nois, no és això... Dues observacions finals per a la Unió: aquesta dona, la veïna no tenia cap raó, cap ni una, en això hi estem d’acord. Ara bé, calia fotre-li canya constantment? No hauria estat més raonable arribar a acords puntuals com han fet altres entitats amb els seus veïns? No estic parlant del final, quan tot ja estava embolicat, sinó al principi. Puc assegurar, ja que ho vaig viure d’una manera professional, que de totes les possibilitats que hi havia damunt la taula per abordar la problemàtica la Unió va escollir la pitjor. No s’ha d’oblidar que en una guerra no hi ha mai vençedors ni vençuts...
Tot això que ha passat amb la veïna ha de servir per reflexionar algunes qüestions ja apuntades. La primera, que per Carnaval no tot s’hi val. L’insult, la grolleria i la provocació allunya la gent de la festa i la deixa a mans d’uns pocs -els de sempre- que amagats darrera una màscara deixen anar la bèstia que porten dins. La segona: Vilanova canvia, i els seus habitants també, i cada vegada més tothom s’haurà d’acostumar a negociar. L’època del “jo puc fer el que vull perquè som els millors” ha acabat, i la Unió, com en el seu moment li va passar també al Foment, en són dos exemplers clars de com es pot caure en picat. O se sap negociar, o millor deixar-ho córrer. Per això és important que les entitats tinguin gent preparada al capdavant per afrontar els reptes d’una societat en constant evolució i canvi.
Finalment, no vull deixar passar un tema de vital importància per a la festa, i és la seva organtizació. La FAC i alguns dels seus estrambòtics components han de veure que el Carnaval se’ls ha escapat de les mans, i l’Ajuntament ha d’entendre que, o bé dóna tot el poder a la FAC (i poder vol dir diners) o aplica un altre sistema d’organització. El Carnaval, tal i com vaig escriure en la primera part d’aquest article, mou milers d’euros, crea llocs de treball temporals, activa el comerç vilanoví (sobretot el gremi de la restauració) i projecta el nom de la ciutat més enllà de les fronteres locals. Aquesta és la realitat, i n’hem de ser conscients. Per la festa major es va crear la figura dels pabordes que ara, uns deu anys més tard, s’ha vist com un encert. Són set persones que sota el tutelatge de l’Ajuntament organitzen la festa, i Déu n’hi do la bona feina que han fet. L’actual sistema organitzatiu de la FAC, en canvi, és obsolet. Cada vegada és més difícil trobar algú que vulgui formar part d’una federació amb una junta endogàmica. A més, i després de cinc o sis anys, no s’ha preparat el relleu, i això vol dir que quan l’actual junta plegui tornarà a planar el fantasma de la crisi. I a tot això, sumar-hi el paper de l’Ajuntament, sempre ben galdós. Els nostres governants prefereixen fer veure que el Carnaval és del poble però al mateix temps alguns dels seus tècnics es creuen amb la llibertat de decidir horaris i recorreguts. En què quedem, hi sou o no? Crec que s’imposa un debat obert, no pas pel futur del Carnaval, sinó sobre el seu model organtizatiu i de gestió. Millor fer-ho ara que no pas quan ens trobem amb alguns problemes greus damunt la taula ja detectats en altres llocs. Recordem Tenerife, on una colla de veïns gairebé impedeixen la celebració de carnaval, o Sitges, que han hagut d’establir un protocol sobre civisme per evitar els aldarulls de cada any. La dita: més val prevenir que curar, i el temps se’ns acaba.
N del A. La setmana vinent, tercer i darrer escrit sobre el Carnaval vilanoví basat en l’edició 2007.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
