TIANANMEN

El nom va fer fortuna per raons narratives de la història, però, de fet, la veritable massacre d’estudiants i també d’altres habitants de la capital, tant de participants en les massives manifestacions com de simples passavolants, va tenir lloc als voltants de la plaça, a barris i carrers de l’entorn. El nombre de víctimes mortals és encara incert. Alguns parlen de milers i d’altres de centenars. Possiblement fóra més encertat parlar de centenars, potser al voltant de dues mil persones. En tot cas, el gruix de la xifra –si se’m permet la vulgar expressió—no lleva ni una engruna de tragèdia a l’esdeveniment.

He visitat tres cops Beijing. L’últim cop va ser pel març, aprofitant la setmana de vacances de l’Any Nou xinès. Beijing sempre m’ha semblat un conglomerat singular de poder, història i provincianisme. Els soldats rasos encarregats de vetllar els diferents posts de guàrdia a l’entorn de la Plaça, del Mausoleu de Mao, del Zhongnanhai (el Kremlim xinès), són jovenets barbamecs embotits en un uniforme balder i bufat i, molt sovint, calçats amb sabatilles esportives virolades. Tot el seu passat solar a pagès se’ls podria llegir a la cara. Són aquests mateixos soldats els que, no sé exactament des de quan (ben segur que des de les Olimpíades), s’encarreguen de la seguretat per accedir a la Plaça. Perquè el fet és aquest: l’accés a la Plaça, tot i no estar exactament restringit (tothom hi pot entrar), sí que està controlat, gairebé defensat per un seguit de tanques de mig cos que l’envolten tot a l’entorn i dos punts d’entrada a banda i banda, dues menes de checkpoint charlie amb pantalles de raigs X incloses, com als aeroports.

Quan hi vaig ser aquest març feia un dia meravellós de finals d’hivern, amb un cel impol•lut i blau, cosa insòlita per a la meteorologia de la ciutat. El fred encara fiblava, però sota el sol, i després d’una bona caminada, la gent a la plaça començava a desempallegar-se de guants i bufandes. L’ambient era festiu i extravertit, com passa tant sovint quan una munió s’aplega per dur a terme alguna activitat social. Hi havia nombrosos grups de turistes del país, que seguien invariablement les directrius del guia de torn de l’agència de viatges que, sota una banderola groga, els portava amunt i avall dels diferents punts d’atracció de la Plaça. Gent de províncies (i, a la Xina administrativa, el terme s’escau d’allò més), que havien vingut a la capital a veure i tocar els gran monuments de la seva història nacional i, de passada, a retre silenciós homenatge a la mòmia de Mao que encara s’estira al Mausoleu.