Selecció novetats discogràfiques (VII)

Secció 33RPM

A Kind of Blue ja té 50 anys

Pocs músics poden presumir d'haver canviat el rumb del gènere que practiquen diverses vegades al llarg de la seva carrera artística. El trompetista nord-americà Miles Davis (1926-1991) és un dels pocs que ho va aconseguir, i no una, sinó diverses vegades. Davis va ser el precusor del cool, del free jazz i del jazz elèctric, de l’experimentació, però també de la fusió amb el rock, el pop i el funk. I és que el músic nascut a St. Louis va vertebrar el jazz durant la segona meitat del segle XX i encara avui la seva referència segueix marcant la pauta de les noves generacions.

De Miles Davis es podrien destacar molts discos, gairebé tots ells essencials per comprendre l’evolució del jazz, però n’hi ha alguns d’imprescindibles per a tots aquells que vulguin presumir de tenir a casa una discografia mínimament decent. És el cas del primer gran èxit de Miles Davis, Birth of the cool (1949), i els de la seva etapa denominada clàssica que correspondrien als discos, entre d’altres, ‘Round about midnight (1955), Cookin’ (1956), Miles Ahead (1957), Milestones (1958), Porgy & Bess (1958) i Sketches of Spain (1959). Però també cal destacar les gravacions dels seus directes dels anys 60 amb quartets i quintets que incloïen la flor i nata del jazz del moment, com ara Wayne Shorter, John Coltrane, Bill Evans i Herbie Hancock; la seva etapa de fusió amb el rock simbolitzada per In a silent way (1969), Bitches Brew (1969) i On the Corner (1972) al costat del guitarrista John McLaughlin i dels pianistes Chick Corea i Joe Zawinul; la seva etapa psicodèlica i elèctrica dels anys 70 només apte per a fans acèrrims i, finalment, el seu encontre amb el baixista Marcus Miller amb qui va signar els seus darrers èxits. D’aqueta etapa destaca We Want Miles (1981), You’re Under Arrest (1985), Tutu (1986) i Amandla (1989), discos de melodia pop i ritme funk que converteixen la figura del trompetista en una icona de la modernitat.

Enmig de tot això, el disc Kind of Blue, de 1959. Quan Miles Davis va entrar a l’estudi acompanyat de John Coltrane i Julian Adderly (saxos), Wyn Kelly i Bill Evans (piano), Paul Chambers (baix) i James Cobb (bateria) per gravar cançons com So What i Blue in Green poc es podia imaginar que esdevindrien referents en la història de la música. Kind of Blue és la consagració de Miles Davis, dels contractes milionaris amb unes condicions i privilegis com mai no havia tingut fins llavors un jazzista, i encara menys un músic negre. És també l’època en què Davis es va convertir en motiu d'orgull per a la població negra nord-americana, fins al punt que el seu nom es va posar de moda entre els nadons.

Kind of Blue és el disc més venut de l’era moderna del jazz i l’obra que ha servit per iniciar en la matèria milions d’aficionats. Ara, que es commemoren els seus primers 50 anys, la discogràfica Sony acaba de publicar una caixa per a col•leccionistes amb la butxaca plena. Un luxe malauradament a l’abast de pocs; per a la resta, escoltar el cd original de Kind of Blue ja és tot un consol.

Fitxa tècnica:

50th Anniversary Kind of Blue (Collectors Edition)
Pack bàsic: Inclou cd original remasteritzat de Kind of Blue amb alguns bonus tracks + un segon cd amb preses alternatives i cançons en directe, inèdites o cares b
Pack edició especial. El mateix que en l’anterior pack però augmentat amb un disc de vinil de color blau de mida real perfecte per treure la pols al tocadiscos + DVD documental sobre com es va gestar i gravar Kind of Blue + llibre de 60 pàgines amb biografia i fotos inèdites de Miles Davis + pòster + postals + reproduccions entrades concerts...
Preu pack bàsic: 30 € aprox.
Preu pack edició especial: 70 € aprox.
Valoració: ***** 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

SECCIÓ 45 RPM 

Pack Antònia Font (Antònia Font). El quintet mallorquí Antònia Font reedita dos dels seus primers discos, Alegria i A Rússia, conjuntament amb un concert fins ara inèdit. Aquesta caixa farà xalar d’allò més als cada vegada més nombrosos fans de la banda liderada pel cantant Joan Miquel Oliver que basa el seu èxit en una suggerent combinació de ritmes i melodies inscrites en el pop anglosaxó però amb unes lletres de to marcadament surrealista. A Rússia i Alegria feia anys que estaven exhaurits i només es podien trobar en els circuits de segona mà. Però els Antònia Font, que saben mimar molt bé el seu públic, han inclòs, en aquest pack, un concert inèdit gravat el 14 de març de 2003 a Artà. Es tracta d’un recital batejat amb el nom de Pareix talment una foto on es mostra la banda en versió acústica (piano, guitarra clàssica i contrabaix) en un to marcadament intimista. Finalment, dir també que ja s’ha editat el DVD del concert que els Antònia Font van oferir al Gran Teatre del Liceu el passat mes d’abril en el marc de la gira de presentació del doble cd recopilatori Coser i cantar. Els Antònia Font van estar acompanyats per a l’ocasió de la New Royal Philharmonic Cuatro Quesos Orchestra dirigida per Miquel Àngel Aguiló. Valoració: **** 

Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps (Pep Sala). Doble cd recopilatori que inclou algunes de les millors cançons del guitarrista, compositor i cantant Pep Sala, tant en la seva faceta com a colíder del grup Sau com en la seva posterior carrera en solitari. Aquí hi trobareu molt bones cançons dels divuit discos en què ha participat fins ara el músic osonenc. El primer cd està format per cançons de l’època de Sau, dels primers discos de Sala liderant La banda del bar i en solitari així com algunes rareses i inèdits. Destaca La balada de la banda del bar, Paraules, Carpe Diem, Només una cançó (cantada conjuntament amb Gerard Quintana per a la pel•lícula Rock & Cat) i la nova versió del Tren de mitjanit on la cantant Mònica Green substitueix al malaguanyat Carles Sabater. El segon disc d’aquest recopilatori està format per cançons gravades en directe la majoria de les quals extretes de l’inèdit Una nit amb orquestra. També hi trobareu peces de concerts recents de Sala amb la seva actual banda i actuant al costat d’altres artistes com a acompanyant. En definitiva, tota l’obra dispersa i introbable de Pep Sala i Sau reunida per fi en un doble cd de factura impecable, so perfecte i remasterització brillant. Valoració: **** 

Good Boys When They're Asleep (The Faces. 1999) / Some Guys Have All the Luck (Rod Stewart. 2008). Explico tot això. Els Faces va ser un grup de rock que té el seu origen en els Small Faces, una existosa banda dels anys 60 liderada pel cantant i guitarrista Steve Marriott. Quan aquest va marxar per liderar un nou grup, els Humble Pie, la resta de la banda, Ronnie Lane (baix), Ian McLagan (piano) i Kenney Jones (bateria), van decidir mantenir-se junts i actius sota el nom de Faces i amb un nou cantant i guitarrista. És així quan contacten amb Rod Stewart i el guitarrista Ron Wood, tots dos procedents de Jeff Beck Group. Sense saber-ho, aquests cinc intèrprets acabaven de fundar una de les més brillants bandes de rock de tots els temps gràcies al seu so brut, contundent, directe, enèrgic i vital. Els Faces van publicar només quatre discos d’estudi, First Step (1970), Long Player (1971), A Nod’s as Good as a Wink...to a Blind Horse (1971) i Ooh La La (1973); el directe Coast to Coast (1974), i dos recopilatoris sensacionals. Gires i èxits i més èxits van acabar per esgotar una banda de curta durada que van fer bandera de la llegenda sexe, drogues i rock & roll. El grup es dissol quan Wood entra als Stones substituint Mick Taylor i Rod Stewart inicia una irregular carrera en solitari. Ara, però, Ron Wood s’ha cansat Mick Jagger & Co. i ha trucat al seu amic Stewart per refundar els Faces i gravar un nou disc, el cinquè de la banda i primer després de trenta (trenta!) anys. Wood i Stewart de nou junts amb McLagan (quin gran pianista!), Kenney Jones i un nou baixista que substitueix al ja desaparegut Ronnie Lane. I per què explico tot això? Doncs perquè mentre esperem el retorn dels Faces, i l’oportunitat de veure’ls en directe, podeu escoltar aquest magnífic recopilatori Good Boys When They're Asleep. I, si a més de cançons dels Faces voleu escoltar-ne del seu líder, res millor que aquest nou doble recopilatori de Rod Stewart acabat de sortir del forn que inclou algunes de les millors cançons de la seva carrera en solitari (Maggie May, Sailing, Hot Legs, Da Ya Think I’m Sexy...). Valoració: ***** 

15 anys (Gossos). Doble cd + dvd que inclou el concert íntegre que va oferir el grup manresà Gossos el passat quatre d’abril a l’Auditori de Barcelona en motiu de la gira del seu quinzè aniversari. Aquest disc conté les disset cançons més conegudes del grup, com ara Corren, Tinc fam de tu, Oxigen o Quan et sentis de marbre, algunes de les quals interpretades a duo per Dani Macaco, Lax ‘n’ Busto, els Sopa Gerard Quintana i Josep Thió, i la mediàtica Beth. Natxo Tarrés (veu i guitarra), Roger Farré (baix i veu), Juanjo Muñoz (veu i guitarra) Oriol Farré (veu i guitarra) i Santi Serratosa (bateria) es troben en un moment dolç de la seva carrera, i una bona mostra és aquest gran disc, un autèntic regal per als fans del grup, que són molts, així com per a aquells que sense prejudicis vulguin apropar-se i conèixer una mica millor aquest singular grup de poprock vocal. 15 anys reuneix el bo i millor de la música de Gossos, és com un grans èxits però en directe, amb col•laboradors de luxe, un so esplèndid i unes interpretacions de gran nivell. Molt recomanable. Valoració: **** 

Objectiu: la lluna (Lax ‘n’ Busto). Segon treball discogràfic dels Lax amb el cantant Salva R. Alberch. Com en l’anterior cd titulat Relax, aquest està produït també per la nord-americana Sylvia Massi, la qual té un envejable currículum com a productora al costat de Rem, Red Hot Chili Peppers i Johnny Cash. Els Lax sonen aquí molt contundents i agressius, i potser això els fa perdre una mica els matisos que havien adquirit en l’anterior Relax i que des d’aquesta secció vaig valorar tan positivament. L’Objectiu: la lluna va una mica perdut, les cançons de ritme hard rock sonen una mica infantils i matusseres. Semblen talment un grup de barri que tot just comença, impropi per a una banda consolidada amb onze discos publicats. En canvi, és a les balades on els Lax ‘n’ Busto es creixen i demostren una gran personalitat. Llàstima que n’hi hagi tan poques... Valoració: *** 

Lo piano vermell (Pascal Comelade / Max). Vet aquí un dels artistes més singulars i amb més projecció internacional de l’actual panorama musical català. Aquest pianista nascut a la Catalunya Nord i que mai s’ha doblegat a les exigències idiomàtiques i de la indústria discogràfica publica un nou cd acompanyat d’un còmic. Es tracta, doncs, d’un llibre + cd que porta per títol Lo piano vermell i que es podria qualificar de pop minimalista acompanyat de lectura esbojarrada. Efectivament, el còmic, dibuixat i escrit per Max, se serveix de la figura de Pascal Comelade per fer-ne un personatge del tot delirant, esbojarrat i surrealista. Per acompanyar-ne la lectura res millor que escoltar el cd, titulat El Stenway de la guillotina, un disc que inclou dotze temes extrets d’alguns dels 25 concerts de la gira que va fer Comelade el 2006 amb la Bel Canto Orquestra. El resultat és un cd del tot inèdit que acompanya perfectament les imatges creades per Max. Un bombó! Valoració: ***** 

Lo més gran del món (Ai, Ai, Ai). Nou disc d’un dels grups de referència de la rumba catalana. Es tracta d’un treball vital, ple de ritme, mestís, festiu i alegre, que aposta per una rumba del segle XXI, amb pinzellades de pop, funk i electrònica, però sense perdre en cap moment el so i el ritme característic de la guitarra rumbera (conegut popularment com “el ventilador”). Aquest nou disc dels Ai, Ai Ai conté catorze cançons que l’únic que pretenen és divertir i divertir-se, sense pretensions. I és que aquest grup no necessita ja demostrar res, i potser per això, perquè ja no han de suportar cap tipus de pressió de les companyies discogràfiques ni del seu públic més exigent, el resultat és captivador. A més, els Ai, Ai, Ai és un dels pocs grups de rumba catalana que mantenen la nostra llengua -amb expressions gitanes- en les seves lletres. Tal i com està el pati és un motiu més per admirar-los. Valoració: *** 

Cuba Cugat (Xavier Cugat). Doble cd d’homenatge a Xavier Cugat, un dels músics catalans més universals i més coneguts del segle XX, com queda palès a la magistral pel•lícula de Woody Allen Días de radio. Inclou 28 cançons interpretades per alguns dels grans solistes i grups cubans del moment, com Omara Portuondo, Chucho Valdés, Enrique Álvarez, Orquesta Aragón i Bamboleo, entre d’altres. Gravat íntegrament a Cuba, aquest és un projecte de l’Associació Cultural Xavier Cugat que té com a objectiu recollir fons per poder realitzar tasques d’ajut a la infància. Els diners que es recullin de la venda d’aquest disc, així com del suport de diferents patrocinadors, serviran a aquesta finalitat tan meritòria. Llàstima que el resultat musical sigui tan discret... Valoració: ** 

Motown 50 (varis artistes). Caixa commemorativa en motiu del 50è aniversari de la fundació del segell discogràfic Motown. Són tres cd’s amb algunes de les millors peces de la discogràfica creada per Berry Gordy a la ciutat de la indústria automobilística nord-americana de Detroit que va revolucionar el panorama musical del moment gràcies a la seva decidida aposta per la música negra. A Motown es van formar algunes de les millors figures del blues, rhythm & blues i soul de la història, com The Jackson 5, Lionel Richie, Diana Ross, The Supremes, The Temptations, Stevie Wonder, Marvin Gaye... El primer èxit de Motown, Money (That’s what I want), de Barrett Strong i versionat quatre anys més tard pels sempre atents Beatles, va ser el primer d’una llarga llista que culmina el 1988 quan Gordy es ven la discogràfica a MCA per 61 milions de dòlars. És la prova que Gordy era més bon músic que no pas comerciant: MCA vendrà cinc anys més tard Motown a Polygram per 326 milions de dòlars. Aquest Motown 50 és la història viva de la música negra. Imprescindible. Valoració: ***** 

Jerusalem (Jordi Savall). Encara que sembli mentida Jerusalem significa, en hebreu, la ciutat de les dues paus, la pau celeste i la pau terrestre. Aquesta és només una de les coses que s’aprèn llegint i escoltant aquest llibre + cd elaborat pel músic Jordi Savall i escrit per l’historiador, assagista i expert en llengües i literatura hebraica i àrab Manuel Forcano. Amb aquesta edició un dels músics catalans amb més projecció internacional, el director i violista Jordi Savall, celebra el desè aniversari de la seva discogràfica AliaVox amb la qual ha editat més de 60 projectes amb unes vendes considerables tot i l’actual situació de crisi. L’aposta per la qualitat i per fer un producte cultural de primer ordre demostra que tot té el seu públic i que si una cultura es vol pretendre normal ha de tenir discos com els que elabora Jordi Savall. Valoració: ****

 

Les quatre simfonies de Johannes Brahms (Orquestra de Cadaqués). Quin goig veure iniciatives d’aquest tipus, quina alegria... Per a aquells que creguin que el país està ensorrat i que aquí no hi ha res a fer que n’aprenguin de propostes com la de l’Orquestra de Cadaqués, que tot just acaben de presentar aquest doble cd amb les quatre simfonies de l’alemany Johannes Brahms. Considerat el compositor romàntic per excel•lència, les simfonies de Brahms són una obra clau per entendre i comprendre el pas del classicisme al romanticisme i la música orquestral des del segle XIX i fins als nostres dies. La plantilla de l’Orquestra de Cadaqués, menys àmplia del que és habitual per a aquest repertori, es converteix en un instrument de luxe a les mans del director italià Gianandrea Noseda que coneix cada matís de la partitura i treu el millor de cada instrumentista. Aquesta petita orquestra va néixer el 1988 en el marc del Festival de Cadaqués. Formada per una selecció de músics de tot Europa es reuneix periòdicament per tal d'oferir en els principals cicles i festivals uns programes que es caracteritzen per interpretar clàssics de la música europea, recuperar obres importants del patrimoni cultural català i oferir estrenes de creadors contemporanis. Valoració: ***** 

Artaserse (Domènec Terradelles). Doble sorpresa. Per primera vegada es publica una òpera de Domènec Terradelles (1713-1751), un dels molts compositors catalans caigut en l’oblit i que ara un grup de valents temeraris ha rescatat per al gran públic. I aquí la segona sorpresa, aquest grupet de valents està encapçalat per Juan Bautista Otero, director de la Reial Companyia Òpera de Cambra i, al mateix temps, responsable directe del nou segell discogràfic RCOC-Records. O sigui, que en una època de crisi com l’actual encara es creen discogràfiques que, a més, aposten per la música clàssica d’autors catalans desconeguts. Valentia o bogeria? Temeritat! Quatre dades d’aquest enregistrament: Terradelles va ser un compositor barceloní que va viure bona part de la seva curta vida a Itàlia, que va crear àries d’una gran puresa i de notable èxit. Aquesta versió d’Artaserse, probablement la seva obra més coneguda, es va gravar en directe en el concert de presentació que se’n va fer l’any passat al Palau de la Música Catalana. El resultat és aquesta esplèndida capsa de tres cd’s que inclou la totalitat de l’òpera i un llibret en català (!), castellà i anglès. Després de segles d’oblit, Artaserse torna a ser una realitat gràcies a un grup de valents als quals, des d’aquí, desitjo molta sort. Valoració: ****

Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.