-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 06-03-2007 23:10
Joan Ignasi Elena, candidat a l'alcaldia pel PSC a Vilanova
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Després d’aquest parèntesi carnavalesc entrem ja de ple en una llarga campanya electoral que finalitzarà diumenge 27 de maig amb la celelebració de les eleccions municipals. El Carnaval dels ciutadans dóna pas al polític, sempre molt més morbós i interessant pel que té d’obra de teatre amb final obert i, per tant, de resultat incert. No s’ha d’oblidar que els polítics són un mirall de la nostra realitat, un mirall deformat i grotesc, si es vol, però al capdavall un reflex de nosaltres mateixos. Les obres clàssiques de Sòfocles, Eurípides i Aristòfones, els drames de Shakespeare i el realisme social d’Àngel Guimerà ja posen de manifest les virtuts i misèries de la política, els seus odis i passions, la vanitat i l’egolatria. D’aquí que siguin textos plenament vigents, perquè l’ésser humà no canvia, el que ho fa és el seu entorn. Asseguts, doncs, còmodament davant d’un televisor podem gaudir de la política i els polítics com un espectacle de titelles on res és el que sembla i tot és just el seu contrari. Tal i com feia el públic grec fa més de dos mil anys. La política no pot canviar perquè respon als sentiments humans, i aquests són complexos i polièdrics, miserables i egoistes, surrealistes i contradictoris (un conseller d’exteriors del govern català que no sap anglès; un president de la Generalitat que rep classes de català). Per això el Carnaval polític és seductor, convuls, odiable i, a estones, interessant.
Ara, però, i ja a escala local, les batalles carnavaleres de merenga i caramels donaran pas a rumors interessats, falses promeses, dialèctiques esmolades, ganivetades metafòriques, pactes impossibles i debats d’escassa intel•ligència. En aquest context, és evident que sobresurt un nom, el de l’alcalde i candidat pel PSC Joan Ignasi Elena. Sobre ell recau la màxima pressió, perquè la resta de candidats s’hi juguen relativament poc, en aquestes eleccions. L’alcaldia, a Vilanova, fa temps que és només cosa de dos, del PSC o de CiU. Per a la resta, només una carambola improbable els pot vestir amb el trajo de primera autoritat. Alguns, com el cas del convergent Esteve Orriols i el popular Santi Rodríguez, estan còmodament instal•lats a l’oposició. Orriols, gat vell de la política, sap que en aquestes eleccions no cal sortir a guanyar, sinó que la clau està en si Elena mantindrà l’electorat que votava Sixte Moral o no. Dit d’una altra manera, el cap de llista de CiU recuperarà l’alcaldia en funció dels regidors i vots que perdi el PSC. El cas de Santi Rodríguez tampoc és tant diferent del d’Orriols, tot i que a les properes eleccions sap que pot tenir la clau de la governabilitat. Totes i cadascuna de les enquestes que circulen aquests dies per Vilanova asseguren un tercer regidor al Partit Popular, un tercer regidor que a les anteiors eleccions municipals se li va escapar per només una vintena de vots. Si, com és el cas, ara obtingués aquest més que probable regidor, Rodríguez es convertiria en l‘àrbitre de la funció, paper que fins ara han fet els republicans. I és que cal tenir present que la majoria absoluta està situada en 13 regidors, i el tripartit actual suma 14, un marge massa escàs per als socis de govern per no mostrar intranquil•litat.
El candidat socialista
Dit això, em centro en la figura de l’actual alcalde socialista i deixaré per a propers articles les travesses i enquestes que circulen per Vilanova, bona part de les quals fetes amb força fonament i raonament. Sobre Elena, però, cal dir dues coses, i crec que importants. Una és la seva vessant política, i una altra, de molt diferent, la humana. En aquest article em centraré només en el perfil polític del candidat.
Joan Ignasi Elena arriba a l’alcaldia a través d’una pràctica típicament socialista que consisteix en defenestrar l’alcalde i substituir-lo a mitja legislatura per un altre de “no cremat” i així tenir temps per donar-se a conèixer. En el cas de Vilanova, com en el de Barcelona, Sixte Moral i Joan Clos dimiteixen d’un dia per l’altre i no són substituïts ni pel número dos de la llista (Elena ocupava el quart lloc), amb la qual cosa caldria preguntar-se per a què serveixen les llistes del PSC. Aquesta pràctica és del tot legal, no cal dir-ho, però mancada de tot component i fonament ètic. Els ciutadans que voten, que cada vegada són menys, ho fa a unes sigles, però també a una persona, a un candidat. Si no és així, llavors es produeixen aquestes lamentables situacions en què la màxima autoritat local és algú a qui ningú encara ha votat com a candidat a l’alcaldia.
A Vilanova, el PSC té un coixí electoral molt sòlid, però els regidors que podríem anomenar “extres” i de “qualitat” són els que aportava Sixte Moral. No ens enganyem, ¿qui no coneix algú que a les eleccions generals i catalanes vota unes sigles determinades i, en canvi, a Vilanova ho fa pel PSC perquè coneix Sixte, l’havia tingut de professor o, senzillament, li queia simpàtic? I a l’inrevès, quanta gent vota ERC en unes eleccions catalanes i a les municipals es decanta per altres opcions polítiques? Ara, el que caldrà veure és si Joan Ignasi Elena és capaç de retenir aquest vot que apostava per Sixte Moral, i no pas pel PSC. Aquest és el moll de l’ós de les properes eleccions municipals, per això dic que el candidat socialista és l’únic que parteix amb una doble pressió: una, per ser l’alcalde i, per tant, el favorit, i la segona, per si serà capaç no només de superar, sinó senzillament de mantenir l’herència de Sixte Moral. Només que Elena perdi un sol regidor i un altre ERC (o ICV) el tripartit ja no suma majoria. A partir d’aquest moment, la política local podria donar un tomb inesperat. Per això, la maquinària electoral socialista busca concentrar el vot de les esquerres. El missatge és aquest: vota directament PSC per evitar hipoteques en forma de pacte postelectoral. L’electorat fidel a Sixte Moral potser no votarà Elena, però sí aquell completament desenganyat els seus socis de govern, que n’hi ha, i n’hi ha molt. I és cap aquí on se centrarà la campanya electoral de Joan Ignasi Elena, en el que abans se’n deia vot útil i que ara rep el nom de “barrar el pas a la dreta” amb l’efecte col•lateral de desdibuixar el perfil dels companys de viatge. I és que Joan Ignasi Elena és, per damunt de tot, un polític de raça que sap on mossegar, i d’això sembla que n’hi ha alguns que encara no s’han adonat.
Arnau Nin
PD. En el proper article aprofundiré en la vessant humana de l’alcalde Joan Ignasi Elena, així com de les seves relacions amb el partit socialista, els socis de govern republicans i ecosocialistes i el convergent Esteve Orriols.
Ara, però, i ja a escala local, les batalles carnavaleres de merenga i caramels donaran pas a rumors interessats, falses promeses, dialèctiques esmolades, ganivetades metafòriques, pactes impossibles i debats d’escassa intel•ligència. En aquest context, és evident que sobresurt un nom, el de l’alcalde i candidat pel PSC Joan Ignasi Elena. Sobre ell recau la màxima pressió, perquè la resta de candidats s’hi juguen relativament poc, en aquestes eleccions. L’alcaldia, a Vilanova, fa temps que és només cosa de dos, del PSC o de CiU. Per a la resta, només una carambola improbable els pot vestir amb el trajo de primera autoritat. Alguns, com el cas del convergent Esteve Orriols i el popular Santi Rodríguez, estan còmodament instal•lats a l’oposició. Orriols, gat vell de la política, sap que en aquestes eleccions no cal sortir a guanyar, sinó que la clau està en si Elena mantindrà l’electorat que votava Sixte Moral o no. Dit d’una altra manera, el cap de llista de CiU recuperarà l’alcaldia en funció dels regidors i vots que perdi el PSC. El cas de Santi Rodríguez tampoc és tant diferent del d’Orriols, tot i que a les properes eleccions sap que pot tenir la clau de la governabilitat. Totes i cadascuna de les enquestes que circulen aquests dies per Vilanova asseguren un tercer regidor al Partit Popular, un tercer regidor que a les anteiors eleccions municipals se li va escapar per només una vintena de vots. Si, com és el cas, ara obtingués aquest més que probable regidor, Rodríguez es convertiria en l‘àrbitre de la funció, paper que fins ara han fet els republicans. I és que cal tenir present que la majoria absoluta està situada en 13 regidors, i el tripartit actual suma 14, un marge massa escàs per als socis de govern per no mostrar intranquil•litat.
El candidat socialista
Dit això, em centro en la figura de l’actual alcalde socialista i deixaré per a propers articles les travesses i enquestes que circulen per Vilanova, bona part de les quals fetes amb força fonament i raonament. Sobre Elena, però, cal dir dues coses, i crec que importants. Una és la seva vessant política, i una altra, de molt diferent, la humana. En aquest article em centraré només en el perfil polític del candidat.
Joan Ignasi Elena arriba a l’alcaldia a través d’una pràctica típicament socialista que consisteix en defenestrar l’alcalde i substituir-lo a mitja legislatura per un altre de “no cremat” i així tenir temps per donar-se a conèixer. En el cas de Vilanova, com en el de Barcelona, Sixte Moral i Joan Clos dimiteixen d’un dia per l’altre i no són substituïts ni pel número dos de la llista (Elena ocupava el quart lloc), amb la qual cosa caldria preguntar-se per a què serveixen les llistes del PSC. Aquesta pràctica és del tot legal, no cal dir-ho, però mancada de tot component i fonament ètic. Els ciutadans que voten, que cada vegada són menys, ho fa a unes sigles, però també a una persona, a un candidat. Si no és així, llavors es produeixen aquestes lamentables situacions en què la màxima autoritat local és algú a qui ningú encara ha votat com a candidat a l’alcaldia.
A Vilanova, el PSC té un coixí electoral molt sòlid, però els regidors que podríem anomenar “extres” i de “qualitat” són els que aportava Sixte Moral. No ens enganyem, ¿qui no coneix algú que a les eleccions generals i catalanes vota unes sigles determinades i, en canvi, a Vilanova ho fa pel PSC perquè coneix Sixte, l’havia tingut de professor o, senzillament, li queia simpàtic? I a l’inrevès, quanta gent vota ERC en unes eleccions catalanes i a les municipals es decanta per altres opcions polítiques? Ara, el que caldrà veure és si Joan Ignasi Elena és capaç de retenir aquest vot que apostava per Sixte Moral, i no pas pel PSC. Aquest és el moll de l’ós de les properes eleccions municipals, per això dic que el candidat socialista és l’únic que parteix amb una doble pressió: una, per ser l’alcalde i, per tant, el favorit, i la segona, per si serà capaç no només de superar, sinó senzillament de mantenir l’herència de Sixte Moral. Només que Elena perdi un sol regidor i un altre ERC (o ICV) el tripartit ja no suma majoria. A partir d’aquest moment, la política local podria donar un tomb inesperat. Per això, la maquinària electoral socialista busca concentrar el vot de les esquerres. El missatge és aquest: vota directament PSC per evitar hipoteques en forma de pacte postelectoral. L’electorat fidel a Sixte Moral potser no votarà Elena, però sí aquell completament desenganyat els seus socis de govern, que n’hi ha, i n’hi ha molt. I és cap aquí on se centrarà la campanya electoral de Joan Ignasi Elena, en el que abans se’n deia vot útil i que ara rep el nom de “barrar el pas a la dreta” amb l’efecte col•lateral de desdibuixar el perfil dels companys de viatge. I és que Joan Ignasi Elena és, per damunt de tot, un polític de raça que sap on mossegar, i d’això sembla que n’hi ha alguns que encara no s’han adonat.
Arnau Nin
PD. En el proper article aprofundiré en la vessant humana de l’alcalde Joan Ignasi Elena, així com de les seves relacions amb el partit socialista, els socis de govern republicans i ecosocialistes i el convergent Esteve Orriols.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
