I Obama va llegir Nietzsche

Camí de Síndria he recordat la meva admiració juvenil per la filosofia de Nietzsche. Bé no sé si exactament per la seva filosofia o pel magma indestriable del seu pensament i el seu personatge.

Era un home poc agraciat, enganxat a passions impossibles, esclau d’una salut feble i una ment excessivament vigorosa i inconformista . És difícil tenir vint anys, estudiar filosofia i no ser víctima, en un moment o altre de la rubèola nietzscheana..

Deia Nietzsche, que no estava exactament conforme amb la placidesa conservadora i un pèl decadent dels seus coetanis, que calia invertir tots els valors. Així, com sona: posar els nostres valors morals cap per avall i ser capaços d’enfrontar-nos a la realitat amb l’alegria i la inconsciència d’un nen. Calia deixar el passat enrere, les velles idees, els antics conceptes i ser capaços d’esdevenir creatius i aportar una mirada nova del món.

 A primera vista, sembla que ara a Obama i una mica abans a George Bush i després a tota la resta de dignes representants de les institucions internacionals, els ha passat com a alguns soldats alemanys de la primera guerra mundial als quals , amb l’equip que se’ls lliurava per avançar fermament cap a la carnisseria, se’ls incloïa una versió reduïda d’Així va parlar Zaratrusta, una de les obres cabdals de Nietzsche, suposo que amb la idea de reforçar la seva voluntat guerrera i ajudar-los a abraçar el risc. 

Jo crec que un bon dia, mentre els mercats financers es desplomaven i tots els savis del neoliberalisme neocon de les darreres dècades desapareixien a Benidorm camuflats entre els turistes de l’IMSERSO, en un sala de la Casa Blanca, com si d’un Aquelarre es tractés, president entrant i president sortint i uns quants escollits que no havien pogut fugir a temps a ballar los pajaritos, van dedicar-se a una lectura col•lectiva i intensiva de Més enllà del bé i el mal, seguida de Genealogia de la Moral i rematada, ja posseïts i enmig de confessions públiques de penediment i constricció, de la recitació de l’Anticrist, totes elles obres de Nietzsche que segur que Laura Bush no havia llegit.

Així va ser que l’endemà, tots d’acord, van procedir a la inversió nietzscheana de tots els valors. Que les nacionalitzacions eren anatema? Doncs a nacionalitzar asseguradores, bancs i tot bitxo vivent! Que de cap manera ajuts públics a les empreses? Doncs ara inverteixo a la indústria de l’automòbil, en el sector immobiliari i en la mare que em va parir? Que què dieu que dèiem sobre la liberalització dels mercats i la no intervenció en economia? Cal defensar l’intervencionisme estatal com a garantia del bon funcionament dels mercats! Què el proteccionisme és dolent? Tu mira d’entrar aquí un cotxe japonès més i veuràs! Límits al dèficit públic? Vinga home! per uns bilions de dolars de més! Que l’estat no podia gastar indiscriminadament els diners públics que tan costaven de cobrar ni per assegurar les cobertures sanitàries? Donar milions a les empreses perquè els executius es reparteixin primes no és gastar, és engrassar els sistema! I la competència que neteja el sistema dels ineficients? Hòstia George, no hem fet dimitir ningú???

Ah! I acabem. Nietzsche també va dir que Déu havia mort, que ja no ens servia com a font d’explicació de la realitat, com a base moral de les nostres decisions. Era un Déu present, del que tothom se’n declarava seguidor però que tothom negava amb les seves accions quan ningú no mirava, o de paraula, quan només els escollits escoltaven.

Si, definitivament, Obama va llegir Nietzsche i el Lliure Mercat, font última de veritat i resposta a tota pregunta va encaminar-se, com el Déu cristià a l’obra de Nietzsche, tot xino-xano darrera del rei carnastoltes, al seu funeral.

PD: Camí de Síndria no vaig poder evitar de preguntar-me si Obama també acabaria llegint Lampedusa i la seva cèlebre màxima: ”cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual”. Això serà, però, una altra història.