La Directiva del Foc, un problema desenfocat

M’explico. La Unió Europea és un organisme de cooperació intergovernamental, és a dir, diferents Estats europeus s’han posat d’acord perquè certes decisions es prenguin a un nivell superior a l’estatal. Hi ha motius: existeixen nombrosos àmbits on és millor treballar plegats per assolir els objectius en lloc de què cada Estat vagi pel seu compte.

Tot i aquesta delegació de competències al Parlament Europeu (elegit democràticament per la ciutadania) el complex sistema europeu de presa decisió fa que els Estats es reservin la paraula final, mitjançat el Consell Europeu.

La Unió Europea és també un espai de lliure circulació de persones, béns i serveis (perquè així ho han decidit els Estats membres). Per aquest motiu, promou normatives (anomenades Directives) que intenten harmonitzar les diferents pràctiques, legislacions, estàndards de qualitat, normes de seguretat, etc. de forma que, per exemple, els requisits de seguretat d’un mateix producte fabricats a diferents països puguin ser equipables, o que una empresa d’un país pugui vendre els seus productes en un altre sense impediments.

Les Directives no són d’aplicació directa en cadascun dels països, sinó que existeix un procediment de transposició: els Estats han d’adoptar les modificacions legals, reglamentàries i administratives per donar compliment a la Directiva. Tot i així, les normes que s’acaben adoptant en tots els països de la UE no són idèntiques, encara que totes respecten els principis de la Directiva.

La Directiva 2007/23/CE sobre la posada en el mercat d’articles pirotècnics és una d’aquestes. Concretament, l’Article 1 diu que l’objectiu de la Directiva és “...lograr la libre circulación de artículos pirotécnicos en el mercado interior, garantizando al mismo tiempo un alto nivel de protección de la salud humana y la seguridad pública y de protección y seguridad de los consumidores, y teniendo en cuenta los aspectos pertinentes de protección del medio ambiente”. Fins aquí, tot correcte: promou la lliure circulació (una de les missions de la UE) i intenta garantir la salut, la seguretat, la protecció dels consumidors i la protecció mediambiental. De fet, un dels aspectes en els que més incideix és en el de la seguretat, és a dir, que el producte etiquetat segons la Directiva europea haurà d’acomplir uns requisits essencials determinats.

Quins problemes hi ha?. Bàsicament l’aplicació d’alguns articles faria inviable l’ús de la pólvora pels més petits (menys de 12 anys) i l’establiment de distàncies de seguretat col•lisiona amb algunes de les nostres festes de foc. Malgrat això, la Directiva preveu excepcions en el cas de festivitats religioses, culturals i tradicionals dels Estats membres.

La primera proposta de Directiva es va llançar l’any 2005, i va ser definitivament aprovada al maig de 2007, pel Parlament i pel Consell (més concretament, els representants dels Ministeris d’Indústria dels Estats). La Directiva determina un període màxim de transposició a la legislació espanyola que finalitza al gener de 2010.

Per què dic aleshores que la reacció davant aquesta problemàtica està desenfocada? Doncs, perquè es carreguen les tintes contra la Unió Europea, culpabilitzant-la inclús de ficar-se en temes que no li pertoquen, quan a qui s’hauria de pressionar és a Madrid. El govern espanyol estava en les reunions de fa uns anys en les que es va decidir aprovar aquesta Directiva i en aquell moment no va consultar amb altres administracions quines repercussions podia tenir la seva aplicació en l´ús tradicional de la pirotècnia. Aquest és el fet que cal criticar i no l’aprovació de la Directiva europea en sí.

Diferents ajuntaments hem aprovat mocions per instar al govern espanyol a que la transposició considerin les tradicions perquè els nostres diablons puguin continuar llençant la seva pirotècnia com fins ara. La pròpia Directiva preveu que s’estableixin excepcions i, probablement, la transposició les contemplarà. Per això crec que no cal alarmar-se per les conseqüències que pugui tenir sobre les nostres festes.

Deixant de banda la Directiva, no puc deixar passar l’oportunitat per comentar que les institucions europees ja estan acostumades a aquest comportament de crítica ciutadana i de deslleialtat institucional per part dels Estats. Quan Europa fa alguna cosa bé, són els dirigents estatals, regionals o locals els que es pengen les medalles; quan hi ha rebombori, és ben fàcil assenyalar a Brussel•les.

Més bé o més malament, l’enrenou d’aquest episodi pot tenir una part positiva. Ens fa evident la influència d’Europa en el nostre dia a dia. Nombroses decisions que es prenen tant lluny (amb el vist-i-plau dels Estats, repeteixo) ens afecten i, per tant, quan dintre d’unes setmanes se’ns convoqui a les eleccions del Parlament Europeu del 7 de juny, recordem que això va amb nosaltres i ens animem a votar.