Selecció novetats discogràfiques (IV)

Secció 33RPM

Bon dia. Edició especial 10è aniversari (Els Pets)

Dos són els moments clau en la història del mal anomenat rock català. El primer és el concert que van oferir davant 22.194 espectadors els grups Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït el 14 de juny de 1991 al Palau Sant Jordi. El concert confirmava el relleu generacional en el panorama musical autòcton. Els grups que actuaven al pavelló olímpic prenien el lloc a Grec, Companyia Elèctrica Dharma, Duble Buble i La Madam, els precussors -amb més voluntat que no pas èxit- del pop-rock català en els primers anys 80. El concert del Sant Jordi va ser la culminació d’anys de treball per part d’uns grups de músics que de mica en mica i a base de talent van introduir les seves cançons i discos a les emissores de ràdio, a les televisions, a les multinacionals del sector (Sau va fitxar per la discogràfica Emi) i als aparadors de botigues i centres comercials d’arreu del país. De cop i volta, un públic cada vegada més nombrós descobria els noms d’uns grups que feien música cantada en català, i a sobre, ho feien bé. L’altra gran moment del rock del nostre país es produeix el 1997 amb la publicació de Bon dia, dels Pets. El trio de Constantí marca perfil propi amb un disc que en pocs mesos se situa, amb 80.000 exemplars, com el més venut del rock català amb cançons originals. Lluís Gavaldà & Co. van saber reciclar-se a temps i actualitzar la seva música; de banda festiva (Tarragona m’esborrona) i reivindicativa (Jo vull ser rei!) a l’aposta per les melodies enganxoses d’herència Beatle i les guitarres del nou Brit-pop d’Oasis i Blur. El Bon dia es converteix en un èxit des del primer moment: disc d’or, millor disc pop en català de l’any i singles que ocupen les primeres posicions de les llistes d’èxits. Però per als Pets el Bon dia també va marcar el punt d’inflexió cap a la maduresa creativa. Els posteriors Respira, Agost i Com anar al cel i tornar no han assolit l’èxit de Bon dia, però sense cap mena de dubte són molt superiors des d’un punt de vista musical. Ara, deu anys després de l’aparició de Bon dia, es reedita de nou amb continguts extra i un dvd que inclou quatre videoclips i les actuacions al Mercat de Música Viva de Vic (1997) i Tirant de Rock, a València (1998), dos dels concerts de més èxit de la gira d’un grup, Els Pets, que comptava amb una banda de suport formada pel malaguanyat guitarrista Marc Grau, les Llufes i el teclista Toni Sagi poc abans de fitxar per Jarabe de Palo. Un bon regal per gaudir aquest estiu!

Fitxa tècnica:

Bon dia. Edició especial 10è aniversari (1997-2007)
Pack que inclou 1cd amb les cançons originals + alguns bonus tracks i 1dvd amb dos concerts de la gira + quatre videoclips
Durada: 62 minuts (cd) i 90 minuts (dvd)
Preu: 18 € aprox.
Valoració: ****




Secció 45 RPM

Viva la vida or Death and All His Friends (Coldplay) 

El grup anglès Coldplay, liderat pel pianista i cantant Chris Martin, no deixa indiferent ningú, i encara menys als crítics musicals. I si no és així no s’entén les crítiques cruels i les alabances desmesurades que ha rebut el seu quart disc d’estudi, aquest Viva la vida que els catalans van tenir l’oportunitat -i el privilegi- de veure en directe abans que ningú a la presentació que se’n va fer a l’espai Movistar de Barcelona. El nou disc del marit de l’actriu Gwyneth Paltrow és bo, molt bo, infinitament superior al seu antecessor X&Y, però no aconsegueix superar A Rush of Blood to the Head, el cd que va catapultar Coldplay a l’èxit amb cançons com Clocks, Talk i The Scientist. Viva la vida confirma que Coldplay és molt més que un grup amb un parell de bones cançons sota el braç i fama fugissera; no, Coldplay té un llarg recorregut per davant si sap administrar l’èxit i el talent. Del nou disc destaca Violet Hill, Lost!, Yes, la cançó que dóna nom al disc i, sobretot, la titulada simplement amb la xifra 42, pel meu gust la millor. La producció ha anat a càrrec del britànic Brian Eno i el nom estrafolari amb què ha estat batejat el disc correspon al títol d’un dels quadres més famosos de la pintora mexicana Frida Kahlo.
Valoració: ****

Tribute to Bobby (Mick Hucknall) 

El cantant i líder del grup britànic Simply Red, Mick Huknall, dedica el seu primer disc en solitari al bluesman nord-americà Bobby “Blue” Bland. A través de dotze cançons, Hucknall teixeix un viatge emocional i introspectiu als seus orígens com a intèrpret, perquè, tal i com explica ell mateix en el llibret que acompanya el disc, “les cançons de Bobby van ser les primeres que vaig cantar quan encara era un adolescent en una banda formada per amics”. Per tant, aquest no és un disc qualsevol de tribut o homenatge a un altre músic, sinó una mirada interior a la recerca de les pròpies arrels musicals. Això sí, Hucknall té l’elegància de no fotocopiar les cançons, sinó de dotar-les d’una nova vida. El caràcter blues, soul i R&B hi és en essència, però les peces estan reactualitzades i interpretades en clau actual. La conclusió final, després d’haver escoltat diverses vegades aquest Tribute to Bobby, és que estem davant una master class, amb un Hucknall en estat de gràcia (quina veu!) i una banda de qualitat indiscutible. No ho volia dir, però és gairebé una obra mestra!
Valoració: *****

Funplex (B-52’s) 

Kate Pierson, Keith Strickland, Fred Schneider i Cindy Wilson són els quatre supervivents de B-52’s, un grup amb nom d’avió de guerra que neix el 1976 a la ciutat nord-americana d’Athens, la mateixa que uns anys després donaria a conèixer els REM. Però aquí acaben les coincidències, perquè els B-52’s són un grup festiu, que basa els seus directes en el ball i en l’humor surrealista. Pioners del dance-rock, la popularitat arriba a la dècada dels 80 i principi dels 90 amb cançons com Cosmic Thing, Good Stuff i, sobretot, per la banda sonora de The Flintstones (Els picapedra). Ara, després de 16 anys de silenci discogràfic i d’unes quantes actuacions pel mig, els B-52’s han tornat a entrar a un estudi de gravació. El resultat és Funplex, un disc d’onze cançons per ballar i passar-s’ho bé, i poca cosa més. Les coses clares, aquest grup ha viscut millors èpoques, i tot i que en directe continuen en bona forma, potser no calia que gravessin un nou disc. Quina necessitat té un grup carregat de bones cançons com els B-52’s de gravar-ne de noves?
Valoració: **

Tres noches en el Victoria Eugenia (Mikel Erentxun) 

Per als fans l’espera després de tots aquests anys de silenci del cantant Mikel Erentxun haurà pagat la pena. I és que no tots els artistes decideixen tirar la casa per la finestra com ho fa Erentxun, exmembre de Duncan Dhu, que en temps de crisi s’atreveix a publicar una caixeta que inclou dos cd’s i un dvd del concert que va oferir a Sant Sebastià el febrer de 2007. Acompanyat de la seva banda habitual (Fran Iturbe i Rubén Caballero a la guitarra, Joserra Semperena al piano, Rufo Urbina a la bateria i Manolo Mejía al baix) el nou treball del cantant i compositor basc comprèn 26 cançons, 22 de les quals dels seus anteriors discos, una de Duncan Dhu i dues de noves (Hoy i Un café americano). Es tracta, doncs, d’un concert-resum de la trajectòria artística d’Erentxun en el qual hi participen també uns convidats de luxe: Iván Ferreiro, Leiva, Enrique Bunbury, Amaia Montero i Rafael Berrio. Agradarà als incondicionals de Duncan Dhu, als fans de Mikel Erentxun i a les noves generacions que sense prejudicis escoltin per primera vegada les composicions de qui ha estat un referent del pop-rock espanyol dels darrers anys.
Valoració: ***

Kcor D Rock (Lupe Villar) 

Durant més de 20 anys Lupe Villar va ser la guitarrista del grup de rock dur gironí Sangtraït. Ara ha decidit trencar el silenci i tornar a la carretera amb un nou disc sota el braç de versions de rock de múscul i pocs matisos. Fins a 13 cançons de grups com AC/DC, Iron Maiden, Metallica i Linkin Park, entre d’altres, s’apleguen en aquest cd que segur actuarà com a bàlsam contra la nostàlgia que pateixen els milers de seguidors de Sangtraït. Mentre no decideixen ajuntar-se, hi ha el consol d’escoltar a tot volum aquest Kcor D Rock, el primer disc que inclou versions en català de grans èxits del heavy i el rock dur anglosaxó. La tria de les cançons se suposa que depèn només de criteris estrictament personals de la guitarrista catalana; per tant, si el disc agrada o no vol dir que s’és més o menys seguidor de Lupe Villar.
Valoració: **

The Carnegie Hall Concert (Keith Jarrett) 

Considerat un dels grans pianistes de jazz contemporanis, Keith Jarrett publica un nou doble disc en solitari gravat en directe que farà salivar als seus fans i seguidors. Jarrett inclou llargues improvisacions en el primer cd i, ja en el segon, interpreta les seves melodies més conegudes, com My Song, True Blues i una encertadíssima versió del Time On My Hands. Aquest disc es complementa amb l’històric i recentment remasteritzat The Koln Concert, de 1975, del qual se’n van vendre dos milions de còpies només a l’Estat Espanyol, una fita històrica tractant-se d’un disc de jazz. Del nou disc de Jarrett, gravat a Nova York, destaca la qualitat del seu so i, no cal dir-ho, de les seves interpretacions; això sí, sobren els llargs aplaudiments entre cançó i cançó, que es fan molt pesats.
Valoració: ****

City that Care Forgot (Dr. John) 

Dr. John és un dels grans pianistes i cantants que en els últims anys ha revitalitzat com ningú l’anomenat so New Orleans. A mig camí del jazz, del blues i del pop, Dr. John, de 67 anys, ha bastit una sòlida carrera amb alguns destacats èxits puntuals gràcies a les cançons Iko Iko, Right Place and Wrong Time i Such a Night. Ara, el pianista de veu rugosa i posat de tantsemenfotisme hi torna amb un disc-homenatge a la seva ciutat, New Orleans, devastada pels efectes de l’huracà Katrina i la incompetència de l’administració central nord-americana. El nou disc conté un total de 13 cançons d’ànima blues, arrel sud-americana i gotes de jazz aportades per una destacada secció de vent. Destaquen les peces City That Care Forgot, Time for a Change, Promises, Promises i We Gettin' There. Dr. John compta amb la col·laboració dels seus amics Eric Clapton, Willie Nelson, Ani Difranco i Terence Blanchard per bastir un dels seus millors discos d’aquests darrers anys. Aquí no hi trobareu soroll, ni distorsió, ni balades ensucrades ni caixes de ritmes, sinó mitjos temps interpretats per músics al servei de la música.
Valoració: ****

Obres per a música de cambra de César Franck (Vilnius String Quartet) 

Formació clàssica de llarga trajectòria i reconeguda qualitat, el Vilnius String Quartet va fer el seu debut el 1965 i set anys més tard ja guanyava el concurs internacional de quartets de corda celebrat a Lieges (Bèlgica). Fins a l’actualitat, aquest quartet lituà ha visitat en gira un total de 30 països i ha ofert 2.500 concerts interpretant 400 obres de repertori clàssic i modern. El seu palmarès inclou també la gravació de 30 cd’s, l’últim dels quals és aquest acabat de sortir del forn dedicat al compositor belga César Franck. El disc inclou dues de les obres més representatives de Franck, el quartet de corda i el seu famós quintet per a piano i cordes. El Vilnius String Quartet es fa acompanyar de la pianista Mûza Rubackyté per interpretar aquest quintet, una obra, per cert, que es va estrenar internacionalment el 10 de setembre de 1893 a Sitges, en el marc de les festes modernistes organitzades pel pintor i escriptor Santiago Rusiñol. Grans obres del belga César Franck al servei d’eficients músics lituans.
Valoració: ****

Jordi Cervelló. Obra per a piano (José Enrique Bagaría) 

Mestre i deixeble units en aquest nou disc del pianista José Enrique Bagaría, el jove guanyador del Concurs Internacional d’Execució Musical Maria Canals de 2006 i esperança blanca de la música clàssica catalana. La veritat és que Bagaría és un pianista extraordinàriament dotat per a la interpretació de qualsevol de tipus de música. La seva facilitat per encarar-se a noves partitures confirmen el seu talent que en aquesta ocasió ha posat al servei de l’obra del seu mentor i professor Jordi Cervelló. És un disc difícil, que cal escoltar amb atenció i degustar amb lentitud. Potser al principi no agrada, però de mica en mica les sonoritats van adquirint textures i formes que ens transporten a un univers personal fascinant que ens descobreix un autor, Jordi Cervelló, fins ara conegut més pel seu repertori simfònic que no pas pianístic.
Valoració: ***

Vuelven como fieras (Patriarcas de la rumba) 

Els cinc venerables patriarques de la rumba catalana tornen amb un segon disc que en aquesta ocasió compta amb profusió de cors, vents i percussions cubanes però que tot i amb això no acaba d’aixecar el vol. Si el primer cd titulat Cosa nostra va fer-se un forat en l’allau de novetats, aquest Vuelven como fieras ja costa una mica més d’arrencar. I és que la fórmula dels Patriarcas sembla esgotada, tot i que la rumba catalana és immortal, diuen... No ens enganyem, el problema és que aquest disc aporta ben poques coses respecte a l’anterior Cosa Nostra. La repetició sistemàtica cansa i avorreix. Si els autoanomenats patriarques decideixen gravar un tercer disc s’agrairà una mica més de risc, esforç, innovació i regeneració. Sí, els Patriarcas de la rumba compleixen, però això de que tornen com a feres...
Valoració: **

Comme si de rien n’était (Carla Bruni) 

L’exmodel i cantant italiana d’ànima bohèmia és notícia per la publicació del seu tercer disc, Comme si di rien n’était. Però no ens enganyem, la popularitat a gran escala li arriba pel seu idil·li i posterior matrimoni amb el president francès Nicolas Sarkozy. A partir d’aquí, poques crítiques musicals s’han escapat dels prejudicis dels periodistes; el disc és bo en funció de si un és partidari de les polítiques del seu marit o bé és dolent si és contrari a Sarkozy. Certament injust, perquè el tercer disc de Bruni és força bo, i s’ha de fer l’intent de considerar-lo només això, un disc bo, prescindint de la vida privada de la seva autora. Al llarg de 14 cançons, Carla Bruni teixeix una obra que porta el segell de cançó d’autor amanit amb pinzellades jazzístiques i una veu exquisida. Potser no iguala el seu primer disc, Quelqu’un ma dit (2003) però és infinitament superior al seu últim treball cantat en anglès que no va convèncer ni als anglosaxons ni als francesos. L’excompanya sentimental d’Eric Clapton no és una cantant sorgida del no res i producte d’una campanya d’imatge fugissera, sinó que coneix l’ofici, i per això cuida el producte i es rodeja dels millors. Per això ha contractat al productor Dominique Blanc-Francard (estret col·laborador de David Bowie i Jane Birkin) i ha fet servir per a les seves cançons alguns textos de l’escriptor de moda, el francès Michel Houellebecq.
Valoració: ***

Criteri de valoració

Obra mestra: ****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.