Per una idea d'Europa

L’any 1989 va caure el mur de Berlín i mentre es posava en marxa la reunificació,allà pels anys 91 i 92 uns amics i jo voltàvem per alemanya. Érem joves, universitaris i alguns estàvem entusiasmats amb la idea de participar en l’experiment de crear , per primer cop de forma pacífica, voluntària i racional, una entitat política equiparable en dimensions als estats nació i imperis forjats històricament per la força de les armes.

En aquell moment el nostre europeisme era d’una magnitud tal que resultava fins i tot sorprenent entre els nostre iguals alemanys que encara no acabaven de fiar-se gaire d’ells mateixos. És cert que cadascú esperava d’Europa una cosa diferent:alguns situar el país al primer món, altres la modernitat i l’estabilitat democràtica, molts un nou marc de definició de la identitat ciutadana que superés el marc de l’estat-nació dels segles XVIII i XIX i permetés una reorganització social i política dels ciutadans més lliure i autònoma, més basada en la lliure elecció que en les fronteres creades per les guerres europees dels darrers tres segles.

La Unió Europea era, com experiment de creació d’una nova organització política nascuda de la voluntarietat i no de la força, una Europa de valors. Europa era, sobretot, una idea, una possibilitat, una meta compartida. I Europa entusiasmava.

D’aquell entusiasme europeista ara sembla que en queda ben poca cosa, Erasmus a part. Molts factors han actuat en contra del progrés en la creació d’una idea de ciutadania europea, d’un sentiment europeu de pertinença, d’una identitat europea. Els estats nació van sentir pànic a perdre sobirania política i van posar el fre. Els països grans van viure amb incomoditat l’equiparació amb els petits. La vella Europa volia i dolia digerir l’Europa central que emergia de la dictadura soviètica amb unes idees bens diferents sobre el l’organització social i econòmica i les fidelitats transatlàntiques. Les ràpides ampliacions, potser imperatives, desdibuixaven el projecte inicial de l’Europa dels 12. L’eix franco-alemany grinyolava i el pànic al lampista polac omplia els estats benestants de pànic al dumping laboral.

Com a conseqüència de tot plegat, sembla que Europa no acaba d’entusiasmar i a la gent li fa mandra anar a votar. Els experts no ho entenen i troben que la gent té unes idees estranyes i equivocades sobre Europa, idees que són la causa de la seva desafecció. La gent no entén que Europa és, sobretot, un mercat: aquesta és una idea que els deixa la libido tèbia quan hauria de ser com una mena de viagra espiritual. A la gent els fa la sensació, en el seu desconeixement,que Europa és una Europa dels estats i que les regions europees hi tenen poc lloc, ja no parlem del tema de les llengües sense estat. A molts, pobre gent, els dóna la sensació que tot ho decideixen els governants dels països poderosos fent un sopar aquí o allà i que mira tu que aquell el conviden i a aquell ni portant el tortell el volen. Fins i tot a alguns agosarats els sembla que el Parlament Europeu és com la Creu de Sant Jordi: si te l’ofereixen es que et queden quatre dies entre els vius. D’altres, gent sense rumb, tenen la sensació que Europa és un club d’elit per a elits en què la ciutadania participa com a comparsa només a condició de no emprenyar massa. D’altres, uns mantes, ni van intentar llegir el projecte de no-constitució europea que tan hagués agradat Hegel si encara hagués estat viu i amb les facultat s intactes. En definitiva, un desgavell injustificable.

Com no ha d’anar a votar la gent el dia 7 de juny després de l’esforçada campanya electoral impulsada per les nostres primeres espases polítiques? No han vist com s’ha centrat el discurs en propostes positives? No han gaudit de la presència de polítics europeus en campanya fora dels seus països, parlant malament l’idioma, subtitulats, doblats i el que calgui? No han visualitzat amb claredat a quina agrupació de partits del parlament europeu anava el seu vot? No s’ha fugit de convertir la campanya en una reedició en versió sèrie B de les eleccions locals i nacionals? No han notat el desig de no embrutar Europa amb les míseres corrupteles dels polítics imputats en possibles delictes? No s’ha vist un esforç continuat i sostingut per promocionar el símbols europeus, la seva bandera i el seu himne? No s’han sentit aquí i allà propostes per reforçar la participació ciutadana a Europa? I doncs?

Doncs anem a votar, com sempre i sense dubtar-ho. Potser pel camí trobarem temps de recuperar el millor d’Europa per poder cedir el testimoni a les properes generacions d’europeus.