Amistat, identitat, narrativitat

Les aproximacions que podem realitzar al tema de l’amistat són infinites. Podem acostar-nos a l’amistat com a valor, com a sentiment, com a fenomen social, podem mirar d’aprehendre-la amb les xarxes de la psicologia, l’ètica, la literatura o l’antropologia, podem perdre’ns en la seva relació amb l’amor, l’erotisme, la política...

Una d’aquestes aproximacions relaciona l’amistat i la identitat.

Avancem la conclusió: una amistat és algú que d’una manera o altre forma part indestriable de la nostra identitat.

Allò que som, o diem que som, o creiem que som, són coses diferents i, alhora, la mateixa cosa. Qui som? Al principi som –digui el que digui l’església- ben poca cosa. De fet, som tan irrellevants que, a la infantesa, assumim, quan ja podem parlar, la identitat que ens donen els altres. És així que, quan podem, ens mirem al mirall, senyalem amb el dit i diem “el nen”. La primera identitat que tenim ens la donen els altres i la seva manera de referir-se a nosaltres. I la fem nostra. Alguns la fan tan seva que, com Juli Cèsar, segueixen parlant d’ells mateixos en tercera persona quan ja tenen edat de dir “jo”. “Jo”: una paraula extraordinària que denota una experiència i una esperança. L’experiència de ser una cosa diferenciada del món que ens envolta i l’esperança que aquesta diferenciació perduri en el temps. Comencem a ser algú assumint el que els altres expliquen de nosaltres i ens fem amos de la nostra identitat quan caiem en la ficció de creure’ns els únics narradors autoritzats de la nostra existència . Ens diem i diem als altres, ” jo sóc tal cosa i tal altre”, i d’aquest relat que construïm permanentment, sorgeix, sempre coberta d’un vel de provisionalitat, la nostra identitat.

He dit “jo sóc”, però ,en realitat, ho som tot menys quelcom en temps present. De fet, per a la identitat, el present no existeix o és irrellevant. L’experiència present només té sentit gràcies a l’experiència passada que és la que fa que el que ara passa signifiqui alguna cosa. L’experiència passada condiciona en gran manera la nostra capacitat d’anticipar el futur que és la clau de la nostra supervivència. Les experiències més recents –el present?- ens forcen constantment a reinterpretar les experiències més llunyanes, condicionant, d’aquesta manera, les futures. Finalment, els nostres anhels, expectatives i esperances per a l’esdevenidor ens porten sovint a modificar la memòria perquè no sigui un llast als nostres desigs i, en canvi, ajudi la voluntat a impulsar-nos cap els nostres objectius.

Pel que fa a la identitat i els seus elements, tot es mou permanentment. Per als més agosarats, tot canvia, tot i que en el nostre relat, per als més conservadors, alguna cosa roman.

En tot això que hem dit ens hem deixat, però, una peça clau pel tema que ens ocupa: els altres. Jo sóc jo,la meva vivència,la meva esperança i també allò que esdevinc quan m’allunyo o m’apropo a les vivències, esperances i identitats dels altres. Jo sóc jo i els jo que els altres diuen que sóc. És així que una part de nosaltres sempre viu atrapada en la vivència dels altres, de la mateixa manera que els altres formen part indestriable de la nostra vivència. Un jo meu, com una fotografia mòrbida, com un perfil oblidat al facebook, restarà per sempre més en la memòria dels altres i en els relats que d’ells i dels altres construeixin. Pot ésser un jo que jo accepti, com un fill pròdig o, tot el contrari, un jo no autoritzat, inacceptable, com unes memòries molestes, massa falses per a nosaltres en la cruesa de la seva objectivitat. I l’evidència és que tots aquest jo constitueixen el calidoscopi mòbil de la nostra identitat.

Ara podem tornar a la conclusió: una amistat és algú que de una manera o altre forma part indestriable de la nostra identitat. Una amistat és una coprotagonista del nostre relat, una part indissoluble del jo, o d’algun dels nostres jo, no d’un jo qualsevol, el que creu conèixer el kiosker o aquell conegut o aquella coneixença superficial de la feina, sinó un dels jo imprescindibles, potser superats per l’edat, potser innocent en les seves emocions, potser massa senil per agradar-nos, potser massa inconfessable o frívol, però un jo sense el qual el conjunt, el jo sóc, quedaria realment coix de sentit. D’altra banda, en justa simetria, una amistat és un jo del relat del qual formo, o m’agradaria formar, part indestriable.

Les formes emocionals d’aquesta relació són tant variables com les persones o els moments i els personatges secundaris que fan soroll reclamant els seus cinc minuts de glòria en la nostra història, infinits en una vida llarga La mort, però, com en tantes altres coses, separa el gra de la palla. Quan un amic mor, morim en part amb ell. Ja mai més existirem com a peça clau de la seva història,ni mai més podrem contrastar el relat de la nostra identitat amb el seu i, inevitablement, una part del que som es dissoldrà amb la seva memòria, de la mateixa manera que el temps dissol en l’invident sobrevingut el record dels colors que un dia va resseguir la seva mirada.