Quan l’Holocaust esdevé un eslògan

Camí de Síndria vaig tenir temps d’ensopegar-me amb un rètol que assimilava la possible eutanàsia dels animals d’una gossera amb l’Holocaust. Paret enllà, un altre full de les mateixes dimensions avisava del perill que corrien els animals, si eren traslladats a un altre indret, d’acabar en un crematori. El rètol mostrava una instal•lació i en un cercle blanc se’n destacava la xemeneia com a prova irrefutable i símbol de la barbàrie, en una composició semblant a la que va convertir la xemeneia d’Auschwitz i les cendres que expulsava en una icona universal del Mal.

La trivialització de l’Holocaust no és un delicte però és una barbaritat moral que no és més tolerable per la seva previsibilitat. A algun lloc vaig llegir que la memòria de les guerres i els desastres difícilment perduren més enllà de la tercera generació: hom les viu, les comparteix amb el seus fills i, amb sort, l’eco arriba, esmorteït, als nets. Més enllà, si ningú no hi fa res, la desmemòria i l’oblit.

La memòria de l’Holocaust és ja un record desdibuixat per les generacions que tenen menys de quaranta anys i que ni tan sols s’han criat veient pel•lícules bèl•liques de la Segona Guerra Mundial. Més encara en un país com el nostre, el qual, aïllat pel règim franquista i la seva pròpia postguerra, va poder lliurar-se del sentiment de culpa d’haver participat de forma directa o indirecta en la massacre.

Però no és pot oblidar. Per molts motius. Podríem parlar del dolor inadjectivable dels milions de víctimes i de les seves famílies i amics, que converteixen qualsevol aproximació verbal als fets en una gosadia de difícil qualificació, si no es tracta dels testimonis directes dels supervivents i les víctimes. Podríem recordar que molts supervivents van arrossegar durant tota la vida un indesxifrable sentiment de culpa per haver sobreviscut i que molts d’ells només van poder enfrontar-se al passat amb el silenci i l’oblit, quan no amb el suïcidi. Podríem posar sobre la taula com les necessitats de la guerra freda, que feien dels alemanys un socis fonamentals en la lluita contra el comunisme, i la pròpia vergonya per la passivitat en alguns casos i la col•laboració directa en altres, van fer que les potències vencedores de la segona guerra mundial intentessin, un cop passat el primer moment, mitigar el record de la Shoa i mirar de passar pàgina del que era inesborrable. Podríem pensar en el silenci dels supervivents, convençuts que la seva experiència era incomunicable i desfets per la incredulitat dels oients quan es decidien a narrar-la, molestos d’haver de sentir aquelles barbaritats desagradables i impossibles.

Però de tot això de què podríem parlar, jo no en parlaré: em fa vergonya. Més enllà d’escoltar el testimoni dels supervivents, tot sembla superflu. Fins i tot els supervivents que han estat capaços de donar forma literària a la seva memòria, com Primo Levi, Kertész o Semprún, han manifestat les seves pors i els riscos d’intentar narrar l’inenarrable. Encara ara, són molts els que pensen que la creació artística sobre l’Holocaust vulnera l’imperatiu ètic que prohibeix intentar treure cap mena de sentit, per més abstracte que sigui d’aquella hecatombe, que no és pot rodar La llista de Schindler o escriure Les Benignes, sense caure en un intent de riscos imprevisibles: el de racionalitzar i falsejar el Mal i el Dolor més inescrutables. Fins i tot quan l’obra d’art es vesteix de bona intenció pedagògica i divulgativa, quan lluita contra la desmemòria, com ara amb les recents La vida és bella, El nen del pijama de ratlles o The reader, hom s’aboca al precipici de la trivialització i la banalització dels fets, quan no de la seva justificació, encara que al final, per no sobrepassar el tolerable, sempre s’acabi condemnant el protagonista.

L’Holocaust va significar el punt i final de la confiança occidental en la raó i el progrés com a guies irrefutables de la humanitat. Una creença que havia tingut el seu moment estel•lar al segle XVIII amb l’ideal il•lustrat i que, poc després, havia començat a esquerdar-se amb el procés de deshumanització que va acompanyar la revolució industrial. La història aviat donaria avisos. La primera guerra mundial va mostrar com la tecnologia aplicada a la batalla convertia la guerra en un escorxador on la vida humana valia menys que la bala de la metralladora que la segava. La colonització, sobretot la barbàrie del Congo que Joseph Conrad metabolitza a la seva novel•la Al cor de les tenebres, anunciava que el Mal convivia amb facilitat amb la cultura, el mercat i la planificació industrial. A la fi, Auschwitz i la trivialització del mal encarnada en els seus botxins-funcionaris van estendre una ombra de foscor sobre la possibilitat de creure en la bondat de la naturalesa humana i sobre la naturalesa profunda de la cultura i el seu potencial civilitzador. Una zona de foscor que encara ens cobreix i que només clivella, generació rera generació, la mirada innocent de la mainada.

Jo no sé quin és el preu a pagar per evitar la desmemòria. Ni tan sols estic segur si, en escriure aquestes línies, no estic caient en el mateix pecat que me les ha fet escriure.. 

Theodor Adorno

Adorno, filòsof de l’escola de Frankfurt, va exiliar-se d’Alemanya el 1933 a temps de fugir del desastre. Des de l’exili va viure l’enrunament d’Europa i la seva cultura i la mort i persecució de milions d’europeus. De tornada a Alemanya, l’any 1949, ja res podia ser igual que abans. Una molt famosa frase seva va expressar les seves emocions i les de molts altres amb dolorosa senzillesa: després d’Auschwitz ja no es poden escriure versos.

Un respecte.