Selecció novetats discogràfiques (VI)

Secció 33RPM

Festival de crooners

Nothing but the best (Frank Sinatra)

Qui no ha somniat mai amb la ciutat dels gratacels mentre escoltava New York, New York? Qui no ha ballat mai amb Strangers in the night? Qui no recorda el final de la pel•lícula Space Cowboys quan escolta Fly me to the moon? Qui no s’emociona amb My way? Qui no adora els Estats Units amb cançons com My kind of town? Frank Sinatra, la veu, el crooner per excel•lència, el mite, l’actor, el seductor... Ningú com ell i les seves cançons està tan lligat a l’imaginari col•lectiu, a les celebracions, als moments íntims, a la vida de tots i cadascun de nosaltres. Sinatra agrada als avis, als pares, al germà gran, a les nòvies, als actors, a les dependentes, als gàngsters, a les floristes, a tothom. Sinatra i George Gershwin són la punta de llança de la cultura musical dels Estats Units que ha esdevingut global.

Sí, Sinatra és la veu dels nord-americans, i per això, ara que fa deu anys de la seva mort, ha sortit un immens disc que tothom hauria de tenir a mà perquè les cançons que inclou formen part de la nostra banda sonora personal i col•lectiva. Nothing but the best conté 22 cançons, les millors, les més conegudes, l’abecedari bàsic de Sinatra, i una peça inèdita, Body and soul, totes elles convenientment remasteritzades de tal manera que sembla que hagin estat gravades avui mateix. Aquest nou disc recopilatori va acompanyat també amb un dvd extra d’un pletòric Sinatra actuant al Royal Festival Hall interpretant, entre d’altres, The lady is a tramp, I’ve got you under my skin (una de les meves preferides) i Something, del Beatle George Harrison. El concert, de 50 minuts de durada, mostra “the voice” en estat de gràcia i en plena forma acompanyat d’una bellíssima Grace Kelly que presenta l’acte davant la flor i nata de l’època.

I si sou uns autèntics fans del crooner més famós de la història esteu de sort, perquè com a complement d’aquest Nothing but the best ha aparegut també el cd Sinatra at the movies amb 20 cançons que van ser utilitzades com a banda sonora de les pel•lícules en les quals Frank Sinatra també hi va participar com a actor. Destaquen, per citar-ne algunes, les peces més conegudes de High Society, Levando anclas i un llarg etcètera d’un cantant que ha esdevingut una icona dels Estats Units, que actualment és com dir també de tot el món.

Crooners catalans

Per acabar, i pels interessats en l’herència musical de Frank Sinatra a casa nostra, destacar el cantant Xavier Piqué (res a veure amb l’exministre vilanoví) que acaba de treure al mercat un molt bon disc titulat Concert Sinatra al Palau. És la segona vegada que Piqué s’encara al cançoner de “la veu”, ja que l’any 1999 va publicar un molt recomanable Concert Sinatra a l’Auditori. Ara, en aquest nou disc gravat en directe al Palau de la Música, Piqué s’acompanya d’una big band ampliada amb una generosa secció de corda per interpretar cançons com Stranger in the night o Let me try again.

També el menorquí Cris Juanico, que alguns recorden per ser la veu dels Ja t’ho diré, s’ha afegit a la moda dels crooners. Juanico publica Tot de mi, un disc on canta estàndards de jazz acompanyat de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics de Barcelona. És la segona vegada que l’excantant dels Ja t’ho diré juga a fer de crooner, ja que fa uns anys va versionar cançons del mateix Sinatra, Ray Charles, Duke Ellington, Cole Porter... traduïdes al català. El resultat va ser un notable Vola’m sa lluna que té ara continuació amb aquest recent Tot de mi.

Fitxa tècnica:

Nothing but the best (Frank Sinatra). Hi ha la versió d’un sol cd (15 euros) o bé acompanyat d’un dvd amb un concert gravat al Royal Festival Hall (18 euros).
Sinatra at the movies (Frank Sinatra). Disc de 20 cançons d’algunes de les pel•lícules més famoses de Sinatra interpretades per ell mateix.
Concert Sinatra al Palau (Xavier Piqué). Si Piqué hagués nascut als Estats Units seria un crooner reconegut i admirat. La seva veu és càlida, la tècnica apurada i les versions que fa de les cançons de Sinatra commouen. És la segona vegada que Piqué s’encara a Sinatra, i ara ho fa amb més trempera i nervi
Tot de mi (Cris Juanico). Continuació de l’exitós Vola’m sa lluna en què un inspirat Juanico versionava estàndards de jazz nord-americans

Secció 45 RPM

Blancanieves se despide (Blenda) 

Blenda és el nou grup de pop vilanoví format per tres dels antics membres de No Nem Bé, una banda de final dels anys 90 que va aconseguir un èxit sonat i inesperat. Amb només dos anys van tenir temps de guanyar el concurs de maquetes d’Enderrock i un dels premis de la música lliurats per la Sgae. També van publicar un disc, titulat Unisex, influït per la música “indie” britànica i que va comptar amb la producció del guitarrista de Sopa de Cabra Josep Thió. L’època dels No Nem Bé és recordada pels actuals supervivents del grup com “de bogeria” i de “tenir la sensació de tocar sostre”. Ara, però, hi tornen, però en castellà. La cantant Laura Casas, el guitarrista Marc Mateo i el bateria Gerard Pla signen aquest Blancanieves se despide que representa, com indica el títol, el pas definitiu a la maduresa artística. Bones melodies, arranjaments sòlids, un single com Panorama que s’enganxa a la primera i bones cançons com Iceberg i Y de pronto anochece configuren un bon disc de debut. De moment, l’èxit els somriu: aquest estiu han actuat de teloners en la gira espanyola dels B-52’s. Blenda és un dels grups vilanovins actuals amb més projecció i futur, conjuntament amb La Brigada, Gentle Music Men i els Tokyo Sex Destruction. Per cert, i per acabar, dues curiositats. Blenda és una paraula que s’escriu igual en català i en castellà i significa, literalment, “mineral del qual se n’extreu el zinc”. La segona curiositat és que el videoclip de Panorama s’ha rodat íntegrament a la carpa de circ “la Vela” i el podeu veure a Vilanova Digital clicant aquí: http://www.vilanovadigital.com/espais/cultura/viewdoc.asp?iddoc=20082  
Valoració: ***

Perfect Symmetry (Keane) 

Amb només tres discos sota el braç els Keane s’han consolidat com una de les bandes més respectades del panorama pop anglosaxó. El seu disc de debut Hope & Frears va tenir tal impacte que va sorprendre fins i tot als membres del grup, un insòlit trio sense guitarrista format pel cantant Tom Chaplin, el pianista Tim Rice-Oxley i el bateria Richard Hughes. Hopes & Fears conté encara algunes de les millors cançons de Keane, com Somewhere only we know, This is the last time, Everybody’s changing i Bedshaped, les quatre número 1 al Regne Unit i a bona part de l’Europa continental. Amb el segon treball discogràfic, Under the Iron sea, van aconseguir batre el rècord dels deu milions de còpies venudes en una època en què tothom utilitza “la mula” per “baixar-se” música gratuïta. Ara, amb Perfect Symmetry, els Keane arrodoneixen la seva exitosa trajectòria iniciada fa només vuit anys. Aquest nou disc actualitza la música pop dels anys 80 afegint-hi un plus de qualitat, melangia i maduresa que ha trencat les barreres dels més reticents, com la de la crítica especialitzada de la revista Rolling Stone, que el considera el millor treball de la banda publicat fins ara. Keane ha ampliat el seu espectre sonor, la producció recorda cada vegada més la de Coldplay, i les col•laboracions de músics d’estudi aporten un so més complet gràcies a les guitarres, saxo i cordes. Els Keane s’han fet grans, en tots els sentits.Valoració: ****

Ode to J. Smith (Travis) 

Sisè disc de la banda escocesa de Glasgow després de l’exitós The boy with no name. Aprofitant aquest moment dolç de la seva carrera artística, el quartet Travis dirigit per Fran Healy aprofundeix en la línia encetada en el seu anterior disc que combina grans èxits pop amb d’altres cançons de tall més rocker. El que més m’agrada d’aquest grup és que són honestos amb la música que fan, no s’han doblegat a res ni a ningú. Des del seu primer disc han tingut una línia clara, la de fer rock amb pinzellades melòdiques pop, alguna balada i mitjos temps aptes per a tothom. I la fórmula, de moment, els funciona, perquè ja porten venuts deu milions de discos. Aquest Ode to J. Smith només té dues pegues: la primera és la sensació de segona part, com si fos un disc confeccionat en base a cançons descartades de The boy with no name i que, com que aquest darrer era tan bo, doncs el nou també ho és. Però sí, la sensació de segona part hi és. I la segona pega és la portada: però a qui se li acut fer una portada així? Era un dissenyador amic dels Travis a qui devien diners? Valoració: ***

Concerts per a piano i orquestra (Ludwig van Beethoven) 

Dos pianistes russos de dues generacions completament diferents s’encaren als concerts per a piano i orquestra de Ludwig van Beethoven. Evgeny Kissin és un pianista de tècnica irreprotxable i impecable solidesa que interpreta de manera magistral els cinc concerts de Beethoven. Acompanyat per la Simfònica de Londres sota la batuta de Sir Colin Davis, aquests tres cd’s dedicats a Beethoven faran les delícies dels aficionats no només a la música clàssica, sinó de tots aquells que sense prejudicis vulguin escoltar unes peces de gran bellesa fonamentals en la història de la cultura centreeuropea de la qual els catalans, en part, en som també hereus. L’altra versió d’aquests concerts va a càrrec de Mikhail Pletnev, un jove pianista que no deixa indiferent ningú a causa de les seves sorprenents interpretacions, que sovint ratllen l’exageració. L’Orquestra Nacional Russa, dirigida per Christian Gansch, ajuda a l’hora de donar a aquests concerts un aire més eslau, més fosc... en definitiva, visió més russa de Beethoven. Els concerts per a piano de Beethoven interpretats per Kissin han estat publicats per la discogràfica anglesa EMI i els de Pletnev per l’alemanya Deutsche Grammophon. Totes dues versions són excel•lents. Valoració: ****

Pollini Plays Chopin (Maurizio Pollini) 

El pianista italià Maurizio Pollini és un dels últims grans intèrprets de música clàssica europeus del segle XX. Desapareguts Karajan, Richter, Rostropovitx i Oistrakh, Pollini és el darrer d’una generació que va influenciar centenars d’intèrprets de música clàssica gràcies a les seves acurades gravacions i impactants actuacions. Especialista en Chopin, Pollini té bona part de l’obra del compositor polonès gravada a la discogràfica Deutsche Grammophon. Són discos que es continuen venent a bon ritme gràcies als milers d’estudiants de piano que els tenen com a referent. Els estudis, valsos, impromptus, mazurques, balades i sonates de Chopin són a totes les cases dels joves pianistes i conservatoris que es vulguin seriosos. Ara, al final de la seva carrera, Maurizio Pollini s’asseu de nou davant del piano per oferir algunes interpretacions de conegudes peces de Chopin que ja havia gravat en anterioritat. La gràcia d’aquest cd és desxifrar les diferències de matisos i d’interpretació que s’amaguen en una obra executada pel mateix pianista amb trenta anys de diferència. El resultat és sorprenent. Valoració: ****

Juntos para siempre (Bebo & Chucho) 

Pare i fill pianistes cara a cara. Un disc a duo que és un compte personal pendent entre dos dels més coneguts intèrprets de jazz cubans als quals ja no cal demostrar res. No és el millor disc que han fet, cap dels dos, però quedarà en la memòria dels amants del gènere com el primer (i potser únic?) disc conjunt entre pare i fill. Les peces interpretades són clàssics cubans, com Tres palabras, La gloria eres tú o Sabor a mí, i alguna composició pròpia, Descarga Valdés, La rareza del siglo i Preludio para Bebo. El resultat és un bon disc de jazz cubà, amb dos excel•lents intèrprets que quedarà com una emotiva anècdota a les seves respectives carreres artístiques. Valoració: ***

Offering (Marc Ayza) 

Marc Ayza és un dels bateries de jazz catalans amb més projecció i currículum internacional. Durant anys ha estat un reconegut músic d’estudi sol•licitat per les grans patums, com Raynald Colom i Perico Sambeat, entre d’altres. Ara, Ayza publica el seu segon disc acompanyat d’una banda de músics nostrats que et deixen clavat a la butaca. Roger Mas (piano), Helios Peñalver (plats) i Tom Warburton (contrabaix) dirigits des de la bateria per Marc Ayza i acompanyats d’una potent secció de vents, coristes i percussions, han gravat un gran disc de música negra on s’hi barreja el jazz tradicional amb el funk, les melodies pop anglosaxones, el soul i el hip-hop. Tot plegat una barreja seductora que fa que aquest Offering sigui un dels discos més sorprenents, impactants i recomanables d’aquest any 2008 que ja acaba. Si us agrada la bona música i no teniu prejudicis aquest és el vostre disc. Gravat a Nova York, Offering és un treball inspirat, ben fet, ben interpretat, cuidat fins al mínim detall, amb bones cançons i bons col•laboradors. És genial, senzillament genial. Si t’ha agradat, Ayza té un primer disc titulat Deejah que data de 2004 i on ja s’intueix que arribaria lluny. El que no em pensava és que ho faria tan ràpid! Valoració: *****

Maestro (Taj Mahal) 

Els vilanovins vam tenir l’oportunitat de gaudir d’aquest guitarrista nord-americà gràcies al Fimpt de 2002. Veterà del blues, Taj Mahal trenca per fi un silenci discogràfic que ha durat cinc anys amb aquest Maestro que ja es pot considerar un dels seus millors treballs. Sembla que això de la tercera edat prova força, i si no que li preguntin a Clint Eastowood, el qual està fent ara les seves millors pel•lícules, o a BB King, que amb 83 anys ha gravat un esplèndid One Kind Favor aquest mateix any. A Taj Mahal també li prova, això d’acumular anys, perquè Maestro és un gran disc, dels millors que ha fet mai. Conté dotze cançons “accessibles a tots els públics que tant es poden ballar com escoltar gràcies a la seva varietat de ritmes”, segons explica el mateix guitarrista nord-americà guanyador de dos Grammy’s. El disc és una cruïlla de músiques del Carib, continent africà i Mississippi passades pel sedàs del blues, rhythm & blues, soul, world music i reggae. Pel que fa als artistes convidats, destaca Ben Harper, Jack Johnson, Los Lobos i Ziggy Marley, entre d’altres. Si t’agrada la bona música negra aquest l’has de tenir. Valoració: ****

Break Up the Concrete (The Pretenders) 

La banda liderada per la cantant Chrissie Hynde hi torna després d’uns anys sense gravar cap disc tot i que no ha deixat d’actuar mai en grans escenaris. Ara fa uns anys els catalans els vam poder veure de teloners del concert que van fer els Rolling Stones a l’Estadi Lluís Companys. És un exemple que els Pretenders no s’han retirat mai del tot, i això es nota en aquest nou Break Up the Concrete. Sense ser cap obra mestra els Pretenders signen un bon disc, ben gravat, amb bones cançons, amb una Hynde en plena forma i una banda amb molt de rodatge que sona potent i competent. Potser hi falta un parell de singles amb ganxo, però en general es pot qualificar la nova obra dels Pretenders de digne i professional. Sembla, doncs, que el grup d’èxits tan sonats com Don’t get me wrong té corda per a estona. Valoració: ***

Keith Emerson Band featuring Marc Bonilla 

Servidor de vostès sempre ha tingut una especial admiració cap al mag dels teclats, el senyor Keith Emerson, conegut popularment per ser el líder dels grups de rock simfònic The Nice i, sobretot, del trio ELP (sigles que volen dir Emerson, Lake & Palmer). Admirat per la seva tècnica i habilitat i capaç d’interpretar qualsevol partitura que se li posi al davant, Emerson va començar tocant a pubs i locals nocturns per acabar omplint estadis. Les seves actuacions en directe, amb apunyalament de teclats inclosa, li va valdre ser definit com el Hendrix dels teclats amb qui, per cert, va estar a punt de formar grup. Milions de discos venuts amb ELP i uns quants número 1 arreu del món (gràcies, en part, a les conegudes versions que va fer de clàssics com Honky Tonk Train Blues i Peter Gunn i, sobretot, a la balada Lucky Man) va situar Emerson com el millor pianista de rock de la història. Arran de la dissolució d’ELP el 1980, Emerson es va agafar la vida amb tranquil•litat i es va centrar en la composició de bandes sonores (Inferno, Nighthawks, Harmagedon...) amb algun escadusser disc en solitari d’escàs ressò tot i la seva qualitat (Honky, Changing States...). A final dels anys 90 va ressuscitar de nou els ELP amb la gravació d’un nou disc, Black Moon, i una posterior i exitosa gira que no va tenir continuïtat perquè Emerson va preferir tornar a reemprendre els seus projectes personals. El cop de timó definitiu arriba ara amb la gravació d’un disc de rock amb una nova banda coliderada pel guitarrista i cantant Marc Bonilla. El resultat és un cd de 19 cançons que de fet és una mateixa peça dividida en parts que dóna com a resultat un fil argumental comú amb múltiples variacions. Funciona molt bé, i de rock simfònic ja no en queda res: aquí el que hi ha és jazz, hard rock (la guitarra de Bonilla és molt contundent), boogie woogie i alguna balada d’impacte. El cd va acompanyat d’un dvd d’un concert recent de la banda gravat a Hongria. Valoració: ****

Etxea (Kepa Junkera) 

Què tenen en comú els cantants Lluís Llach, Miguel Bosé, Loquillo, Andrés Calamaro, Santiago Auserón, Teresa Salgueiro, Miguel Ríos, Maria del Mar Bonet i Pau Danés? Doncs la resposta és l’èuscar. Sí, ho heu llegit bé, fins a un total de 42 cantants de l’Estat Espanyol participen en el nou disc de Kepa Junkera titulat Etxea, i tots ho fan cantant en èuscar. És, aquest, un doble cd de cançons tradicionals basques adaptades pel mateix Junkera i en el qual hi participen, a part dels 42 cantants, fins a 15 músics de la categoria de Michel Camilo i Chano Domínguez. El resultat és senzillament sensacional i impactant. Escoltar a Miguel Bosé cantant en èuscar és insòlit, com ho és també el trio format per Calamaro, Urrutia i Loquillo a Oh Pello Pello, la cançó promocional d’aquest gran disc. Segons diu la publicitat, tots aquests artistes es van oferir per participar en el que fins ara és el millor disc de l’acordionista Junkera, el qual també té molts fans a Vilanova arran dels seus concerts al Fimpt. Qui vulgui aprofundir en el tema pot entrar a la web oficial de Kepa Junkera (http://www.kepajunkera.com ) on s’explica la història d’aquest disc que no deixa de ser un grans èxits de la cançó popular basca interpretada per artistes amb diferents accents però una mateixa sensibilitat musical. Extraordinari. Valoració: *****

Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.