Els vostres discos (I)

Dit això, ara fa uns mesos vaig decidir que havia arribat l’hora que vosaltres mateixos, els lectors, també hi participéssiu, en aquest bloc. Per això us vaig demanar una crítica personal (i en primera persona) d'aquell disc que d'alguna manera us ha agradat, impactat, sobtat i acompanyat al llarg de la vostra vida. Explicar els motius pels quals us emportaríeu aquest disc a una illa deserta. No importa el gènere (pop, jazz, rock, òpera, cançó...) ni si la crítica especialitzada el considera bo o dolent; no, aquí l'objectiu és que expliquis què té aquest disc que el fa tan especial per a tu, i per què la resta de mortals l'hauríem de comprar.

Doncs bé, aquí teniu les primeres critiques discogràfiques fetes per vosaltres mateixos. En unes setmanes hi haurà una segona part davant la impossibilitat de poder publicar el gran nombre de ressenyes i crítiques discogràfiques que he rebut. La disparitat de criteris i la vostra llibertat i sinceritat a l’hora d’escollir el vostre disc fa que aquesta sigui una secció més oberta que mai i de la qual tots aprendrem una miqueta més d’aquest apassionat món que és la música.

Vagi per endavant el meu profund agraïment per la vostra col•laboració.

Gràcies, i ara... les vostres recomanacions! 

Pau Artús recomana Alchemy (Dire Straits. 1984). Si hagués de definir quin grup ha marcat la meva entrada a l'adolescència, sens dubte diria que van ser els Dire Straits. En la meva adolescència més aviat poc rebel hi encaixaven de ple. El disc, o més ben dit, els dos discs que van enganxar-me va ser l'Alchemy, el seu doble recopilatori en directe. Recordo que me'ls van regalar en cinta, no estic segur si un cosí més gran o un tiet, i primer els escoltava més amb ganes que m'agradés aquell regal que algú important m'havia fet que no pas amb passió real. Però a poc a poc, em va anar captivant i sense ser-ne del tot conscient un dia vaig adonar-me que em sabia fins l'última nota dels solos del guitarrista i líder de la banda Mark Knopfler. El considerava quasi un déu i, innocent de mi, el guitarrista més ràpid del món fins que algun amic de l'institut que anava de heavy autèntic em va mostrar que al costat de guitarristes realment vertiginosos com Satriani o Van Halen era més aviat descafeïnat. En qualsevol cas, la creativitat i pulcritud de les melodies que sortien de la seva Stratocaster vermella, sense distorsionar, van hipnotitzar-me. Vibrava amb Romeo & Juliet, em despentinava amb Tunnel of Love i entrava en èxtasi amb Sultans of Swing. Quasi diria que vaig tornar-me Dire Straits addicte. Per sort, més endavant vaig conèixer Pink Floyd, Bruce Springsteen, Bob Marley, The Who... i, com no podia ser d'altra manera, vaig anar a parar als orígens de tot, els Beatles, als quals avui en dia tinc força més respecte que a Mark Knopfler i tota la seva tribu. Ara bé, no sé si va ser per romanticisme adolescent o per una pujada d'hormones, els cas és que mai he tornat a tenir un idil•li amb els Dire Straits. 

Miguel Angel González Ayala recomana Golosinas (Pedro Guerra, 1995). És el disc amb el qual el cantautor canari Pedro Guerra va presentar les seves credencials a l’escena musical espanyola i, de pas, obrí la porta a l’eclosió d’altres representants de la cançó d’autor en el marc d’una generació de cantants en llengua castellana que va fer de música un instrument de denúncia i de decepció generacional. Potser Pedro Guerra, conjuntament amb el madrileny Ismael Serrano, ha estat dels pocs que han aconseguit consolidar-se en el mercat, després d’experimentar musicalment amb altres estils amb una aposta pel mestissatge amb d’altres músiques i retrobant-se en el seu últim disc amb els orígens llimats amb una lleugera influència jazzística.

En el cas que ens ocupa, Golosinas és el primer disc enregistrat en solitari pel cantautor canari: Guerra havia arribat des de les Illes Canàries a Madrid i, després d’establir contactes amb els músics i el públic de diverses sales musicals madrilenyes, apostà per llançar-se a la piscina i cantar amb la presència de públic en dos concerts diferents que van servir per gravar aquest treball. El disc està integrat per disset cançons en les quals Guerra transita entre la introspecció i la ironia sense defugir el component naïf i nostàlgic. A més, una de les característiques que doten el disc de personalitat pròpia són el diàleg amb el públic i el sentit del humor. Segurament, la cançó més coneguda del CD sigui Contamíname, que va ser cantada en un primer moment per Víctor Manuel i Ana Belén i que li obrí les portes al gran públic. Però, més enllà d’aquest tema, hi ha cançons entendridores com Golosinas i Rayas; cants d’amor i joventut com Mujer que no tendré i Greta, i temes relacionats amb el món del cinema com Peter Pan i El Marido de la Peluquera, en aquest cas, una de les millors revisions cinematogràfiques fetes cançó, a propòsit de la pel•lícula francesa homònima de Patrice Leconte (1990).

Golosinas és un disc al qual sempre hi torno de tant en tant, des de fa gairebé quinze anys. Per tant, puc dir que he crescut escoltant-lo, i que cada cançó d’aquest treball m’ha influenciat d’una manera ben especial confegint bona part de la Banda Sonora Original de la meva personalitat; sobretot, quan vaig tenir la possibilitat de compartir-lo amb bons amics i amigues, i amb la meva germana. Qualsevol moment s’esdevé ideal per tornar-lo escoltar: un matí, fent un viatge en tren de llarg recorregut i observant la transformació i la gradació d’un paisatge; una tarda, treballant, consultant llibres i teclejant l’ordinador; o una nit d’estiu, descalç i assegut en un racó de l’habitació amb els llums tancats. 

Montse Lago recomana la cançó My Way. Aquesta cançó es podria traduir com “a la meva manera” (potser també “al meu estil”). Ha estat una cançó que va enamorar-me des de l’instant de la seva descoberta, cantada aleshores per Frank Sinatra, el 1969. Actualment són comptabilitzades més de 85 versions realitzades amb lletra de Paul Anka, reivindicada la música pel cantant francès Claude Francois, doncs partia d’una cançó de la seva autoria titulada Comme d’habitude. Ara trenta-un anys després de la prematura mort de “Clocó”, apel•latiu familiar emprat pels seus fans (sembla que va morir electrocutat en canviar una bombeta). Ara, la justícia li ha tornat a negar la paternitat, tot i que el ritme és calcat, i fins i tot un profà se n’adonaria. Paul Anka narra la crònica a la manera de testament d’un home amb llarg passat i curt futur que declara no lamentar cosa alguna del que ha estat la seva vida feta de clarianes i foscors. Rebel•lia i sinceritat en les paraules que va dictant, potser a un amic o a la mateixa mort, com a llegat, sense acritud ni dolor, ans al contrari, amb lirisme descarnat recordant tot el viscut amb les seves misèries i grandeses. Tot plegat no passa de ser un lligat de paraules escrites per a una cançó, esdevenint un llegat de valentia que firmaria molt satisfeta de poder explicar en el meu comiat. Recomano la versió de Frank Sinatra, però també la de Nina Simone i Elvis Presley. 

Marc Vintró recomana Velvet Darkness They Fear (Theatre Of Tragedy. 1997). La veritat, si hagués d’assenyalar un disc que va marcar un abans i un després a la meva vida musical sens dubte hauria de dir que aquest punt d’inflexió fou el Velvet Darkness They Fear, de la banda noruega Theatre of Tragedy. L’abans era, com ens ha passat a molts, caracteritzat bàsicament per la influència americana. M’embotia amb més o menys criteri de la música desangelada que venia dels Estats Units; però el dia que va caure a les meves mans el Velvet, ara farà uns deu anys, algun ressort dins del meu cervell deuria saltar tot d’una, perquè des de llavors, i de mica en mica, vaig anar abandonant l’imperialisme cultural ianqui per llançar-me de cap a la música que surt d’Europa; una música, per norma general i segons la meva opinió actual, més densa i apassionada que no pas la nordmaericana. Pel que fa al Velvet, caldria dir que és un disc de doom, que vindria a ser una variant més lenta, reflexiva, escabrosa i desencantada del gothic metal. Però no es tracta d’un disc de doom qualsevol, ja que va ser aquest treball, el segon d’aquesta formació noruega, el que va consolidar del tot la fórmula musical de basar totes les cançons en el diàleg líric entre la dolçor del cant d’una soprano femenina i els grunyits d’un cantant masculí. Una fórmula que, tot sigui dit de pas, ha estat seguida amb més o menys encert per moltes bandes, sobretot escandinaves i germàniques. També caldria esmentar que conté la peça Der Tanz der Schatten, una cançó que s’ha acabat convertint en un autèntic himne de la música doom i gòtica. Però tot això són detalls dels de superfície, per dir-ho d’una manera, i donat que sóc de l’opinió que parlar d’un disc i de la música que conté hauria de ser parlar principalment del que et fa sentir, suposo que allò que realment importa del Velvet és el fet que em va obrir una mena d’atmosfera d’intimitat, un espai de calma i desig que per mi té molt a veure amb el benestar que pot oferir l’art. Quan escolto el Velvet, com quan escolto la música d’altres bandes que he anat coneixent al llarg del anys gràcies al Velvet, sento aquell nosequè que, per uns instants, fa que sembli que tot plegat, les coses, les persones i el món que t’envolta encaixin realment bé. En definitiva, que la música d’aquells primers Theatre of Tragedy, amb les seves melodies tristes i profundes, amb el seu diàleg tràgic entre la parella de cantants, amb les seves guitarres malenconioses i amb tot el seu univers de distàncies i desigs sempre pendents de ser realitzats, provoca en mi la sensació que les coses estan bé, que les coses simplement són com han de ser. Suposo que això deu ser allò que diuen de sentir amb tot el cor i tota la ment; i suposo que, també, aquest és el principal llegat que el Velvet m’ha ofert: haver-me ensenyat a escoltar millor la música. 

Montse Florenciano recomana The Kinks are the Village Green Preservation Society (The Kinks, 1968). Aquest és el nom amb què Ray Davies i el seu grup, The Kinks, van titular l’àlbum que van publicar el 1968; àlbum que escolto des de fa una bona pila d’anys i que, si dic que m’encanta, em quedo curta. Expliquen que el llançament va ser un fracàs estrepitós, que gairebé ningú no el va comprar i que va passar prou desapercebut malgrat els èxits cultivats pel grup amb les feines anteriors. És clar: en ple esclat de la psicodèlia, del hippisme i, consegüentment, de tota una sèrie d’experiments i experimentacions musicals, literàries i artístiques en general, el VGPS constituïa una rara avis en cantar les glòries d’una tradició i d’un temps ja perduts. El VGPS era el cant a una Arcàdia anhelada en versió pop -un pop atemporal, senzill, fresc i deliciós, un cant que, segons alguns, entroncava directament amb la tradició de la literatura bucòlica britànica; és a dir, amb William Blake i fins i tot amb Shakespeare. Poca broma, doncs, aquest àlbum dels Kinks. I, gràcies a Déu, o a qui sigui, s’ha fet justícia i el temps ha posat les coses en el lloc corresponent: malgrat que desconegut per al gran públic, la crítica en els darrers anys sí que l’ha situat on es mereixia; és a dir, entre els àlbums de més qualitat de la història de la música popular del segle XX.

El VGPS, allunyadíssim de les pretensions i les experimentacions musicals de l’època, posa de manifest la pèrdua de la innocència així com el dolor que en alguns provoca la consciència de trobar-se en un món que ha cedit davant el suposat progrés, en un món on han deixat de tenir valor les grans manifestacions i els petits detalls de la natura i de l’ésser. Deixant que vagi girant aquest àlbum i deixant-nos amarar de les notes que se’n desprenen, el geni d’un encara jove però maduríssim Ray Davies ens fa partícips de la vida serena, atemporal i arrelada a la terra en un racó de món que, tot i que ens l’imaginem a la campanya anglesa, podria situar-se arreu. Així, ens presenta tota una sèrie de personatges com ara el boig del poble, la bruixa, el gat enorme que no fa més que menjar i dormir... Ens parla d’un riu que flueix plàcidament, d’una granja, d’un vell tren de vapor, de botiguetes, de tasses de porcellana, de melmelades...

Una vegada vaig llegir una crítica que catalogava aquestes cançons, tan petites i tan grans, de slices of life -que podríem traduir com a “bocins de vida”. Aquesta crítica, a més, afirmava que el de Ray Davies era un “pop narratiu”. I tant que ho és! Precisament adoro aquest àlbum pel que té de literari i -si em permeteu la paraulota- per la universalitat de la idea que transmet. Aquest anhel de l’Arcàdia i el pensament, qüestionable, que “cualquier tiempo pasado fue mejor” transcendeix qualsevol mapa i cultura, diria.

L’àlbum és recomanable escoltar-lo sencer: considero que té més gràcia trobar contextualitzats personatges, pensaments, anhels i paisatges. Bona escolta, doncs, si us ve de gust endinsar-vos en aquesta Arcàdia pop. Us ho recomano ferventment.

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions, estils i gèneres musicals.