Els vostres discos (II)

Aquí teniu la segona part de les vostres crítiques discogràfiques. La disparitat de criteris i la vostra llibertat i sinceritat a l’hora d’escollir el vostre disc fa que aquesta sigui una secció més oberta que mai i de la qual tots aprendrem una miqueta més d’aquest apassionat món que és la música. Vagi per endavant el meu profund agraïment per la vostra col•laboració.

Joan Gómez recomana qualsevol disc de la Creedence Clearwater Revival. No cal explicar qui van ser (o qui són) la Creedence Clearwater Revival, les seves cançons han fet la volta al món i encara avui s’escolten musicades i versionades per diversos grups. Lletres plenes de passió, amb energia, i acompanyada de la veu ronca d’en John Fogerty amb el fons de la mítica guitarra del seu germà Tom (traspassat), acompanyats del baixista Stu Cook i del bateria Doug Clifford -conegut pel sobrenom de Cosmo. Arran de la mort d’en Tom, avui subsisteix la formació amb Stu Cook i Doug Clifford sota el nom de Creedence Clearwater Revisited -sense cap producció pròpia- i, en paral•lel, en John Fogerty actua en solitari musicant els vells temes del grup afegint-hi alguns temes propis i actuals. La veritable herència de la Creedence està immortalitzada per en J. Fogerty, de 65 anys d’edat, el qual podrem veure actuar en directe per primer cop a Barcelona el proper dia 14 de juliol. Us recomano que traieu la pols als vinils i escolteu un cop més aquesta gran banda que és la Creedence!!! 

Noe Tortras recomana 18 Til I die (Bryan Admas, 1995). El disc de la meva vida, per dir-ho d’alguna manera, és aquest 18 Til I die de Bryan Adams que data de 1995. No sabria explicar massa bé perquè però ja té 14 anys i encara no m’he cansat d’escoltar-lo. Normalment el Bryan Adams fa un rock a mig gas, suau i té tot tipus d’influències: del blues i del country és del que ha adaptat més trets però en alguna cançó té alguna base reggae com a I want it all. És complet, ho té tot. M’ha acompanyat al llarg dels anys tant en la joventut, l’adolescència o ara ja estancada en la maduresa. Hi ha cançons per a tots els gustos. Pots passar d’un romàntic mundialment conegut Have you ever really loved a woman que en un dia tou toca la fibra a qualsevol dona a un sexy Let’s make a night to remember que molts homes voldrien haver viscut. Però per sobre de totes i en majúscules hi ha 18 Til I die: espectacular, energètica, guerrera, forta però per sobre de tot real. La meva cançó, la meva descripció. 

Àlex Soteres recomana Rage Against the Machine (Rage Against the Machine, 1992). Potser per l’època de la meva vida que em va caure a les mans o potser perquè em va fer ampliar els meus horitzons musicals (fins aleshores el més dur que sentia eren els Dire Straits), m’agradaria destacar el primer disc dels RATM. Clarament d’esquerres, implicats des de sempre en la defensa de la llibertat i en moviments de reivindicació social, omplen el disc amb lletres antisistema, contra el capitalisme i la globalització. Cantades per Zack de la Rocha amb una base musical que és una potent barreja de hip-hop, punk, hardcore y hard rock i en la que destaca amb diferència la guitarra de Tom Morello. Des del primer cop que els vaig sentir em van captivar els sons que fa sorgir en Tom d’una guitarra mitjançant pedals, efectes.... i la contundència de la veu de Zack de la Rocha. Cançons com Bombtrack, Killing in the name o Bullet in the head són autèntics himnes per a la gent que gaudim d’aquest grup. Afegiré que vaig tenir la sort de veure’ls en directe, i són tant o més potents que en els àlbums d’estudi. Ells van ser els que em van obrir les portes a altres grups de l’època (Green Day, Nirvana, Pearl Jam, Offspring...) i d’èpoques anteriors que fins aleshores descartava sentir per ser massa “durs”. Tot i que es van separar el 2000 (per cert, recomano el grup Audioslave que van formar -tot el grup excepte en Zack de la Rocha- amb el cantant Chris Cornell de Soundgarden), l’abril del 2007 van començar a tocar junts un altre cop i espero que s’animin a publicar un nou disc. 

Marta Prat recomana qualsevol disc del Lluís Llach. És el meu cantautor, l’artista que m’ha fet veure que tot és possible, en aquesta vida, fins i tot tenir èxit cantant en una llengua petita i minoritzada com la nostra. Amb Llach vaig agafar consciència del país, de la terra, de la nostra cultura i literatura, del valor de la diferència i de la integritat. Però si el cantant de Verges té aquesta vessant social i política, també n’hi ha una altra lligada als sentiments. Les seves melodies han servit per enamorar milers de catalans i ser presents en els moments més importants de la vida d’una persona (casaments, trobades d’amics, funerals...). Recordo joies com Amor particular, L’estaca i Que tinguem sort, cançons que fan posar la pell de gallina i que en segons quins moments les escolto encara em fan caure una llàgrima de tendresa. Si en aquest país hi ha un artista total aquest és en Lluís Llach. 

Joan Manuel Mallofré recomana The Harder They Come (Jimmy Cliff, 1972). Intentar trobar un únic disc, de qualitat, que defineixi els gustos musicals de qui això signa és complicat. Però la vida és una jungla de reptes, o sigui que tirarem pel dret. Miraré d’escriure sobre The Harder They Come (1972). Per aquelles dates, el món musical ja estava en plena efervescència; paradoxalment, a Jamaica no es podia dir precisament el mateix. Passada l’eufòria del naixement del ska i del posterior part del rocksteady, Jamaica era propietat per aquelles dates d’un senyor anomenat Bob Marley. Propietat musical, s’entén. Només alguns cantants particulars feien una mica d’ombra a qui aquell mateix any havia presentat al mercat anglosaxó el mític Catch a fire. I un d’aquests cantants va ser Jimmy Cliff, nascut el primer d’abril de 1948 a St Catherine amb el nom de James Chambers. La seva carrera musical va començar a tenir repercussió en el mercat jamaicà el 1964, i quatre anys més tard gravava a Anglaterra el seu àlbum de debut internacional: Hard Road To Travel.

Si l’ska havia estat la banda sonora de la independència de Jamaica (1962), ara el reggae servia de teló de fons d’una societat empobrida i cada cop més complexa, on l’optimisme musical i polític anava quedant de banda. No en va aquell 1972 Perry Henzell dirigia un film sobre els gangs de Kingston: The Harder They Come. Protagonitzat per Jimmy Cliff, el film ens explicava la vida d’un més que asocial Ivanhoe Martin en la lluita per obrir-se camí en el món discogràfic jamaicà. Més enllà de l’argument, la veritable troballa de la producció va ser una banda sonora que va contribuir a internacionalitzar el reggae tant com el Catch a fire. De fet, i per molt que el públic en general no conegui concretament el treball de The Harder ..., és evident que moltes de les cançons que nosaltres identifiquem ràpidament com a reggae i que no passen pel tamís Marley, provenen d’aquella BSO. Només cal donar un cop d’ull al track list: dotze cançons brutals, que amb posterioritat han estat versionades per molts artistes. Des del Many rivers to cross, popularitzat el 1982 per Joe Cocker fins a Rivers of Babylon, que van destrossar aquella colla que responia al nom de Boney M, passant per la peça que obre el treball, considerat l’himne optimista per excel•lència de la música jamaicana: You can get it if you really want. Poc més de quaranta minuts musicalment brutals, amb algun tall de diàleg del film (un Don’t fuck me! a l’estil Tarantino), que ofereixen a l’oïdor un perfecte panorama de la música jamaicana de principi dels setanta.

Personalment, però, si se’m fa triar un tall em quedo a la darrera cançó de les dues cares; dues versions de la peça que rep el títol del fil, i que amb el temps ha estat versionada per gent tant diversa com Madness, Willie Nelson o Joe Strummer: the harder they come, the harder they fall. Doncs això: com més en vinguin...

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre de grups, solistes, intèrprets, expressions, estils i gèneres musicals.