Aureli, l’imperfeccionista

Camí de Síndria he compartit un tros de camí amb un vell amic, l’Aureli, que ara es declara un defensor acèrrim de la imperfecció.

Recorda el meu amic que, quan era molt jove, era idealista: acostumava a comparar el que hi havia al món amb com creia que el món havia de ser. Com tots els idealistes, aquest exercici continuat de comparació l’abocava sempre a la frustració del padrí musicòleg obligat a sentir la fillola violoncel•lista assassinar cada Nadal, amb calma i constància, un fragment més de Bach.

Sosté l’Aureli que davant d’aquesta situació, l’idealista acostuma a optar per tres vies: es refugia en les diverses formes d’utopisme artístic o filosòfic, es llença decididament a l’activisme i persegueix la Idea, si pot ser amb el suport dels seus acòlits o, finalment, es rendeix al realisme exigit pels familiars i amics que l’estimen.

De les tres opcions, creu l’Aureli que l’utopisme passiu no és pas de les més dolentes: refugiat en la literatura, el cinema o la música, parapetat rere Marx, Gandhi o Jesús de Natzarè, l’idealista es distancia de la realitat i, amb sort, pot esdevenir un far per als que no es resignen a deixar d’actuar en aquest món, gent aquesta que només té estones comptades per dedicar-les a la profunditat de l’ànima humana. Queden allà, simpàtics, inspiradors, consumint o creant idees socialment inofensives però que ajuden els altres quan tenen crisis existencials, s’avorreixen de l’aeròbic , no sabem que fer el cap de setmana o volen omplir de contingut un discurs polític que ja no recorden exactament si era de dretes, d’esquerres o de tot el contrari.

De les tres opcions, afirma l’Aureli , la realista és la més trista: si la Idea no existeix, encara existeix menys la realitat objectiva, que és un dels ideals més absorbents que mai hagi existit. Vivim en un món de percepcions on tot el que passa, des del fenomen natural a la revolució social, només té significat quan passa pel sedàs de les nostres idees, dels nostres conceptes, de les nostres teories científiques, polítiques o religioses. El realista, en aquest sentit, és algú que senzillament és nega a arriscar-se a opinar: entoma el que li llencen els altres, ara un Déu, ara el liberalisme, ara el marxisme o el fauvisme, amb la mateixa passivitat amb que la diana, impertèrrita, espera l’errada de l’arquer.

De les tres opcions, assevera l’Aureli que l’idealisme actiu és, sens dubte, la més perillosa. Si no hi ha res més agradable a la sobretaula que un idealista passiu, amb el seu saber fer i el seu cínic desencantament, un pèl tenyit de melangia i ironia, el pitjor que pots trobar-te en una taula de casament és un idealista proactiu. Des de la dieta vegetariana a la revolució cultural, passant pels pitjors totalitarismes del segle vint , l’evangelització a les colònies o la filosofia neocon, no hi ha res pitjor que un idealista d’èxit. Deia Woody Allen que el pitjor que podia passar-li a un paranoic era que algú el perseguís de veritat. Doncs bé, manté l’Aureli que el pitjor que li pot passar a un idealista és que tingui el poder per intentar realitzar la seva Idea. Gairebé sempre, en el procés de realització de la Idea, aquesta engendra el monstre del seu contrari. Només cal veure on ens ha portat el triomf absolut i en solitari del liberalisme econòmic i la gairebé realització del seu ideal: una mica més i acabem amb el sistema capitalista en un temps rècord! Si Lenin aixequés el cap!

Jo, de gran, explica l’Aureli, he deixat de ser cap mena d’idealista . Jo, ara, sóc imperfeccionista

Pel que m’ha explicat el meu amic, l’imperfeccionista accepta la imperfecció com l’essència mateixa de la realitat. El món és imperfecte i ho és perquè no podem evitar la pulsió humana de crear móns perfectes, ideals amb que comparar-lo. L’imperfeccionista sap, però, que els móns perfectes tenen un atractiu irresistible però que no ens els podem prendre seriosament d’una forma absoluta. . L’imperfecionista, més que com Kant, que volia que cada cop que actuéssim ho féssim amb la més absoluta conseqüència, és més aviat com aquell dirigent comunista italià, ateu declarat que, havent-se descobert que cada diumenge anava missa, va al•legar en la seva defensa i amb tota naturalitat “és per si m’equivoco”.

La referència a Itàlia, ja apunta cap al caràcter clarament mediterrani de l’imperfeccionista: racionalista declarat, creu que en el conflicte entre la passió i la raó la raó sempre porta les de perdre i que aquest és un món ple de passions irrefrenables. Hem d’esforçar-nos contínuament per construir un món basat en la racionalitat i hem d’acceptar amb sentit de l’humor i esperit fratern els nostres constants i inevitables fracassos personals i socials en assolir-lo. L’imperfeccionista valora com un gran mèrit de la civilització els nostres esforços dedicats a ordenar el món i encara els valora més des de la comprensió de la debilitat humana quan es tracta d’alinear raons, desigs i voluntat.

Es veu que si en el camp estètic l’imperfeccionista tendeix a sentir-se més còmode en el desordre que el classicisme i sempre reserva un espai de tolerància a l’hortera que porta dins seu, en el camp ètic la seva característica fonamental és la fraternitat i el perdó. Té clar l’imperfeccionista que la vida moral i social ha de regir-se per uns valors compartits basats en el consens i el diàleg racional . També té clar, però, que ha d’existir un cert marge de tolerància per saltar-nos, en determinades circumstàncies, les nostres pròpies declaracions de principis. En aquest sentit, l’imperfeccionista prefereix una ètica provisional que assumeixi la incapacitat de les persones per seguir-la escrupolosament durant temps llargs i en situacions variables, que la mentida moral a que l’idealisme ètic ens obliga: un món de valors públics que hipòcritament no es segueixen en privat o, millor dit, un món de valors públics que cau com una llosa damunt qui no té poder i que el poderós pot adaptar a les seves necessitats quan li convé amb la tolerància tàcita de les forces vives de tot moment històric.

He acomiadat l’amic Aureli amb ganes de saber més coses de la seva filosofia i, quan ja la seva figura es desdibuixava, camí enllà, m’ha vingut al cap una frase del filòsof Adorno que semblava, en la forma de veure el món que deixa entreveure, pensada especialment per la nostra conversa: “la filosofia és el més important del món, però no tant”.