La por i Adolfo Suárez

Camí de Síndria he trobat temps per llegir de forma compulsiva i consecutiva dos llibres que, de forma inesperada, s’han acoblat a la perfecció amb una idea que feia temps que em voltava pel cap: que la consciència de la fragilitat de la vida i el nostre esforç continuat per controlar-la esdevenen claus en el camí de comprendre la naturalesa humana.


La primera lectura, que sembla una novel•la o un assaig sobre el cop d’estat del 23 f, ha estat Anatomia a de un instante, de Javier Cercas, un llibre condemnat a ser un best seller a pesar de ser una reflexió íntima sobre la identitat, el temps, la dignitat i les possibilitats de la llibertat humana de construir-se contra els elements i les pròpies misèries.

La segona lectura, Anatomia del miedo, un tratado sobre la valentia del filòsof José Antonio Marina, és un assaig acadèmic d’aquest prolífic escriptor que comença com un llibre de psicologia, sembla convertir-se en un llibre culte d’autoajuda i acaba, com tots els llibres de l’autor, com un llibre d’ètica centrat en l’estudi de les possibilitats de la persona de contruir-se un projecte de vida racional, feliç, lliure i digne.

Diu Marina al principi del seu text, citant a Hobbes, que el dia que hom neix, la mare pareix dos bessons “ jo i la meva por”. En gran mesura, gran part de la vida humana és un esforç continuat per superar la por, les pors, a que ens enfronta la nostra relació amb l’exterior. En aquest esforç, que parteix de la consciència que tenim de la fragilitat de l’existència, obtenim els nostres més grans èxits quan ens imposem a nosaltres mateixos i aconseguim el control de la situació i també les pitjors frustracions quan la por es torna insuperable i la covardia ens condemna a la inactivitat. Potser encara més important que els èxits i els fracassos clars, que per evidents són més analitzables i assimilables per la raó, són les petites derrotes quotidianes, discretes, ocultes, que deixen en nosaltres un rastre gangrenós de culpabilitat i inseguretat del qual som únics testimonis i jutges cruels i inapel•lables.

Cercás s’aproxima un cop i un altre des de diverses perspectives a l’instant en què Suárez roman impertèrrit al seu seient del Parlament mentre les bales xiulen a la càmera i els diputats s’amaguen sota els escons. Un gest de valentia que concorda amb la idea que Marina desenvolupa: la valentia és la llibertat en acte. La valentia és aquell impuls que ens permet donar el pas de la raó a l’acte, és l’energia que ens permet superar la por, la inseguretat, els dubtes i donar el pas endavant que ens ha de permetre, amb les nostres accions, crear-nos espais de llibertat i possibilitar la construcció d’una vida digna. I ho pots fer tremolant de por. I pots aprendre a fer-ho si la teva naturalesa és poc propensa al valor.

Una personalitat valenta només té sentit construïda damunt una naturalesa que de forma natural és sàviament poruga i tendeix a evitar el perill.

Diu Marina que les dues grans pors de la humanitat són la por a la mort i al caos. Hi estic d’acord. Ens passem la vida construint un dic al caos i obviant que els nostres esforços estan, al cap i a la fi, condemnats a la dissolució final que imposa la mort. La família, amb sort, ens dona els primers maons i unes instruccions bàsiques que ens ajuden en la tasca inacabable de controlar les aigües. Després ens ajudem de tot el que podem arreplegar, els amics, l’experiència, el psicòleg, la filosofia, els programes de ràdio que ajuden pertot...i tapem vies d’aigua aquí i allà, i observem amb temor la pujada de les aigües i la pressió insuportable que escletxa la paret en temps de crisi, que amenaça de destruir tot el que hem aconseguit en un moment, com si no fóssim res i els nostres esforços no tinguessin cap sentit, i esperem amb esperança que tot passi, perquè d’altres vegades ja ha passat i sabem que després celebrarem amb alegria la sequera que convertirà, per un temps, el torrent existencial en un petit estany on fins i tot, sense perill, hi poden posar els seus peus nus la mainada.

Per a molts, incapaços de superar la por a viure, la vida així vista és un exercici extenuant que hom realitza sobre el cable del fonambulista, víctimes obligades a passar, contínuament, de l’alegria de l’equilibri al pànic de l’abisme. Per a altres, condemnats a no sentir la por de viure, aquesta lluita és com un esport i corren amunt i avall amb la inconsciència del nen, la roba esparracada i els genolls pelats, vivint el perill, el fracàs o l’èxit com un impuls incontrolable a l’acció, incapaços de triar cap altre direcció que la que porta al davant, per sobre de tot i de tothom, fent de l’existència una muntanya Russa divertidíssimament avorrida. Per als últims, esforçats a controlar la por a viure com a font del gaudir de viure, la vida és com una regata plena de ziga-zagues, el plaer de la qual augmenta en paral•lel a la seva capacitat de convertir en controlable allò que primer els aterria i posar-lo al servei del rumb que els guia cap els seus objectius.

Potser tots somiem en tenir una oportunitat com la que analitza reiteradament Cercás en el seu llibre: la de realitzar un gest estètic que mostri al món que un dia varem ser capaços, ni que fos per un instant, d’arribar a ser allò que creiem que som.