-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 13-03-2007 20:50
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
El candidat socialista a les properes eleccions municipals del 27 de maig i actual alcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena, és qui té més números d’ostentar de nou la vara de primera autoritat local. Per aquest motiu, i com ja escrivia a la primera part d’aquest article, Elena està sotmès a una doble pressió. Per una banda, perquè és el principal aspirant a l’alcaldia i, per tant, qui té més fàcil obtenir la victòria. No s’ha d’oblidar que qui ostenta el poder sempre parteix com a favorit, mentre que qui ocupa els bancs de l’oposició pateix el doble de desgast, ja que la seva actuació i treball sovint és invisible en els mitjans de comunicació municipals. I ja se sap que en la societat actual qui no surt a la televisió no existeix... El fet, però, que Elena sigui el favorit li comporta una pressió afegida que no pateixen els seus contrincants.
L’altra pressió, i potser encara pitjor que la de ser favorit, és si l’actual candidat socialista podrà mantenir l’herència del seu predecessor, Sixte Moral. I és que Elena no només ha de mantenir els vots i regidors obtinguts per Moral a les eleccions municipals de 2003, sinó que els hauria d’ampliar. Si no és així, el relleu de Sixte Moral a mitja legislatura s’haurà vist com una greu errada estratègica del PSC. I d’errada a fracàs si, a sobre, els socialistes perden regidors, encara que sigui només un, perquè això suposaria que Joan Ignasi Elena no hauria estat capaç ni de retenir ni, encara menys, d’ampliar el vot fidel a Moral, sempre força elevat. Vostès mateixos facin la prova: preguntin al seu cercle d’amistats quanta gent vota Sixte Moral, i quants mantenen el vot al PSC al Parlament de Catalunya. És el mateix cas d’ERC, però a l’inrevès. Sembla, doncs, difícil que Joan Ignasi Elena pugui retenir aquest vot. El seu accés a l’alcaldia va generar molta tibantor dins mateix del partit i recel en l’electorat proper a l’exalcalde Moral. Per tant, molt haurien de canviar les coses perquè Elena obtingui els mateixos resultats que el seu antecessor.
El problema és que Joan Ignasi Elena representa la nova generació de quadres dirigents del PSC que substitueixen a uns líders amb molta història i militància damunt les seves espatlles i, també, moltes corredisses davant dels “grisos”. En casos així, la substitució requereix una gran dosi de paciència i tacte. S’ha d’entendre que el temps passa per a tothom, però a ningú li agrada fer-se vell i prescindible, per això cal saber fer molt bé les coses. Els actuals dirigents socialistes haurien d’haver fet les coses d’una altra manera, amb més mà esquerra (i més en un partit progressista!), humilitat i menys tàctica política. Com pot ser alcalde una persona a qui ningú ha votat com a candidat? No hauria estat millor que Moral hagués acabat la legislatura i Elena fos ara el cap de llista? No hauria estat més ètic? No hauria estat més... normal, tot plegat? Això hauria suposat un relleu no traumàtic, clarament acceptat per la militància, digne i aplaudit per la societat civil, i potser una escletxa per tornar a creure una mica en la política i els polítics. Ara, en canvi, amb aquestes tàctiques és possible que el PSC perdi un regidor, que sumat a un lleuger descens d’ERC o ICV significaria, per al tripartit, perdre la possibilitat de sumar majoria absoluta. Davant d’aquest panorama, ningú pot assegurar que un dels socis del PSC, el més díscol de tots, el republicà Josep-Tomàs Àlvaro, truqui a la porta convergent per tal de poder mantenir càrrec i cadira. D’aquí que, darrerament, s’hagin obert canals de comunicació entre els dos caps de llista, tot i que per a Esteve Orriols sigui difícil oblidar que és precisament Àlvaro qui ha enviat dues vegades CiU a l’oposició...
Així, doncs, el repte que té Elena al davant és doble, o triple, si es vol. Primer, guanyar les eleccions; segon, tancar possibles crítiques internes i fer-se mereixedor del càrrec; tercer, evitar hipoteques en forma de pactes amb els seus actuals socis de govern que converteixi els diferents departaments de l’Ajuntament en regnes de taifes, com ja passa ara. D’aquí que la campanya electoral orquestrada per l’històric socialista Francesc Vila se centri no pas en erosionar només a l’oposició, sinó, i sobretot, aglutinar al voltant del PSC el vot d’esquerres, que a Vilanova és força elevat. D’aquesta manera l’actual alcalde podria mossegar fort als seus socis de govern i impedir-los un creixement que minvi la capacitat de negociació postelectoral. Si no és així, es podria donar el cas que algú amb dos regidors demani compartir alcaldia al PSC, o bé deixar-ho tot a mans del Partit Popular en un moment en què totes les enquestes li asseguren el tercer regidor, un regidor que a Santi Rodríguez se li va escapar ara fa quatre anys per només una vintena de vots.
Paral•leles convergents
Elena, però, és un polític de raça, i això vol dir que sap prendre decisions valentes i afrontar els problemes de cara. En aquest sentit, el candidat socialista és molt valorat entre la ciutadania per la seva proximitat, per la seva capacitat de diàleg, per estar amatent als problemes quotidians, per saber reconduir posicions enfrontades, per vehicular amb agilitat i rapidesa situacions adverses... A diferència d’altres candidats, Elena no està pendent tota l’estona del Diari de Vilanova ni dels sermons de l’Arrivo, no pateix odis viscerals i sap que l’única manera d’esgarrapar vots és la transversalitat. Elena té un alt sentit de la responsabilitat institucional que ofereix el càrrec, per això sap entendre la diferència i mantenir sempre les portes de la negociació obertes. Sap que explotant el seu carisma pot esgarrapar vots tradicionalment allunyats del PSC, d’aquí que sigui capaç de participar en actes on la seva opció política és minoritària.
Que ningú ho oblidi, Joan Ignasi Elena té al seu favor un substrat de vots fidels al PSC, però qui dóna la majoria no són aquests, sinó el vot “extra”, aquell que fa decantar la balança en un sentit o altre. I per ara, la carta de la moderació per tal de convèncer aquesta gran bossa de votants instal•lada al centre només són capaços de mobilitzar-la Elena o Orriols. Per això dic que des de fa temps que l’alcaldia, a Vilanova, és cosa de dos, i d’aquí que, salvant algunes diferències, Orriols i Elena parlin el mateix llenguatge; en definitiva, els dos s’adrecen al mateix electorat. No ens enganyem, ara per ara a Vilanova hi ha més diferències entre un simpatitzant del PSC i un altre d’ERC, entre un del PP i un altre de CiU, que no pas entre un votant convergent i un altre de socialista. Només velles glòries i militants de pedra picada d’un i altre partit es continuen mirant de reüll. Per a la gran massa de votants, les diferències entre PSC i CiU s’han difuminat, d’aquí que el proper alcalde sigui qui aconsegueixi connectar millor amb aquest centre majoritari que a Vilanova no vota pensant en les sigles, sinó en el candidat.
Defectes de Joan Ignasi Elena? Com tothom, i ja abastament comentats en aquests dos articles. Els mèrits s’han de reconèixer, com s’han de criticar les coses quan no es fan bé. I s’ha de dir que la humanitat d’Elena el fa un personatge proper, i que l’encerta i s’equivoca perquè pren decisions, i això té molt de mèrit en una època en què ningú es mulla, ja sigui per por o incompetència. En tot cas, la darrera paraula la tenen els votants, i només ells decidiran qui serà el proper alcalde de Vilanova i la Geltrú. El gran duel, doncs, està servit!
Arnau Nin
L’altra pressió, i potser encara pitjor que la de ser favorit, és si l’actual candidat socialista podrà mantenir l’herència del seu predecessor, Sixte Moral. I és que Elena no només ha de mantenir els vots i regidors obtinguts per Moral a les eleccions municipals de 2003, sinó que els hauria d’ampliar. Si no és així, el relleu de Sixte Moral a mitja legislatura s’haurà vist com una greu errada estratègica del PSC. I d’errada a fracàs si, a sobre, els socialistes perden regidors, encara que sigui només un, perquè això suposaria que Joan Ignasi Elena no hauria estat capaç ni de retenir ni, encara menys, d’ampliar el vot fidel a Moral, sempre força elevat. Vostès mateixos facin la prova: preguntin al seu cercle d’amistats quanta gent vota Sixte Moral, i quants mantenen el vot al PSC al Parlament de Catalunya. És el mateix cas d’ERC, però a l’inrevès. Sembla, doncs, difícil que Joan Ignasi Elena pugui retenir aquest vot. El seu accés a l’alcaldia va generar molta tibantor dins mateix del partit i recel en l’electorat proper a l’exalcalde Moral. Per tant, molt haurien de canviar les coses perquè Elena obtingui els mateixos resultats que el seu antecessor.
El problema és que Joan Ignasi Elena representa la nova generació de quadres dirigents del PSC que substitueixen a uns líders amb molta història i militància damunt les seves espatlles i, també, moltes corredisses davant dels “grisos”. En casos així, la substitució requereix una gran dosi de paciència i tacte. S’ha d’entendre que el temps passa per a tothom, però a ningú li agrada fer-se vell i prescindible, per això cal saber fer molt bé les coses. Els actuals dirigents socialistes haurien d’haver fet les coses d’una altra manera, amb més mà esquerra (i més en un partit progressista!), humilitat i menys tàctica política. Com pot ser alcalde una persona a qui ningú ha votat com a candidat? No hauria estat millor que Moral hagués acabat la legislatura i Elena fos ara el cap de llista? No hauria estat més ètic? No hauria estat més... normal, tot plegat? Això hauria suposat un relleu no traumàtic, clarament acceptat per la militància, digne i aplaudit per la societat civil, i potser una escletxa per tornar a creure una mica en la política i els polítics. Ara, en canvi, amb aquestes tàctiques és possible que el PSC perdi un regidor, que sumat a un lleuger descens d’ERC o ICV significaria, per al tripartit, perdre la possibilitat de sumar majoria absoluta. Davant d’aquest panorama, ningú pot assegurar que un dels socis del PSC, el més díscol de tots, el republicà Josep-Tomàs Àlvaro, truqui a la porta convergent per tal de poder mantenir càrrec i cadira. D’aquí que, darrerament, s’hagin obert canals de comunicació entre els dos caps de llista, tot i que per a Esteve Orriols sigui difícil oblidar que és precisament Àlvaro qui ha enviat dues vegades CiU a l’oposició...
Així, doncs, el repte que té Elena al davant és doble, o triple, si es vol. Primer, guanyar les eleccions; segon, tancar possibles crítiques internes i fer-se mereixedor del càrrec; tercer, evitar hipoteques en forma de pactes amb els seus actuals socis de govern que converteixi els diferents departaments de l’Ajuntament en regnes de taifes, com ja passa ara. D’aquí que la campanya electoral orquestrada per l’històric socialista Francesc Vila se centri no pas en erosionar només a l’oposició, sinó, i sobretot, aglutinar al voltant del PSC el vot d’esquerres, que a Vilanova és força elevat. D’aquesta manera l’actual alcalde podria mossegar fort als seus socis de govern i impedir-los un creixement que minvi la capacitat de negociació postelectoral. Si no és així, es podria donar el cas que algú amb dos regidors demani compartir alcaldia al PSC, o bé deixar-ho tot a mans del Partit Popular en un moment en què totes les enquestes li asseguren el tercer regidor, un regidor que a Santi Rodríguez se li va escapar ara fa quatre anys per només una vintena de vots.
Paral•leles convergents
Elena, però, és un polític de raça, i això vol dir que sap prendre decisions valentes i afrontar els problemes de cara. En aquest sentit, el candidat socialista és molt valorat entre la ciutadania per la seva proximitat, per la seva capacitat de diàleg, per estar amatent als problemes quotidians, per saber reconduir posicions enfrontades, per vehicular amb agilitat i rapidesa situacions adverses... A diferència d’altres candidats, Elena no està pendent tota l’estona del Diari de Vilanova ni dels sermons de l’Arrivo, no pateix odis viscerals i sap que l’única manera d’esgarrapar vots és la transversalitat. Elena té un alt sentit de la responsabilitat institucional que ofereix el càrrec, per això sap entendre la diferència i mantenir sempre les portes de la negociació obertes. Sap que explotant el seu carisma pot esgarrapar vots tradicionalment allunyats del PSC, d’aquí que sigui capaç de participar en actes on la seva opció política és minoritària.
Que ningú ho oblidi, Joan Ignasi Elena té al seu favor un substrat de vots fidels al PSC, però qui dóna la majoria no són aquests, sinó el vot “extra”, aquell que fa decantar la balança en un sentit o altre. I per ara, la carta de la moderació per tal de convèncer aquesta gran bossa de votants instal•lada al centre només són capaços de mobilitzar-la Elena o Orriols. Per això dic que des de fa temps que l’alcaldia, a Vilanova, és cosa de dos, i d’aquí que, salvant algunes diferències, Orriols i Elena parlin el mateix llenguatge; en definitiva, els dos s’adrecen al mateix electorat. No ens enganyem, ara per ara a Vilanova hi ha més diferències entre un simpatitzant del PSC i un altre d’ERC, entre un del PP i un altre de CiU, que no pas entre un votant convergent i un altre de socialista. Només velles glòries i militants de pedra picada d’un i altre partit es continuen mirant de reüll. Per a la gran massa de votants, les diferències entre PSC i CiU s’han difuminat, d’aquí que el proper alcalde sigui qui aconsegueixi connectar millor amb aquest centre majoritari que a Vilanova no vota pensant en les sigles, sinó en el candidat.
Defectes de Joan Ignasi Elena? Com tothom, i ja abastament comentats en aquests dos articles. Els mèrits s’han de reconèixer, com s’han de criticar les coses quan no es fan bé. I s’ha de dir que la humanitat d’Elena el fa un personatge proper, i que l’encerta i s’equivoca perquè pren decisions, i això té molt de mèrit en una època en què ningú es mulla, ja sigui per por o incompetència. En tot cas, la darrera paraula la tenen els votants, i només ells decidiran qui serà el proper alcalde de Vilanova i la Geltrú. El gran duel, doncs, està servit!
Arnau Nin
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
