Un món de colors (i algunes ombres)

Camí de Síndria vaig sorprendre’m de la meva poca sorpresa quan, en passar davant d’una escola, vaig veure’m sobrevolat per un eixam de nens i nenes de tota mena de colors i parles.
Als anys setanta, quan jo anava a escola, només un menut de pell negra i cabells arrissats s’atrevia a trencar la monotonia: es deia Roig i era un noi del Brasil. Als anys vuitanta , quan jo anava a l’institut, l’alumne més exòtic era un adolescent argentí que es deia Ariel. A finals dels vuitanta, que jo recordi, a tota la facultat de filosofia teníem una sola alumna estrangera: una alemanya que es deia Karin i que, inexplicablement, estudiava els filòsofs de l’Escola de Frankfurt a Barcelona. Als anys 90, quan jo començava a donar classes en un institut del Vallès, només recordo un estranger: es deia Kym, era Coreà i la seva família tenia un gimnàs de Tae Kwon Do. Aquest mateix institut, dos anys després que jo el deixés per venir a viure a Vilanova, va començar a rebre de forma continuada un plugim de vides d’arreu del món que va portar-lo a tenir, ràpidament, prop d’un quaranta per cent d’alumnat estranger.

L’any 2006 la immigració a Catalunya es situava en el 13,1 % i s’apropava al milió de persones.

Un món ple de colors que es completa, erasmistes i turistes a part, amb els nens i nenes d’arreu que han arribat a casa nostra a través de l’adopció internacional, un fenomen impressionant des del punt de vista social i humà, amb fortes implicacions sobre el model de família tradicional i els nostres imaginaris col•lectius i que té, encara que les seves dimensions numèriques no es puguin comparar al fenomen migratori, un impacte destacat en els entorns socials en què es produeix.

Fins a cert punt és normal que la magnitud del fenomen i la velocitat en què s’ha produït hagi despertat inquietuds i desorientació en molts catalans. No ho és tant, però, el rebuig persistent a ignorar que fenòmens similars ens han tingut com a protagonistes a nosaltres mateixos, i més d’un cop, en els darrers cents anys. Sense recular als moviments migratoris impulsats per la industrialització o al gran èxode que va provocar la guerra civil, el nostre país és incomprensible sense parar esment al gran moviment poblacional dels anys seixanta. La magnitud del fenomen migratori d’aquella època a Espanya és, mirat des de Catalunya, molt similar numèricament a l’actual. Els esforços i, de vegades, les misèries i tragèdies que van patir els seus protagonistes , així com els actes de superació humana i de solidaritat que van acompanyar-los, van ser silenciats, com un fet vergonyant per una dictadura que no dubtava a enderrocar barriades de barraques insalubres quan afectaven l’estètica d’una visita del Generalísimo o a detenir i internar a Montjuic els immigrants que arribaven en excés a Barcelona. Era una immigració en unes condicions que ara ens corprendrien i que va estendre’s als països europeus. Molts dels protagonistes d’aquells fets van optar per no traspassar aquesta memòria als seus descendents, ho fer-ho de forma tan suavitzada, que molts han arribat a pensar que mai va viure ningú als molts barris de barraques que hi havia a Catalunya o que les fotos dels emigrants arribant a Suïssa amb maletes de cartró lligades amb un cordill eren falsedats executades per actors de motius espuris. 

En aquells anys, els esforços del que avui en dia anomenem inclusió van ser liderats des de la iniciativa veïnal i sindical en una moment en què, entre els treballadors, l’adscripció de classe era un marcador identitari més important que el lloc de naixement o la llengua. El Barça esdevenia un espai simbòlic compartit i el carnet de soci un passaport per a un país que no existia a la ONU però que no es volia dividit entre catalans i xarnegos.

Podem estar orgullosos com a país, com a societat, de la capacitat d’acollida que reiteradament hem demostrat. Però de entre totes les coses que hem posat al servei de la integració i la cohesió social, l’escola i els seus professionals han estat, els darrers anys i amb diferència els que han jugat un paper més decisiu. Ho han fet, a més a més i per primer cop, amb una immigració sovint amb dificultats de comunicació i també provinent de paràmetres culturals molt allunyats. Aquesta tasca s’ha fet en un relatiu silenci, escola a escola, barriada a barriada, sovint lluitant contra demandes contradictòries de la societat, amb un esforç humà sovint més enllà de la pura professionalitat, sota pressions importants, de vegades contra la ideologia governant i sempre amb uns recursos limitats. Una escola que es troba en la base de la relativa poca conflictivitat que ha acompanyat al fenomen i que ha donat base real al discurs dels valors cohesionadors davant de les vel•leïtats xenòfobes i segregacionistes.

Ara que la riuada sembla que afluixa i que potser disminuiran les urgències potser haurem de parar-nos a pensar en el futur que potser vingui i els interrogants que l’acompanyen. Haurem de veure si l’ascensor social funcionarà amb la immigració que es quedi a viure a Catalunya, com ho va fer amb la immigració espanyola del seixanta. L’emergència d’una classe mitjana d’origen estranger serà clau com a model social i via per evitar fracassos com el francès Haurem de veure com païm els cruiximents dels serveis públics quan es perden els llocs de treballs i la xenofòbia és combustible barat pels populistes. Haurem de veure si els esforços integradors de l’escola es poden mantenir en un context de forta concentració de la població autòctona en la xarxa escolar concertada i en determinats centres de la xarxa pública. Haurem de veure, més enllà de passaports, quan de temps se li exigeix a un estranger per deixar de ser-ho i esdevenir, un cop més, part dels altres catalans. Haurem de veure si la immersió lingüística segueix essent una eina exitosa per afavorir el bilingüisme en un context comunicacional obert on el català és dilueix en un mar de televisions en castellà o, fins i tot, en la llegua d’origen de l’immigrant gràcies a la televisió per satèl•lit. Haurem de seguir amb interès les interrelacions socials que es generaran entre els fills de l’adopció i les seves famílies d’una banda i, de l’altre, els immigrants de la mateixa raça i distinta llengua i cultura. Haurem de veure quina mirada renovadora projectaran tots ells sobre la nostra societat. Haurem de veure com acceptem les parelles mixtes i la jove o el jove que encara que parli català o espanyol no pot dissimular – ni vol - una nissaga més enllà del Mediterrani. Haurem de veure què neix d’una societat fortament secularitzada com la nostra en contacte amb visons de món més tradicionals i màgiques. Haurem de veure quin paper jugaran les llengües, i el català entre elles, en un context social plurilingüe i curull d’imaginaris col•lectius i identitaris tan diversos. Què voldrà dir ser català d’aquí trenta anys?

Jo només tinc les preguntes .Potser una part de la resposta ens la pot donar Clint Eastwood a la se va imprescindible i meravellosa darrera pel•lícula: “Gran Torino”. No us la perdeu!