Recomençar

Ara no recordo qui va deixar anar que quan un ha passat tres setmanes a la Xina podria escriure una novel•la; quan hi ha passat tres mesos, un article. I quan s’hi han passat uns anys, un no sap per on començar. En termes generals, el pensament no va gens errat. Porto gairebé tres anys a Xangai i, la veritat, no sé pas per on començar. Però bé, també hi ha una altra dita que diu que quan es comença ja es té el vuitanta per cent de la feina feta.

La Xina es l’única civilització antiga que encara està en curs de desenvolupament. Des dels seus inicis al Neolític, amb les diverses cultures del ferro i el bronze; l’aparició de les primeres dinasties, Shang i Zhou, que desenvoluparen un sistema d’escriptura únic, sense parió, i que ha arribat fins als nostres dies; la primera unificació del país (i, a partir d’aquí, imperi), sota la mà fèrria de l’emperador Qin, que donà nom a la dinastia; la cultura excelsa i daurada que produí la dinastia Tang des de la corprenedora ciutat de Xi’an; la invasió del territori per les hordes dels genets mongols, que, obeint les visions obsessives d’un imperi universal que Gengis Khan tenia al cap, hi caigueren com un llamp, cremaren la terra i després la reconstruïren i en feren el cor de l’imperi més vast que ha conegut l’home; després les aigües xineses tornaren a mare sota els Ming, però es tornaren a remoure quan arribaren nous estrangers a conquerir-los novament, aquest cop els manxús i la seva dinastia, l’última, la Qing. La República del 1911. La Guerra Civil entre els nacionalistes i els comunistes. Una altra invasió i guerra, contra els japonesos. La victòria contra l’invasor i represa de la guerra civil. Mao. Deng Xiao Ping. L’obertura/revolució econòmica. Els Jocs Olímpics... Per on començar?

No en tinc ni la més mínima idea. Es podria començar pel principi, que és la manera natural de començar les coses. Però jo no sóc pas un historiador. I a més, on és exactament aquest principi?

El fet és que la Xina torna a ser escoltada –primer fou sentida—i, en alguns casos, torna a ser temuda. Ja fa molts i molts anys que la globalització, impulsada per la dèria humana pel comerç, jeu entre nosaltres. Però fa relativament poc que la tecnologia abocada als sistemes de comunicació li posà ales. És així com la Xina i la seva ombra tangible i espectacular torna a projectar-se damunt tots nosaltres. Dic torna i dic ben dit. Aquesta cultura i els seus ponts d’influència mai no havien cessat de produir espectres, a través d’altres cultures adjacents –Japó, Corea—, que els avatars de la història havien emancipat del mestratge original de la Xina. El fet més apassionant, i de conseqüències històriques que encara estan per veure, és que la civilització xinesa torna, no només a l’engranatge de la història, sinó a copilotar la màquina que la mou i la porta. Vostès s’imaginen que l’ombra de Roma tornés a projectar-se recolzada novament en la seva antiga esplendor? Benvinguts a la resurrecció d’un imperi.