Selecció novetats discogràfiques (V)

Secció 33RPM

Live in Gdansk (David Gilmour)

L’espera ha acabat per a milions de fans de Pink Floyd. Finalment el cantant i guitarrista de la mítica banda anglesa de rock psicodèlic, David Gilmour, ha decidit sortir de gira i, a més, publicar-ho en format de doble cd i dvd. Abans, però, cal explicar alguns detalls de tota aquesta història. Quan Pink Floyd arriba al cim de la seva popularitat, gràcies a The Wall (1979) i a la seva posterior pel·lícula dirigida per Alan Parker, alguna cosa es trenca dins del grup. Roger Waters, el colíder junt amb David Gilmour, decideix posar punt i final al grup. The Wall havia estat un èxit, certament, però no pas el seu predecessor, The Final Cut (1983), que semblava un refregit d’antigues cançons de Pink Floyd i on ja s’intuïa per part del seu creador Roger Waters un cert gust per la desmesura. En definitiva, l’escàs èxit de The Final Cut i els problemes interns inherents a la condició humana és el que fa decidir al cantant i baixista Roger Waters posar punt i final a Pink Floyd. Però vet aquí que els seus companys no hi estan d’acord, i David Gilmour, junt amb el bateria Nick Mason i el pianista Rick Wright, es neguen a acatar l’ordre de Waters. És així com comença un dels judicis més llargs i sonats de la història del rock. Waters es defensa amb l’argument que ell és el fundador i líder de Pink Floyd i que, com qualsevol empresari, tenia plens poders sobre el grup i, per tant, pot decidir-ne la seva dissolució; la resta de companys, sobretot Mason i Wright (Gilmour és un fixatge posterior que substitueix Syd Barrett) asseguren que ells també formen part de la primera formació originària, i que per tant, com a accionistes, també tenen dret a decidir sobre la continuïtat o no del grup. El resultat final és salomònic: Waters es quedaria amb els drets de les seves cançons, i la resta amb el nom del grup i tot allò que se’n podia derivar de la seva comercialització. Però tot aquest culebrot afecta, i molt, a tots els seus membres. El llarg procés judicial aboca el grup a la ruïna, Roger Waters veu la seva carrera en solitari enfonsada, i la resta de la banda només és capaç de publicar un parell de discos nous d’estudi en quinze anys. Tot plegat, un desastre. Molts anys després la banda intenta fer les paus aprofitant una actuació conjunta al concert solidari Live 8, però ni així. Durant l’actuació Waters i Gilmour no es miren a la cara en cap moment, i els fans veuen com la possibilitat de tornar a reunir Pink Floyd amb Waters és ja només una il·lusió, il·lusió que ara ha desaparegut completament amb la recent mort del pianista Rick Wright a causa d’un càncer. Pink Floyd, doncs, ja és història.

Ara bé, enmig de tot això, Gilmour decideix l’any passat publicar un nou disc titulat On An Island. L’acceptació popular estranya fins i tot a la casa discogràfica, perquè On An island es tracta d’un disc més aviat lent i trist, format per llargues, lànguides i evocadores cançons. Doncs bé, potser perquè Europa està en crisi, el cert és que se’n venen milers de còpies gràcies a un públic àvid de consumir qualsevol producte relacionat amb Pink Floyd. Tot això esperona Gilmour a sortir de nou a la carretera. No fa, però, una gran gira, sinó uns pocs concerts que d’alguna manera resumeixen la seva carrera en solitari formada per només tres discos. Això sí, les actuacions estan convenientment farcides dels grans èxits de Pink Floyd i, fins i tot, en alguna ocasió puja a l’escenari Rick Wright poc abans de morir. El resultat de tot això és aquest esplèndid Live in Gdansk, un doble disc que inclou peces que ja formen part de la tradició musical d’occident, com Shine on Your Crazy Diamond, Speak to Me, Time, una llarga i exquisida versió d’Echoes, i Wish You Were Here, entre d’altres. Aquest doble cd es pot adquirir sol o bé en una caixa que inclou dos dvd’s amb la totalitat del concert gravat a la ciutat polonesa de Gdansk. Tot i l’espectacularitat de l’espectacle, el concert de Gilmour és intimista, senzill, de poc soroll i molts matisos. Hi ajuda el fet d’estar acompanyat del guitarrista Phil Manzanera, de Rick Wright i de la Baltic Philharmonic Symphony Orchestra.

Fitxa tècnica:

Live in Gdansk. Tres versions: doble cd / caixa especial amb 2 cd + 1 dvd del concert / caixa amb dos cd + dos dvd que inclou el concert i extres
Pack: El més interessant és el doble cd + doble dvd. En aquest cas, el primer dvd inclou tot el concert, de dalt a baix, mentre que el segon dvd està format per un documental sobre Gilmour, onze bonus tracks (cançons no incloses ni en el disc ni en el concert), jam sessions, entrevistes, col·laboracions amb altres artistes...
Durada: depèn de la versió
Preu: de 18 a 45 € aprox. depenent de la versió
Valoració: ****


Secció 45 RPM

L’obligació de ser algú (La Brigada) 

Grup vilanoví format pel guitarrista, cantant i compositor Pere Agramunt, Miquel Tello al baix (també col·laborador dels Gentle Music Men), Magí Mestres a la trompeta, Ricard Parera a la bateria i David Charro als teclats. Agramunt, de 31 anys, defineix la seva música de “pop amb influències del folk nord-americà que pot semblar country”. Aquesta és la particular definició que fa Agramunt de la seva música. N’hi ha una altra de més senzilla i curta: qualitat. Això és La Brigada, un grup de música de qualitat i sense complexos, que han passat de cantar en anglès al català demostrant que la nostra llengua té un espai propi en el món de la música pop, que han gravat un primer disc per a un segell discogràfic britànic, que es mantenen fidels a un estil i que no els cal fer experiments per triomfar. Agramunt m’ho va dir una vegada en una entrevista que li vaig fer, i la seva frase m’ha quedat gravada: “el nostre objectiu no és omplir estadis, sinó fer música, i música que ens agradi a nosaltres”. Amb aquesta filosofia ja han aconseguit actuar al Primavera Sound, Faraday, Poparb... El seu primer disc conté onze cançons que són com joies, pop en estat pur, que en diuen ells, que s’assembla als últims discs de Ray Davies però que al meu parer l’única influència que té és la de la bona música de sempre. Sí, La Brigada fa bones cançons i, sobretot, són honestos amb la seva música, no enganyen ningú. És el que té poder ser un mateix sense l’obligació de voler ser algú. I tu, a què esperes per comprar-te el disc? Valoració: ****

One Kind Favor (BB King) 

Llegenda viva del blues, BB Kind, als seus 83 anys, torna a la carretera amb un nou disc sota el braç. A diferència de les seves anteriors obres, totes elles menors des d’un punt de vista musical, BB King recupera el pols amb aquest magnífic One Kind Favor que beu directament del blues dels anys 70, l’època en què aconsegueix l’èxit internacional gràcies a cançons com Lucille i al seu ja famós Live in London. Produït per T Bone Burnett, One Kind Favor conté cançons clàssiques de bluesmans com John Lee Hocker, T-Bone Walker (un dia d’aquests en parlarem, d’aquest músic) i Lonnie Jonson. L’altre encert d’aquesta obra és la banda que acompanya BB King, que està formada pel pianista Dr. John, el baixista Nathan East (actual col·laborador d’Eric Clapton) i el bateria Jim Keltner (Joe Cocker, Elton John, Leon Russell...). Amb un guitarrista i cantant com BB King, amb una banda tan competent i efectiva com aquesta i unes cançons de blues esdevingudes clàssiques es pot dir clarament que estem davant d’un dels millors discos de l’any el qual, perquè negar-ho, gairebé voreja l’excel·lència. Valoració: ****

The Cosmos Rocks (Queen & Paul Rodgers) 

Abans de fer la corresponent ressenya del nou disc de Queen convé explicar algunes coses. Quan se’m va oferir la possibilitat de fer una secció de novetats discogràfiques a Vilanova Digital em vaig proposar seguir les passes de la crítica literària francesa, que té com a prioritat només ressenyar aquelles obres que l’autor de la crònica considera que són bones o que tenen un valor afegit que va més enllà de les qüestions purament formals i estilístiques. La crítica especialitzada francesa, i la que també surt a diaris i revistes, gairebé mai critica obres considerades “dolentes”, senzillament aquestes s’ignoren. Així, quan un lector veu que d’una novel·la (o disc o pel·lícula) no se’n diu res ja entén que no paga la pena. Aquest va ser el criteri pel qual vaig optar i no pel de la crítica espanyola, on sovint té més pes i espai el sang i fetge que no pas la crítica positiva i constructiva. D’aquí que totes les ressenyes discogràfiques que he fet fins ara tinguin, la gran majoria, entre quatre i cinc estrelles, perquè l’objectiu d’aquesta secció és oferir al lector aquelles novetats musicals de qualitat, que tenen un interès, sigui quin sigui el seu estil i l’origen dels seus intèrprets. Això sí, tot això des del meu punt de vista, naturalment, com també per una decisió estrictament personal vaig decidir que aquí no hi tindrien mai cabuda els productes dolents i/o de baixa qualitat. Doncs bé, tenint en compte tot el que he explicat, cal fer una ressenya del nou disc de Queen amb el cantant Paul Rodgers? La resposta és no. Valoració: *

The Anthology (Return to forever) 

Return to forever és un dels grups clau dels anys 70, no només per la qualitat dels seus intèrprets i de les seves composicions, sinó també perquè la música d’aquest grup va representar un salt endavant en l’evolució del jazz. Format en la seva primera alienació pel pianista Chick Corea, el guitarrista Al DiMeola, el baixista Stanely Clarke i el bateria Lenny White, Return to forever va posar els ciments del que anys més tard es coneixeria amb el nom de jazz-fusió i que va donar origen a d’altres grans grups, com la Mahavishnu Orchestra, Weather Report i, a casa nostra, els recentment ressuscitats Pegasus. Arran d’una gira aquest estiu, Corea i DiMeola van entrar de nou a l’estudi de gravació per escollir les cançons que formarien part d’aquest doble recopilatori. La feina de Corea i DiMeola, però, no va acabar en escollir cançons, sinó que van fer un intens treball de producció i remasterització d’unes peces que ja tenen més de tres dècades. El resultat ha estat un doble cd de 20 cançons extretes dels primers -i fonamentals- quatre discos del grup, Hymn of the Seventh Galaxy (1973), Where Have I Known You Before (1974), No Mystery (1975) i Romantic Warrior (1976). A través d’aquest disc us aproximareu a un dels grans grups de jazz dels anys 70 i, al mateix temps, coneixereu la banda sonora d’una generació que va fer de pont entre el jazz clàssic i la fusió actual. Això sí, és una música que perquè agradi requereix del seu temps. Valoració: ***

A las cinco en el Astoria (La Oreja de Van Gogh) 

El grup de música d’origen basc La oreja de Van Gogh continua apostant per les cançons de melodia fàcil i encomanadissa amb arranjaments de qualitat. Certament, però, el grup ha perdut capacitat de convocatòria i atracció amb la fugida de la seva cantant i cap visible, Amaia Montoro, tot i que la seva substituta té el mateix timbre de veu. Però aquí acaben les coincidències, perquè la nova cantant Leire Martínez no és Amaia, i potser per tornar a evitar comparacions odioses s’agrairia que en propers treballs discogràfics aparqués la imitació i l’autoplagi per convertir-se en una cantant feta i dreta. En un grup de música (i en la vida en general) no és important tenir la mateixa veu que el teu predecessor, sinó treballar una personalitat pròpia. És en aquest sentit on La oreja de Van Gogh ha fracassat; intentar imitar una cantant que ja ha marxat en comptes d’aprofitar el talent d’una jove promesa com és Leire Martínez és un greu error. A veure si en el futur són capaços de corregir el rumb. Valoració: **

The Complete EMI Recordings (David Oistrakh) 

Injustament i incomprensiblement desconegut a casa nostra, com tants altres artistes, David Oistrakh (1908-1974) és un dels violinistes per excel·lència de la segona meitat del segle XX. Junt amb el violoncel·lista Mstislav Rostropovich, el director d’orquestra Herbert von Karajan i els pianistes Vladimir Ashkenazy i Sviatoslav Richter, Oistrakh forma part d’una tradició musical europea nascuda professionalment a la postguerra que combina a la perfecció tècnica i sentiment. Oistrakh forma part, a més, de l’escola clàssica russa de tota la vida, amarada de virtuosisme i apassionament que li val el reconeixement del públic, però no pas el del règim comunista. Per aquest motiu desenvolupa bona part de la seva carrera professional a Europa i als Estats Units. I sort d’això, perquè gràcies a aquest exili grava als anys 60 la seva millor discografia a la casa EMI, de Londres, i és precisament ara que aquests enregistraments surten de nou a la llum en una caixa de 17 cd’s a un preu realment excepcional de 58 euros. En aquest box set perfectament equipat amb el corresponent llibret biogràfic, fotografies i bonus de tota mida i color, hi ha una selecció de les millors interpretacions d’Oistrakh i, per extensió, una de les millors representacions de la música clàssica de tots els temps. Destaca sobretot la gravació del Triple Concert de Beethoven amb Karajan, Richter i Rostropovich (encara ara una referència) i les seves interpretacions de Prokofiev, Khachaturian i Xostakovitx. Precisament aquests dos darrers compositors van dedicar el seus respectius concerts per a violí i orquestra a David Oistrakh. Una gran obra, per als amants de la música clàssica i, també, de la bona música. Valoració: *****

22 Dreams (Paul Weller) 

Vet aquí una de les sorpreses de l’any. El cantant i guitarrista Paul Weller ha tret al mercat un dels seus millors discos format per 22 cançons de gran profunditat lírica i intens calatge musical. L’exlíder de The Jam i, posteriorment, dels The Style Council, va iniciar als anys 90 una erràtica carrera en solitari que va sobreviure gràcies a l’ajut dels seus amics The Who i a actuacions i col·laboracions vàries. Però amb el canvi de segle sembla que Weller recupera la trempera compositora. El seu disc Heliocentric impacta entre la comunitat mod, i el posterior Illumination el dóna a conèixer a un públic més ampli però exigent, lluny de la massa consumidora de cançonetes de Jennifer López. 22 Dreams és un regal per a l’oïda, un disc rodó format per mitjos temps, balades intimistes, Brit-pop de la tota la vida, una pinzellada de jazz i una mica de blues. Col·laboren en aquesta obra mestra Noel Gallagher i Gem Archer d’Oasis, Graham Coxon de Blur, Steve Cradock dels Ocean Colour Scene i l’exguitarrista de Stone Roses Aziz Ibrahim. Valoració: ****

L’all ho és tot pels anglesos (Estanislau Verdet) 

També en aquesta secció hi tenen cabuda les propostes més agosarades, cutres i freakies del panorama musical. A Catalunya d’aquestes propostes també en tenim, i si no, recordeu els primers discos de la Trinca i, anys més tard, els d’Albert Pla. Doncs bé, sembla que el relleu generacional ha arribat de la mà d’Estanislau Verdet. Creador del lletgisme com a matèria artística, Verdet es va donar a conèixer amb un primer disc titulat Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest (2006) que contenia perles com ara Oda al Fluimocil, Per fer país insultem en català i Farsant per la font del gat. Ara ataca de nou amb L’all ho és tot pels anglesos, i sembla que el seus primers singles són La vida em passaria al teu coll (Live at Zimbabwe), Un finlandès nascut al Congo i El xotis dels pronoms fobles. Col·labora en aquest disc Quimi Portet i Tomàs Molina (sí, l’home del temps de TV3!). Qui vulgui aprofundir en el personatge pot entrar a la seva pàgina web http://www.estanislauverdet.com  
Valoració: inclassificable


Criteri de valoració

Obra mestra: ****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.