Singapur, un miracle amb doble fons

Quan el 1819 l’anglès Sir Thomas Stamford Ruffles desembarcà en aquest petit tros de terra, hi trobà un llogarret mig abandonat de pescadors, sobretot immigrants xinesos, però també gents d’origen hindú i malai. Qualsevol altre personatge amb una visió històrica més obtusa no n’hauria tret res, de l’illa, però l’anglès, que era un gran visionari i un home d’acció, li tragué tot el suc possible i de seguida convertí l’illa en un port efervescent i dinàmic. Amb l’obertura del Canal de Suez el 1869, Singapur es col•locà definitivament en la via econòmica que l’ha dut fins als nostres dies.

En passejar pels carrers de la ciutat-estat l’admiració inicial, instantània, esdevé a poc a poc un goig fraternal pel sol fet de pertànyer al gènere humà. L’aiguabarreig de pells, rostres, ètnies, cultures i llengües és un fenomen que no es deu repetir gaire a d’altres indrets del planeta. És més: aquest aiguabarreig funciona amb una fluctuació i estabilitat envejables. És clar, ignoro moltes coses de la idiosincràsia dels mecanismes socials de l’illa (quin és el tant per cent dels matrimonis mixtos; existeix o no preponderància d’una minoria sobre una altra; la diglòssia lingüística; els prejudicis racials/socials; etc), però la barreja ètnica és un fet si més no a gran part de la ciutat. És cert que existeixen els barris ètnics, com ara el Chinatown, el Little India o el Kampong Glam malai, però en la superfície, aquestes rèmores inevitables del passat semblen avui dia una atracció turística i gastronòmica més de les tantes que ofereix Singapur.

Atès el passat colonial britànic de l’illa (molt similar al que es donà a Hong Kong), l’anglès ha esdevingut la lingua franca. Existeixen, esclar, moltes més llengües, sobretot el xinès, parlada per gairebé la totalitat de la minoria xinesa que, de tan nombrosa a l’illa, és paradoxal anomenar-la minoria. Però és l’anglès el punt d’unió comunicatiu dels habitants. A moltes taules dels nombrosos cafès i restaurant casolans (de menjar ràpid asiàtic, saborós i autèntic) que salpebren la ciutat es repeteix un i un altre cop la mateixa escena: un grup reduït de persones, de diverses ètnies, seu a parlar de negocis. És interessant de sentir com esquitxen la conversa amb un anglès farcit de modismes estranys i accents diversos. Sembla, però, que la gent es comunica i arriba a port.

Aquesta és la superfície de Singapur, amb una arquitectura d’estils diversos, cases baixes i colonials al costat de mesquites, esglésies, temples i els gratacels de la ciutat financera; els restaurants i bars, tota mena de locals nocturns que es despleguen al llarg dels molls del riu homònim a la ciutat. Com he dit abans, el miracle funciona, però s’ha hagut de pagar un preu que té un valor o un altre depenent de la perspectiva des d’on es miri.

A mitjan segle XX va aparèixer a l’escena política i històrica de Singapur un altre Sir Raffles, aquest cop nadiu. Lee Kuan Yew fou primer ministre de Singapur des del 1959 fins el 1990. En aquests trenta anys, el Sr. Lee donà una altra volta de rosca a l’experiment encetat per Sir Raffles i aconseguí que el miracle avancés moltes més passes en la seva consecució d’estabilitat econòmica i social. De fet, però, parlar d’estabilitat econòmica seria fer-li un lleig a la tasca gairebé titànica del personatge. Lee posà la renda per càpita de Singapur al capdavant del planeta; netejà els carrers de crim, droga i brossa. Consolidà les bases d’un funcionariat que es caracteritza per la seva eficiència. Obrí encara més mercats nacionals a l’exterior i donà la benvinguda a casa a d’altres d’estrangers. El Sr. Lee fou, mentre era al govern, un visionari d’ambicions que encaixaren perfectament amb les dimensions reals del seu país. Es trobà amb un tros de terra petit, minúscul, però que volia per damunt de tot pròsper i agosarat. Ho aconseguí. El seu llegat és encara ben visible.

Però els habitants de Singapur van haver de pagar un preu que encara el paguen. Les llibertats individuals són clarament delmades. Gairebé no existeix oposició política al parlament, que el PAP, el partit polític que fundà Lee, domina a la búlgara. Les restriccions, lleis, censura, normatives i regulacions campen a cor què vols damunt la quotidianitat dels habitants de Singapur. Caminar pels carrers de la ciutat és un constant topar-se amb cartells que prohibeixen això, allò i el que encara estar per venir. Fins i tot està prohibida la compra-venda de xiclet, per evitar que els carrers s’embrutin!

Existeixen eleccions democràtiques que un sistema polític profundament paternalista admet però dirigeix i canalitza amb mà de ferro. El PAP ha governat sempre el país des de les primeres eleccions democràtiques. És, aquest, un fet polític i sociològic a tenir molt en compte. La gent, el gran gruix de la gent, sembla estimar-se més l’estabilitat i la prosperitat a les pròpies llibertats individuals. Davant d’aquesta realitat indefugible s’obren molts interrogants. Què s’estima més la gent: l’ordre i la prosperitat o la justícia i la llibertat?