La Bicicleta

Són les últimes reminiscències d’una ciutat que sempre ha estat en plena ebullició renovadora. Entre casa meva, al carrer Xi Zhang, i Xintiandi, una mena de parc temàtic per al turista, encara queden el que ja són els espectres de la típica casa xangainita, de dues plantes, estretes i humils. De la boca fosca i esdentegada que dóna a la balconada, apareixen indefectiblement els pals perpendiculars d’on penja la bugada multicolor i impúdica dels llogaters.

Quan el temps ho permet –i durant l’hivern no és pas que ho permeti gaire--, la gent fa una vida ampla al carrer, on, a tocar de les façanes, planta cadires, taules i restaurants més o menys improvisats. No importa l’hora, la gent o cuina o menja a peu del carrer, asseguda en escambells minúsculs de plàstic llampant, endrapant l’omnipresent bol d’arròs salpebrat de carns, tofu i verdures.

El xinès, en aquest que és el seu medi urbà natural, és efervescent i una mica eufòric. La conversa es porta amb un desordre rialler i envoltat de canalla que contínuament s’escapa de les mans. De tant en tant, un home o una dona passeja en pijama i sabatilles, portant d’una cadena les potes curtíssimes d’un gos irrisori, amb una anatomia imperceptible. Més ençà, més enllà, un home a la gatzoneta, el mòbil a l’oïda, s’escura la gola estentòriament, preparant el salt definitiu de l’escopinada, que és una acció vetusta i nacional. I la bicicleta, la bicicleta grinyoladissa i anciana, sota les natges de gent de totes les edats.